El sud (de Barcelona) també existeix

MANEL ESTELLER. Director del programa d'Epigenètica i Biologia del Càncer de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge.

"De Sant Boi al cel"

Un neix on les circumstàncies ho determinen. Per això estar orgullós d’haver nascut en un lloc o en un altre sempre ha tingut per a mi una importància relativa. En canvi, trobo més rellevant d’on et sents amb independència d’on hagis nascut. A Catalunya en som plenament conscients i és magnífic veure com persones vingudes en diferents onades migratòries se senten més catalans que molts dels nascuts aquí. 

El mateix pot ser aplicat a un àmbit més local. I en aquest sentit el meu poble, Sant Boi de Llobregat, i la meva comarca, el Baix Llobregat, en són exemple. El fet d’haver crescut i viscut en aquest territori fins que vaig marxar als Estats Units als 28 anys ha estat decisiu en la meva forma de ser i en la meva vida professional. El meu poble em va ensenyar a barrejar la forma de viure dels santboians vells amb la dels veïns, companys i amics que venien d’Extremadura, Andalusia o València, per esmentar tres territoris que van omplir aquell Sant Boi dels anys 70 i 80. 

També em va mostrar la il·lusió de molta gent, que en circumstàncies molt difícils volien aconseguir un futur millor per a ells, els seus fills i els seus néts. Em va transmetre l’ensenyança que és possible avançar gràcies a la feina ben feta i no oblidar mai que, de vegades, per mirar el cel has de tenir els peus ben ferms a la terra. .

ESTOPA. David i José Manuel Muñoz han venut més de quatre milions de còpies. Tancaran la seva última gira el 15 d'octubre al Sant Jordi.

"Cornellà no té el glamur de Miami però mola més"

Per nosaltres, el Baix Llobregat és el més pròxim als conceptes de bressol, casa, pàtria ... És especial perquè aquí tothom ha hagut de fer-se a si mateix des de baix, amb molt esforç. Ha hagut de lluitar contra tota mena d’adversitats basant-se únicament en l’esforç i la unió de la seva gent. Als del Baix no ens ha regalat mai ningú res. 

La nostra infància a Cornellà va transcórrer al carrer, on vam aprendre a jugar sense parar fins que es feia de nit. Buscàvem fusta per preparar la foguera de Sant Joan, corríem en bici (un noi dolentot i la seva colla). Vam aprendre les coses bones, vam viure també les dolentes, però sempre es lluïa el somriure de qui creu que està vivint, sens dubte, al millor lloc del món. 

Ens va marcar el riu [el 2009, Estopa va apadrinar una plantada massiva d’arbres a la ribera del Llobregat, a la zona coneguda com a Cal Galet]... El riu i les vies del tren, on freqüentàvem impensables i infinits perills. ¡Quina inconsciència! Però això marca qualsevol. 

Afortunadament, el destí ha volgut que seguim vivint al Baix. No té el glamur de Miami però mola més. .

DONES SÀVIES DE SANT COSME. Són 21 dones, entre 57 i 84 anys, del Prat que es prodiguen en manifestacions i actes culturals.

"No hi ha edat per a la lluita"

El Consell de Dones Sàvies de Sant Cosme va néixer el 2009. Ja hi havia altres projectes a Begues –les pioneres– o a Corbera, però haver-se bregat en les mobilitzacions per aconseguir vivendes dignes i lluitar contra la degradació del barri imprimeix caràcter. A la cita n’hi assisteixen 10, cadascuna amb la seva història, que en part és la de la comarca. «Això era el cinturó roig. Durant els 60 i 70, aquí es va haver de lluitar per moltes coses. Venien els grisos carregant...» , explica Conchi Castells. «¡Ui, els grisos! Amb 14 anys ens van tirar per la tàpia de la Pirelli a Cornellà», assenteix Mercedes Gálvez. 

Moltes de les sàvies coincideixen a dir que el grup els ha servit per tornar a participar en la vida pública del barri. «Abans no sortíem de casa i ara no hi entrem. L’associació ha sigut el ressorgiment de gairebé totes», assegura Conchita Chinchilla, una de les que no es perden les concentracions dels dimecres contra les retallades en sanitat. 

Per a la majoria, la vida ha canviat en els últims anys. Segueixen enyorant un marit que se’n va anar, atenent néts o ajudant un fill que ha hagut de tornar a casa, però pel mig han viatjat a París i Lisboa. A la ciutat bombardejada de Belchite van recollir pedres i les van enviar als poderosos del món per demanar-los reflexió. «La carta de resposta més maca va ser la del Govern de Corea, on ens explicaven que ens entenien perquè ells també havien passat per una guerra com la nostra, i en la seva cultura la gent gran és important», explica Antonia Herrera.  «Per a mi el més emocionant ha sigut quan ens van donar el Premi Mayor Zaragoza pel nostre treball», apunta María Godoy. 

