Núria Espert: la mirada obliqua de Yerma

Vaig descobrir Núria Espert al mateix temps que el teatre amb majúscules. Va ser en una excursió escolar. No recordo l’any, però l’hemeroteca certifica que va pasar el 1973. Franco encara vivia. Les monges (¿atrevides? ¿desinformades?) ens van organitzar, a les nenes de la meva classe, una sortida per assistir a una funció de 'Yerma', que es representava al Coliseum. Ara, passat el temps, sé que aquell espectacle va ser el meu baptisme teatral com a espectadora. Admeto que, pel meu candor de llavors, no vaig acabar d’entendre la simbologia sexual –que devia horroritzar, seguríssim, les nostres pudoroses preceptores–, però no he oblidat l’impacte que em va causar aquella dona jove, elegant, magnètica, de bellesa felina i mirada obliqua, declamant García Lorca i movent-se per una immensa lona que cobria l’escenari i adquiria diferents formes a mesura que avançava la història: muntanyes, rius, prats…

El muntatge de la tragèdia lorquiana, de l’argentí Víctor García, que s’havia estrenat dos anys abans a Madrid amb un impressionant desplegament policial al voltant del Teatro de la Comedia, va ser tot un esdeveniment en l’època, per la seva transgressió, per subvertir els codis escènics i per acabar esquivant la censura. L’insigne director Peter Brook, des de la seva talaia dels 91 anys, no té cap dubte que aquesta versió de Yerma va marcar un abans i un després en el teatre europeu. I, pel que fa a Núria Espert, va significar la seva consagració com a actriu catapultant-la al reconeixement internacional. El respecte pel seu ofici als escenaris i davant d’ells –com a directora d’escena– no ha parat de créixer i l’última prova és aquesta: la concessió, aquesta setmana, del premi Princesa d’Astúries de les arts. Un guardó que abans que ella han rebut colossos com Francis Ford Coppola, Bob Dylan, Norman Foster, Antoni Tàpies, Vittorio Gassman i Woody Allen, per mencionar-ne uns quants.

'ELS COLLONS D'UN TORO'

Josep Maria de Sagarra va tenir bon ull quan, després de sentir-la recitar uns versos en una prova convocada al Romea, a la qual es va presentar acompanyada de la seva mare, va exclamar: «Aquesta nena té els collons d’un toro». L’implacable dramaturg desconeixia en aquell moment que la nena, que aleshores tenia 13 anys , a més de ser valenta i tenir fusta, havia mamat teatre des del mateix bressol. Nascuda a l’Hospitalet de Llobregat, el 1935, filla d’una parella d’actors aficionats que es van fer nòvios darrere del teló d’un teatre de barri encara que es van acabar separant, Núria Espert Romero va saber des de molt petita, en part influïda per la seva mare –«una dona molt intel·ligent, gens preparada, tota generositat», la va descriure l’actriu en una entrevista concedida al gener a Núria Navarro i publicada en aquestes mateixes pàgines–, que la seva vida era el teatre. 

La seva primera oportunitat li va arribar als 19 anys amb 'Medea', un personatge que, des d’aleshores, no se li ha desenganxat de la pell. Va representar l’heroïna d’Eurípides el 1954 al Grec i l’ha encarnat en mitja dot­zena d’ocasions, l’última als 66 anys, a Mèrida, dirigida per Michael Cacoyannis –sí, el de 'Zorba, el griego'–, i va ser Medea el tema que va triar, el 2013, per al seu discurs d’investidura com a doctora honoris causa de la Universitat Complutense de Madrid. Els diners que va guanyar amb la gira d’aquella Medea juvenil, ella i la seva mare els van invertir, segons ha explicat l’actriu alguna vegada, a instal·lar una línia telefònica al seu humil pis, pensant que li plourien les ofertes de treball. Però el telèfon no va sonar mai, i va decidir anar-se’n a Madrid, on la seva carrera per fi va arrencar i va fundar una llar, als 20 anys, amb Armando Moreno. Actor, director, productor i el seu representant i pigmalió, Moreno li va dedicar la vida i amb ell ho va compartir tot durant gairebé 40 anys, fins al moment de la seva mort. Van criar dues filles: Alicia, mare de la seva única néta, Bárbara Lluch, i gestora cultural, i Nuria, també actriu. Créixer com a persona al costat de la seva família i els seus amics –Terenci Moix, el més íntim, i Julieta Serrano, la més remota– ha sigut el seu projecte vital. 

Remolí emocional

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Gairebé amb 81 anys –els fa abans d’un mes–, l’Espert manté els atributs que li va adjudicar Sagarra un dia ja molt llu-nyà. Després de ficar-se en el remolí emocional d’El rei Lear i de girar per tot Sud-amèrica amb La violación de Lucrecia, ara està preparant Incendios, que pujarà a l’escenari de la mà de Mario Gas. Entre la històrica Medea del Grec i aquesta peça, el seu itinerari teatral desborda: ha representat desenes d’obres del quadro d’honor de la dramatúrgia mundial –Shakespeare, Calderón, Molière, Arthur Miller, Oscar Wilde, Brecht, O’Neil, Genet, Sartre, Lorca…– i ha dirigit òpera –Puccini i Verdi són els seus favorits– als més sacrosants coliseus lírics. 

Ja no és jove, però em segueix semblant una dona elegant, magnètica, d’una bellesa felina i mirada obliqua, igual que la Yerma de la meva infància.