«No sóc home de rècords sinó d'estímuls»

Crec que ni pagant-li l'esmorzar s'hauria arreglat. Està dolgut amb mi per haver revelat, diumenge passat, la festa dels 40 anys de Futbol en Català, de la TdP, de la transmi. Ho sabia molt poca gent i li sap greu que hagi sortit a la premsa. No em demana qui m'ho va explicar (ell també és periodista i sap que és lleig preguntar això), però em remarca que tot aquest èxit és de molta gent, no seu.

-D'acord, però vostè va ser el que ho va idear.

SEnDSi no fóssim un grup de gent, no lluiríem. No només en el meu cas, en molts casos exitosos de la ràdio i la televisió, hi ha un tribut a l'estrella, al líder, que em sembla injust en relació amb tantes i tantes persones que ajuden que tot surti rodó. El sentit col·lectiu és l'únic que dóna caràcter a la nostra feina.

-Em parla d'una 'transmi' coral.

-Li parlo de la realitat, de la veritat, del que és. Si jo transmetés el partit sol, com fa 40 anys, com feien mestres com Miguel Ángel Valdivieso, José Félix Pons o José Luis Fernández Abajo, no em sentiria ningú. És bàsic que tingui la sala d'imatges, el centre de dades, algú que m'informi del que passa a les xarxes socials, un comentarista tècnic de gran nivell, companyes audaces que facin entrevistes interessants, tècnics que facin preciosos muntatges d'àudio o cobertures tècniques de gran complexitat. I tota aquesta gent participa, al llarg de la setmana, en la creació de quatre hores de ràdio, que intentem que siguin màgiques. Podria omplir aquestes dues pàgines donant noms de gent a qui li dec tot això: Boet, Bassas, Fuentes, Torquemada… La llista seria interminable.

-Passen els anys i la ràdio segueix sent la bomba, invencible, única.

SEnDA la ràdio hi ha molt de talent. Molt. I molta tradició. La ràdio és un mitjà molt àgil. Es mou amb pocs recursos. Ara mateix si passa res aquí davant, sortim al carrer amb el nostre mòbil i ja som a la ràdio. En canvi, la televisió és un mitjà més car, més complex, més lent, que necessita més recursos. A més, la televisió ha sigut capturada pel business, pel negoci, per l'explotació quantitativa.

-Quina gran idea l'eslògan seu de 'Som el so de la tele'.

-És una manera de dir-li al nostre oient: sabem que mires el partit per la tele, però escolta'ns a nosaltres, som el so de la tele. El negoci de la tele és la imatge. Una vegada aconseguits els drets d'imatge, la tele es despreocupa del so, el treballa poc perquè no li comporta més audiència. Amb tot el respecte pels companys de la televisió, ells saben que aquesta batalla la tenen perduda perquè no poden fer les virgueries que fem nosaltres amb el so i, molt menys, ser a tot arreu, com hi som nosaltres.

-I, a sobre, comencen una hora abans i acaben una hora després.

-Això és el que ens converteix en el complement perfecte de la televisió. Nosaltres enganxem l'aficionat molt abans que la tele, li expliquem l'ambient, li donem l'alineació abans que ningú; pel mig, li expliquem altres coses, altres partits i, a l'acabar, li oferim les declaracions dels protagonistes, les anàlisis… La ràdio ofereix, gràcies a la seva agilitat, un missatge que, per si mateix, no podria competir amb la tele però que, des del punt de vista del complement de la imatge, té sentit perquè els que produeixen la imatge no pensen en l'àudio.

-Expliqui'm el dia que va començar tot.

-Va ser una tarda, nit, del 1974. Franco encara vivia, però ja ens ensumàvem alguna cosa, ¿veritat? I va passar una cosa a la qual encara no he trobat explicació. Davant la meva taula a la redacció d'Esports de Ràdio Barcelona s'hi asseia el meu cap, Francisco Peris, que era de Gandia. Ell i jo sempre parlàvem en català, però, quan baixàvem a l'estudi, parlàvem, evidentment, en castellà. Recordo que aquell dia li vaig dir: «Paco, això ho hauríem de començar a canviar. No té sentit que tu i jo parlem català aquí dalt i, a sota, parlem en castellà». I ell, sense mirar-me, em va dir: «Home, tu ja saps per què passa això….» «Sí, sí, però ho hem de canviar», vaig afegir. «I, si canviem, ¿tu t'atreviries a transmetre partits en català?». «Sí, ¡i tant que sí».

-I va començar a provar, a assajar.

-Paco l'hi va dir al gran Castelló Rovira i el director, Manolo Terán, es va afegir immediatament a la iniciativa. Vam ser uns atrevits. Amb Franco encara viu allò era impensable. Només s'ha de recordar el que va suposar sentir Sue Ellen, J. R., els protagonistes de Dallas parlant en català a TV-3. Sempre fa falta que algú trenqui determinades inèrcies quan creu que l'objectiu val la pena.