JAUME GRAU. Biòleg i activista ecosocial. Va ser portaveu de la plataforma 'Aturem Eurovegas', complex planificat als terrenys del Parc Agrari.

"El rebost de Barcelona"

Per a alguns, els ecologistes som els típics hippies que defensen boscos i ocellets. Ho fem, entre altres coses, perquè som conscients que necessitem la resta d’espècies per seguir sobrevivint com a espècie humana. Tots estem connectats. Quan parlem del delta del Llobregat ho fem de la segona reserva biològica més important del país, per darrere del delta de l’Ebre. El seu pes és més gran que el d’altres zones amb més renom com els Aiguamolls de l’Empordà. Definitivament, la rellevància agrícola i natural del delta del Llobregat no es coneix. Molts ignoren, per exemple, que hi ha orquídies. Més petites que les de les floristeries, però igual de maques. 

El delta del Llobregat també és una de les zones més fèrtils del país i gairebé el 50% està edificat. Amb cada retrocés de terreny agrícola perdem també sobirania alimentària. Aquest rebost pot cobrir el 40 o 50% de les necessitats de Barcelona, que d’una altra manera hauria d’importar. 

L’amenaça del projecte urbanístic d’Eurovegas va ser la culminació d’un menyspreu al territori. Hi va haver una baixada de pantalons per part del Govern de la Generalitat que la mobilització popular va capgirar, però tots hem de ser conscients que és un error vendre el país al joc especulatiu i apostar per models que al final no reporten cap mena de benefici social. .

DOLO BELTRÁN. El 2000 es va convertir en vocalista de Pastora. Ha fet televisió ('Infidels'), cine ('Inconscients'), teatre ('El test') i fins i tot ha dibuixat còmic.

"La intimitat del sud"

Crec que vam ser dels primers que vam arribar al barri de Molí Nou de Sant Boi. Per a qui és d’allà, ¡la Cope! I tota la meva família segueix allà. Quan era petita des de la finestra veia un solar, on anys després hi van posar el mercat i un centre cívic. Els buits es van anar omplint i s’ha anat convertint en un barri de colors, amb parcs i arbres. Ara que visc al Maresme, les meves paraules per definir el Baix són «família», «arrels», «casa»... 

Ser del Baix i de la Cope marca. D’entrada, jo no vaig parlar català de petita. La meva mare era catalana, però el meu pare era extremeny. A casa es parlava castellà i al col·le tampoc parlava català amb ningú. Ara hi ha molta immigració llatina, però llavors el barri era una illa del sud enmig de Catalunya i els estius, que solia passar al poble del meu pare, a Azuaga, veia la mateixa gent. Perquè molta gent d’Azuaga va emigrar a Sant Boi. 

M’he criat a Catalunya, però sento que vaig créixer amb aquesta intimitat que té el sud, on tothom està connectadíssim. Sorties al carrer i t’anaves trobant amb la gent. Hi va haver un moment en què em vaig separar de la Cope, del Baix. Jo no aspirava al piset, al contracte fix a la SEAT i a comprar-me l’Audi, com molta gent del meu entorn. ¡Jo volia ser artista! I me’n vaig anar... Als 20 anys me’n vaig anar a viure a un pis d’estudiants al barri de la Sagrada Família. Per allà sortia i no em trobava a ningú. I d’aquí va néixer la cançó de «Lola... la que siempre va sola por Barcelona buscando follón...» ¡Va ser un primer any molt estrany! 

 

ISABEL FERNÁNDEZ. Directora, productora i guionista del documental 'El pati del darrere', sobre el Baix. 

ISABEL FERNÁNDEZ.

"Un hort entre autopistes" 

No sóc del Baix Llobregat, però després d’ El pati del darrere ja és com si ho fos. Vaig ensopegar amb el projecte gairebé per casualitat. Buscava un tema que tingués relació amb les ciutats en transició, sobre el seu creixement i les tensions entre l’entorn urbà i rural. Per a mi va ser un descobriment que el Baix Llobregat tingués un parc agrari immens. Per a mi, com per a molta gent de Barcelona i bastants dels que viuen a la comarca, aquesta era una zona de pas i de serveis tremendament artificialitzada. Ignorava que es tracta d’un dels sòls més fèrtils del món i no obstant l’hem anat omplint d’autopistes i d’infraestructures. I va resultar que aquest nou enfocament de la comarca també va resultar nou per a TV-3. 

