Carulla/Peña/Gas: La nissaga continua

Al final dels seus dies, Ingmar Berg­man va tenir la certesa que el teatre havia sigut «el principi, el final i gairebé tot el que hi va haver enmig». Va ser un destí del qual no va poder –ni va voler– fugir. Li deu passar una cosa semblant a Miranda Gas, cadell del Llinatge Teatral Nacional de Catalunya. ¿Una exageració? Vegin el seu pedigrí. La mare és l’actriu Vicky Peña. El pare, l’actor i director Mario Gas. Els seus avis, la gran de l’escena Montser­rat Carulla, el doblador Felipe Peña i el cantant d’òpera Manuel Gas. I el seu oncle avi, Mario Cabré (el torero que va tenir un embolic amb Ava Gardner per a enrabiada de Frank Sinatra). Si instal·len una platea en la seva cita de Nadal, segur que li roben públic als pastorets i als pessebres vivents.

És tan gran el seu arrelament al teatre, que fins i tot va afectar la seva vida intrauterina. Vicky Peña la va anar a parir a Madrid perquè el seu pare dirigia allà la Salomé de Núria Espert. I li van donar el nom de Miranda, com la filla de Pròsper, protagonista de La tempesta de Shakespeare. «Podria arribar a sentir més pes que si portés literalment tota la família a coll, però no és així –afirma Gas–. La Montse i la Vicky han predicat amb l’exemple i han tingut la generositat de deixar que fos allà per veure-ho». Ho diu fent servir els noms de pila de les seves antecessores, per crear una distància simbòlica entre l’àmbit artístic i el domèstic. «Ella és molt ella –anota Peña–. Vol fer les coses a la seva manera. I jo l’entenc, perquè, encertadament o erròniament, a mi em va passar el mateix».

La nena Miranda, com li passava a Dimecres Addams, mai va veure la seva família insòlita («més aviat pensava: ‘¡Que estranys que són els altres!’»). I el 1988 –tenia 3 anys– va presenciar entre caixes Dancing!, el trepidant musical d’Hélder Costa en què actuava la mare i el pare s’ocupava dels llums. «Enamorada de tot el que veia –diu–, vaig decidir que volia ser actriu, cantant i ballarina». Ningú la va pressionar. Els Carulla-Peña-Gas són al·lèrgics al proselitisme. S’encomanen succionant el gaudi dels propis i els aliens. I si no, llegeixin:

Montserrat Carulla.– La Vicky, que era auxiliar d’infermeria, va venir un dia i em va dir: «¿Saps què, mare? He decidit ser actriu». I jo li vaig contestar: «No és una cosa que decideixis tu. D’actriu n’ets o no n’ets. Puja a un escenari i et diré si estàs en el bon camí».

Vicky Peña– Jo això no ho recordo.

M.C.– T’ho vaig dir. En aquella època molts fills de grandíssims actors es van ficar en el teatre i els seus pares es morien de vergonya.

V.P.– A la Miranda li vaig suggerir que fes allò que la fes feliç. Però no podia negar-li que es fiqués en un ofici que tant he estimat i m’ha fet créixer. Al veure que tenia condicions, em vaig sentir orgullosa per la seva afinitat a un tipus de vida que, no només no l’avergonyia, sinó que l’atreia.

M.C.– També jo em vaig sentir orgullosa de tu. Sabies estar en escena, comunicaves… Em feies oblidar que eres la meva filla. Fins al punt que a La reina de la belleza de Leenane [obra de Martin McDonagh que van representar juntes el 1998] la teva mirada carregada d’odi em va fer mal. ¿Com era possible que em miressis d’aquella manera?

V.P.– ¡Tu també em miraves malament, mare! Però jo em divertia. Pensava: «Iupi, la Carulla està intensa».

Joc i rigor

Miranda les observa amb els ulls ben oberts. «He après d’elles la capacitat per dominar al mateix temps el joc i el rigor», enuncia. «Recordo que era, als 7 anys, al camerino abans de la funció d’El temps i els Conway –explica–;

La Montse em deixava coses per jugar, però, en un moment precís, deia: ‘Fins aquí’. Tocava concentrar-se».

Set anys després, quan era adolescent, va debutar amb elles a A Little Night Music, de Stephen Sondheim, amb direcció de Mario Gas [vegeu foto pàgina 2]. El seu primer Grec ni més ni menys, davant un hemicicle assedegat d’estiu i espectacle. «El dia de l’estrena, al sortir i veure el públic, uau, va ser pura màgia, però també responsabilitat», confessa Miranda. «Nosaltres fèiem la nostra, no dubtàvem que ho faria bé», anota Carulla. «Compartíem camerino i suposo que ens vam desitjar ‘molta merda’ com a companyes, però amb una mica més d’intensitat», arrodoneix Peña.