-La seva autoexigència devia ser fonamental en la fase d'aprenentatge.

-Cada cap de setmana anava al Barça, a l'Espanyol o al Sabadell i feia pràctiques gravant la transmissió en català en una casset, que li donava al meu amic Jordi Mir, un especialista del llenguatge, que l'escoltava sencera i, el dimecres, em deixava els seus suggeriments, les seves correccions, a la ràdio, i que jo utilitzava per millorar el meu català, afegir nous termes i tornar a gravar un altre partit per seguir amb el procés. Jo no era, llavors, un mag del català. I menys del vocabulari. Volia polir les meves expressions perquè sabia, tal com va passar, que algú diria, al sentir els primers partits, que el futbol no es podia fer en català. És més, fins i tot Adolfo Suárez va dir que determinades matèries, com les matemàtiques o la física, no podien impartir-se en català. La gent deia aquestes coses per ignorància, que és el pitjor enemic que tenim els periodistes.

-Algú podria dir 'amb tu va començar tot' i, potser, s'enfadaria.

SEnDAmb raó, ¿no creu?, amb molta raó. Em sabria molt de greu que es digués això, perquè no és cert. Hi ha molta gent, massa, que creu que el català va començar amb Catalunya Ràdio i TV-3. ¡És mentida! I gran. Hi va haver molta gent, al Circuit Català de TVE, a Sant Cugat, a finals dels 60, que, en condicions molt precàries i adverses, va començar a treballar en català, en dramàtics, entreteniment i alguns informatius. I a Ràdio 4. I fins i tot nosaltres vam començar en una emissora de la SER, sense oblidar la premsa comarcal. Aquesta desmemòria em dol, em sembla injust per als companys que es van esforçar de valent i injust per a la crònica històrica.

-I així fins a aquest rècord històric.

-No sóc home de rècords, sinó d'estímuls. Gairebé mai m'he plantejat objectius concrets, duradors. Vaig, anem, actuant en funció del que ens estimula, que desperta el nostre interès, que és atractiu. Nosaltres no venem refrescos, venem idees, i les idees s'han d'ajustar a la realitat. El que fem els periodistes és pura passió. Veus, mires, observes, et documentes, intentes fer-ho tan bé com saps i pots. I ho expliques. L'únic que dóna sentit a la nostra feina és la satisfacció del receptor. Nosaltres li hem de donar a l'oient elements perquè es formi la seva pròpia idea. No li hem de donar una idea i que ell la copiï. No està bé que adoctrinem des dels mitjans.

-Veig que no seguirà 40 anys més.

-Ni 15, ni 10, ni cinc, ni dos… Ni tan sols sé si seguiré l'any que ve. Ara, quan acabem la que pretenem que sigui una bonica celebració, ens asseurem a pensar si seguim, si segueixo, o no, l'any que ve. Jo he renovat sempre d'any en any. Fins i tot La Caixa ha renovat any a any, perquè vull sentir l'estímul any a any, com si l'any 41 fos el primer. És la prova del cotó. Però, sí, no penso eternitzar-me a la ràdio, no. No vull esgotar la meva vida activa transmetent partits de futbol, ja que em sento amb energia i capacitat per fer altres coses en el món acadèmic, de la universitat, del periodisme. No ho sé, potser escriure un llibre, potser fer una pel·lícula; no ho sé, vés a saber, però no serà masa tard, no.

-¿Què troba a faltar d'aquells inicis de Futbol en Català?

-Viatjar amb l'equip, jugar amb els massatgistes al dòmino després dels partits, compartir sopars al vagó restaurant del tren amb l'entrenador, la pastilla que em donava el metge per a la meva afonia... Això ja no tornarà. Jaume Langa, un veterà encarregat de material del Barça, em va dir un dia: «Quim, quan jo vaig entrar al Barça era una família, ara és una empresa». Un canvi massa dur.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Pep Guardiola deia que ell va notar que havien fet una cosa molt gran quan la gent va deixar de felicitar-los i va començar a donar-los les gràcies.

-Per a mi no hi ha res més gratificant que fer feliç la gent i, per tant, la gent, quan nota que li has donat coses que l'han fet sentir bé, feliç, té ganes de donar-te les gràcies, de compartir coses amb tu. Felicitar-te és molt individual; donar-te les gràcies significa que l'has ajudat, tu o qui sigui, el teu equip, el Barça, el triomf, la transmi, a ser feliç durant una bona estona. I per a això, n'hi ha prou que et facin l'ullet des de l'altre costat del semàfor. Aquest afecte és únic, impagable i molt necessari quan treballes amb passió.