La mirada del llop

La fotografia mostra un home encara jove, de barba fosca i poblada i amb la mirada perduda a la llunyania. Porta boina i està assegut a l’escalinata que hi ha al peu del pòrtic d’una església romànica del Pallars Sobirà. A tocar del mentó es dreça un gaiato per testificar que el trànsit pels senders de la muntanya no és fàcil, que sovint cal fer servir algun punt de suport.

L’home encara jove descansa, fa una aturada en el camí que l’haurà de portar més tard, pas rere pas, a la Vall d’Aran i al comtat de Ribagorça al Pirineu de Lleida. A la fotografia no es veu però l’home pren notes del seu viatge, apunts i mapes dibuixats una mica despreocupadament, amb la confessió anticipada que no tenen per què ser presos al peu de la lletra. Només es respon de la bona voluntat, diu, i l’encerta. La bona voluntat és prou garantia i encara més si l’enarbora un home encara jove i solitari com un llop que es perd en la neu.

El llop no és mal mirall de caminants, diu també l’home jove i solitari. La torna a encertar.

L’home de la fotografia –¿ho saben?– és el meu pare; aquell home abocarà un dia els seus plànols i les seves notes al manuscrit del llibre el títol del qual parla d’aquelles muntanyes. Al llibre l’home es dirà a si mateix el viatger, sempre en tercera persona, sense apuntalar mai l’article ni afegir mai al substantiu cap afegitó. Abans, en altres de les seves caminades per terres de jueus, moros i cristians, per les llegües andaluses, per tota la Manxa, l’home de la barba, la boina i el gaiato prenia el títol de vagabund. En té pinta a la fotografia, és ben cert. El vagabund. El bastó, la boina i la barba, els ulls que busquen l’horitzó avalen aquesta condició. El gaiato també, a l’abast de la mà. El vagabund de La Alcarria, del Guadarrama, de la serra de Gredos. Del Pirineu, ara mateix.

El vagabund

¿Quant dura l’ànima d’un vagabund abans de convertir-se en una altra cosa? No se sap. De vegades dura tant com les expedicions dels vaixells que, segles enrere, anaven a la recerca de nous continents tafanejant per les aigües de l’oceà Pacífic: tant com durava la vida de la marineria. Altres vegades el vagabund penja la boina, s’afaita, guarda el bastó i tanca els ulls mentre les idees se li componen d’una altra manera. Però, fins i tot barbamec i de bar-

ret de copa i guants, continua sent el mateix de sempre perquè als seus ulls crema encara la llum aquella que il·luminava els penyals.

La llum de la mirada ho és tot: suport per al camí difícil, agudesa de pols a l’hora d’anar anotant el que passa, memòria dels noms dels llocs i de la gent, exemple del que és un llibre que haurà de servir de testimoni. Hi ha un vagabund per sota de qualsevol de les vestimentes fins que la mirada s’apaga.

La metamorfosi

Amb els anys, la barba, la boina i el gaiato de l’home –ja no tan jove, ni tan solitari– desapareixen. Alguns dels viatges d’abans es farien una altra vegada un últim cop a la vida però a bord, ara, d’un automòbil, d’un rolls royce conduït per una xofera negra, alta i guapa a la qual l’antic vagabund bateja com a Oteliña per raons evidents.

Al vagabund no li va agradar mai gaire conduir però sí els automòbils llampants. Un jaguar, un morgan, un rolls royce, alguna cosa que no estigui a l’abast d’un viatger qualsevol. En un automòbil d’aquestes característiques destorba l’equip necessari per caminar per la recolzada d’Àreu i, en conseqüència, es queda a terra. Però ¿això és tot? ¿Ja podem donar per liquidats els signes del vagabund i passar capítol?

No. Ens falta per saber en què queda la mirada.

¿Què els passa als ulls penetrants, a la flamarada capaç d’entendre d’un sol cop l’ànima del gosset que borda al vagabund a l’endinsar-se per un llogarret remot de la borda del Llobató?

Ara ja no és possible dir-ho; els ulls s’han apagat per sempre. El que se’n va fer d’aquell viatger que va saber recollir una Espanya en trànsit de fallida s’ha de treure d’altres fonts: de les fotografies, dels llibres. De les cartes.

El viatge

A la Vall d’Aran el vagabund va perdre el seu amic Felipe, artiller d’ofici, i el va estar cridant a viva veu fins a quedar ronc mentre coronava el port de la Bonaigua. L’amic del vagabund també portava boina i gaiato; es veu que o bé ho exigeix el terreny o bé ho donen les aficions.

Però Felipe no contesta.

Provem nosaltres, de cridar ben fort el vagabund al davant de l’Aneto, a l’aiguabarreig de la Garona de Ruda, al davant de la Dona Tombada, a Xauxa, a la Finestra del Diable. Potser tornarà a aparèixer, boina, barba, bastó i mirada penetrant. Potser el podrem mirar als ulls per convèncer-nos que no hem somiat, que un dia va existir i, per tant, existirà per sempre, que els seus llibres són com són perquè ell va ser com va ser i mai ningú podrà de cap de les maneres segrestar el seu record de llavors.

Els tractats de literatura diuen que el primer llibre de viatges que va escriure el vagabund parlava dels camins de La Alcarria, de Guadalajara a Zorita; però potser s’equivoquen. Tres anys abans que passés això el vagabund en potència va publicar una gavella d’històries dedicades als núvols que passen sobre la ciutat, altius a vegades, diu ell, grisos i taciturns. A la coberta del llibre una goleta, o una fragata airosa, o potser una bricbarca –deixem-ho així– s’allunya del port amb tot el velam a l’aire. Les teules dels casalots li diuen adéu en silenci, que és l’única manera digna que hi ha d’acomiadar un vaixell de vela quan amolla les amarres.