Ara, passats 15 anys, elles, que s’estimen però que són rabiosament independents, han tornat a reunir-se a la tv-movie Laia, adaptació de la novel·la d’Espriu dirigida per Lluís Danés. Miranda és la Laia prota-

gonista, situada en una tessitura dramàtica de primer ordre. Entre aquell Grec i aquest telefilm, la noia ha fet un rodatge conscienciós.

El 2005 es va convertir en la vocalista de Xazzar, un septet aromatitzat de klézmer, gipsy i jazz,

que es va dissoldre quatre anys després, just quan es va enrolar en el musical Groucho me enseñó su camiseta, el seu debut a Madrid. I s’ha foguejat en una dotzena de muntatges –Àlex Rigola, que la va dirigir a Maridos y mujeres (2013), l’adora– i en televisió, i arriba a Els cors purs amb una consistència acabada d’adquirir que li permet «respirar».

M.G.– Alguna vegada vaig arribar a sentir-me tan insegura que vaig pensar: «Això no és gens sa». Però ara tinc la impressió que per fi tinc alguna cosa on agafar-me i no deixar-me menjar per la inseguretat. Però no vull sortir de la sorpresa i de la sensació de novetat. Tinc molta por que un dia perdi el respecte a l’escenari, cosa que em comenten alguns col·legues joves.

M.C.– ¿En quin sentit ho diuen?

M.G.– Té alguna cosa a veure amb la pèrdua de la màgia. ¡Que no em passi mai!

V.P.– A mi no m’ha passat mai.

M.C.–A mi tampoc. De tota manera, gairebé fins al final de la meva carrera, quan preparava un paper, solia pensar: «Aquest personatge no em sortirà mai. ¿Per què no el donen a una altra actriu? Em va passar amb La reina de la belleza de Leenane. Em sabia el text, sortia a escena i Mario em deia: «Molt bé, però Mag Folan no caminaria com ho fas tu», «Mag Folan no parlaria amb la teva veu»… ¡El procés va ser horrorós! Però quan veia que anava fent meus els fantasmes, desapareixia la inseguretat.

M.G.– ¡Aquest és el moment que et fa seguir endavant! I quan m’agafa el pànic, penso en la llista de l’actor anglès Will Keen, que dóna uns punts molt útils que et fan tirar endavant.

Esperits del temps

Totes tres són filles del seu temps. Carulla es va escapar tant com va poder de la negror de la postguerra (es va separar del marit per asfíxia i, amb quatre fills al seu càrrec, es va tornar comediant). Peña va desplegar la seva joventut alhora que la democràcia (va conèixer Mario Gas en onades reivindicatives, va veure com gairebé tot s’inaugurava al Grec 76 i va lluitar pel seu col·lectiu). I a Miranda li ha tocat el carregós IVA cultural, el menyspreu institucional, els telèfons que no sonen, les feines mal pagades.

M.G.– A vegades no sé si és que jo no visc al mateix planeta que els altres. El món en si em sembla una festa. Estic descobrint moltes coses. Coquetejo amb moltes sensacions. I percebo que la gent té ganes de veure propostes en directe.

M.C– Aquesta no és la millor època per a la cultura. La ciutadania ens segueix veient com els còmics. No accepten que és un ofici i una defensa d’una visió del món. Potser els mateixos actors haurien de fer-se respectar i no passar per dreceres o treballar en qualsevol condició.

V.P.– Aquesta és una carrera de fons. A mesura que acumules personatges, vas forjant el ferro. I Miranda, com jo, ha pogut veure bons actors que un dia ho fan bé i un altre, no tant. Aquesta és una formació boníssima. ¡La millor!

M.C.– I té estil, personalitat, encant. Com tu, els teus. En escena, una no em recorda l’altra.

V.P– Jo tinc poca capacitat per veure’m des de fora... Miranda és molt seriosa, conscient, treballadora.

Notícies relacionades

Carta a tres dones

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

M.G.– No sé veure-hi semblances. ¿Sabeu? Un nen em va dir que tenia un aire a Alan Rickman, el professor Severus Snape de Harry Potter.

Riuen. Totes tres. I l’alegria s’expandeix pel foyer del Romea. El primer Romea de Miranda, l’últim teatre de Carulla, el de sempre de Peña. El director d’Els cors purs, Oriol Broggi, prevé que l’obra és «un drama molt gros que fa plorar». Basada en un conte de Josep Kessel, ofereix una història d’amor enverinada pel conflicte entre republicans i unionistes a la Irlanda posterior al Bloody Sunday. I Miranda és Mary, «una dona dura, molt catòlica, encegada, perduda». Un paperàs en què vola (literalment) i potser la farà enlairar en vertical. A peu de pista, la seva estirp li desitja «molta merda».