El Baix Llobregat és, realment, el pati del darrere, un lloc on s’han anat col·locant totes les infraestructures que Barcelona necessita com a gran ciutat sense posar gaire atenció en com es fan les coses. Però sota de les autopistes hi ha moltes coses que no mirem. 

Barcelona ha crescut tant que el Baix Llobregat en forma part. Això la converteix, juntament amb Milà i València, en una de les tres ciutats europees que abracen un espai agrícola en el seu interior. Si no som estúpids, el Baix Llobregat s’hauria de convertir en part de la marca Barcelona, en un referent d’experimentació internacional sobre com fer compatible el creixement urbà amb l’activitat agrícola i el paper de pulmó verd. 

ÒSCAR RANDO. Director de Gats (Grups Associats de Treball Sociocultural), que té com a projecte estrella el festival Esperanzah.

"La revolució del que és autèntic"

Vaig arribar al Prat des del Carmel de Barcelona als 7 anys, així que crec que em puc considerar del Baix. L’any 2000 vam fundar Gats. La nostra seu és al barri de Sant Cosme i això marca Gats segur. Potser és per haver sigut un lloc d’hortes. La feina del camp exigeix tossuderia. Per això, hi ha coses per les quals ningú dóna ni un euro que només poden passar a Sant Cosme, al Prat i al Baix Llobregat. El festival Esperanzah, que és el nostre projecte més conegut perquè compta amb gent com Manu Chao o Amparo Sánchez, té molt d’aquest caràcter baixllobregatí . 

Al Baix hi ha faltat orgull, cosa normal quan convius amb una ciutat com Barcelona que té la capacitat de fagocitar-ho tot. Però passa que la realitat de Barcelona fa temps que l’està construint gent de fora. Es mira en Londres, en Amsterdam o en la resta de grans ciutats, que cada vegada tenen un discurs més lineal i més globalitzat. 

L’autenticitat ja no la trobem a Barcelona sinó al festival Esperanzah o en la ceràmica artesana de Collbató. Crec que el Baix s’està reivindicant i és més conscient de la seva identitat. I ves per on hi estan passant coses molt interessants. Des de Gats, intentem fer una revolució que no acabi en diarrea. M’explico: últimament estan passant moltes coses que sovint són més intestinals que racionals. La gent no es mereix noves decepcions. Tenim en marxa projectes perquè la gent sigui més feliç. 

MERCÈ OLIVÉ. De Santa Coloma de Cervelló, va ser una de les poques dones que van participar en la incipient Unió de Pagesos en la clandestinitat.

"La lluita per la terra"

La meva paraula és amistat. Sense ella, hauria sigut impossible posar d’acord tots els agricultors que vam formar Unió de Pagesos i donar solució a molts dels nostres problemes. Recordo una gran tractorada amb què vam aconseguir les 14 pagues, l’assistència sanitària i una sèrie d’avanços molt importants. 

La pressió als agricultors als voltants de Barcelona sempre ha sigut molt forta. L’angoixa per ser expropiat o expulsat de la terra que tenies arrendada ha sigut constant. El meu marit Joan i jo ens vam implicar de ple en la fundació d’Unió de Pagesos, des de la clandestinitat, quan el desembre de 1974 l’empresa propietària dels terrenys que cultivàvem a la Colònia Güell va amenaçar de rescindir el contracte. La mesura afectava unes 120 famílies. Al final de la negociació en vam quedar 27. Recolzant-nos els uns als altres vam aconseguir que ens venguessin les terres. Quan vaig sortir de la firma de documents algú em va preguntar què sentia al convertir-me en propietària. Vaig contestar que només tranquil·litat per poder treballar la terra i la possibilitat de comptar amb una pensió digna. 

Sempre recordaré el moment en què el Joan em va dir que hauríem de vendre les terres, perquè ell ja era massa gran. M’hi vaig resistir, però el vaig entendre. No hi havia relleu. De fet, el Joan li va treure del cap la idea a l’únic dels meus fills que es volia dedicar al camp. Vam haver de lluitar molt per conservar la terra, i algunes vegades vam perdre. ¿Com inculcar al meu fill la idea que fos pagès si ens estàvem quedant sense terra? 

Notícies relacionades

Gòtic Llobregat

El meu paisatge sense filtres

ÓSCAR MANRESA. Propietari del grup Food & Music. A Gavà, on viu, hi ha els seus restaurants Kauai i Los Soprano i una horta de 10.000 metres quadrats per a la seva cuina. 

CONXITA SÁNCHEZ.