Així comença un viatge, o segueix, més aviat, un recorregut que hauria d’acabar 57 anys més tard a la mateixa ciutat, durant un hivern tenebrós, ple de boira, en què els núvols taciturns, grisos i altius van haver d’aturar-se per vessar una llàgrima.

Les bricbarques, després de salpar, desapareixen. Ningú sap quan hauran de tornar.

Entre les seves històries sobre els núvols de la ciutat el vagabund en cola una dedicada, fixeu-vos-hi, a Camila Trulock de Cela, que és com es deia la seva mare. És un conte sobre la jove Catalinita, que tocava el piano mentre esperava que la bric-

barca La Joven Marcela tornés a port, i mentrestant es va morir de tisi i de desesperança.

Camila Trulock de Cela tocava el piano però no va voler morir esperant el retorn de cap veler, ni tan sols una bricbarca de tres pals gruixuts i alts. Potser per això va admetre un últim cognom i va tenir un fill vagabund entre molts altres. Dels llibres del seu fill el vagabund, a Camila Trulock, de Cela per fi, li agradaven especialment els de viatges.

La bricbarca La Joven Marcela –ho diu l’escriptor– sembla un nuvolet que la brisa marina empenyés cap a terra.

Un viatge és com qualsevol altre episodi de la vida; és, en realitat, la vida mateixa posada en fila índia perquè un pugui vigilar amb molta atenció els seus passos.

La bogeria

A poc a poc, gairebé sense entendre el que passa, el vagabund de qui era difícil trobar una fotografia fora dels llibres es converteix en personatge públic, en carn de desig de les cròniques de societat. Un matí les notícies que vénen des de l’Europa del nord desfermen la bogeria. El premi dels premis arribat des d’Estocolm, el que només obtenen els vagabunds molt primmirats en la tasca d’abocar els seus records sobre el paper, ja és seu.

La bricbarca s’estremeix. Quan creia haver arribat a l’illa de la font de l’eterna joventut, una llosa oculta li esquinça l’obra viva. ¿Serà possible que el racó més feliç del viatge sigui també una trampa, l’amenaça pitjor que existeix per a qualsevol vagabund que creia haver aconseguit convertir-se en un llop solitari? ¿Quedarà rígid el dit corbat sobre la ploma que anava del paper al tinter, d’anada i de tornada una vegada i una altra, amb un ritme que semblava invulnerable i etern? ¿Serà un racó com qualsevol altre del camí o, ben al contrari, l’etapa última i estèril, el final de les paraules escrites amb una lletra diminuta i les ratllades tan curoses com belles?

Els núvols t’havien xiuxiuejat a l’orella murmuris que ara semblen callar perquè la bricbarca, amb els fons oberts, ja no flota. La seva fusta és ràpida però molt densa, més que l’aigua, fusta de guaiac, fusta de boix, fusta de mangle. Sempre que passa això s’han d’aclucar les parpelles, mussitar una pregària als déus que no existeixen i sortir fugint cap a dins, fins allà on queden la boina i la gaiata, on es van refugiar els flocs caiguts quan les estisores s’obrien pas a través de la barba. A vegade s’ha de tornar enrere.

El vagabund certifica que és així sense necessitat de posar per testimoni cap déu. Ho fa a les pàgines finals d’aquell primer viatge que va ser després l’únic, el permanent, el crucial, l’admirable, mentre tornava de La Alcarria que mai va arribar a abandonar del tot.

Allà ho diu: el vagabund va caminar per on va voler i, per on no ho va voler fer, va girar…

Retirar-se del camí per on no s’ha de passar. Això és el que s’ha de fer. Girar cua.

¿Seràs encara capaç de treure forces del no-res quan el més còmode és caure en la temptació del més fàcil, d’allò que mai vas tenir a prop teu quan, amb el bastó a la mà, t’endinsaves pel límit de la ratlla de França?

¿Sabràs girar a temps sobre els teus mateixos passos?

La foscor

La fotografia última estremeix. És la imatge de l’antic viatger que abaixa el cap davant un rei remot el mes de desembre del 1989, quan a la ciutat que queda molt amunt, Estocolm, enmig de la immensa foscor de la neu de l’hivern, se celebra el cerimonial de la cort. Reverència, medalla, diploma. Concert excels. Un premi que no és un més; és el premi dels premis, el que està molts colzes per sobre de qualsevol altre d’imaginable.

¿Què deuria pensar allà el viatger, aquell que a les faldes dels Pirineus ens deia que volia morir en el mateix camí com un vell cavall i amb les avarques posades?

No se sap.

Les avarques desllueixen en el protocol rígid i pompós de la corona de Suècia. Frac, camisa blanca, armilla i corbatí de color negre. Els altres guardonats també porten aquesta última peça blanca; el dol és un privilegi especial per als vagabunds capaços d’allargar als guàrdies civils una targeta de visita en què, amb lletra de relleu, diu de la Real Academia Española.

A partir d’aquí la foscor de l’hivern es torna boira negríssima de la mà dels núvols que passen. Ja no plou mansament i sense parar, com quan sona una masurca; ara neva i el límit de la muntanya acaba esborrat entre els flocs que cauen sense ganes. La neu és el millor amic d’un llop solitari però, en aquesta ocasió, el vagabund no va saber girar a temps. No tenia a mà ni la boina, ni el bastó, ni l’ornament hirsut de la barba.

Notícies relacionades

Sis llibres per a la història

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

La llum va desaparèixer de l’iris del vagabund uns anys abans que pogués, finalment, tancar els ulls.

La seva mirada es va apagar mentre el llop solitari fugia neu endins.