Gòtic Llobregat

Nelson Algren solia dir que ell estava en la classe mitjana, però que no era de classe mitjana. De la mateixa manera, jo estic a Barcelona, però no sóc d'aquí. Mai ho he sigut i mai ho seré, per més que aparento saber-me els carrers de l'Eixample (segueixo confonent Còrsega i Rosselló cada vegada).

Jo sóc del Baix Llobregat. De Sant Boi. 100% extraradi power. Hi vaig néixer el 1971 i en vaig marxar per cames el 1993, per tornar-hi només de forma fugaç. Per descomptat, va ser una maniobra d'evasió fútil, l'equivalent de cavar un túnel nyap que acaba a la cel·la inicial. Com afirmava Harry Crews, mai te'n vas del teu poble natal, per més que te n'allunyis. A Michael Corleone li etzibaven que portava Sicília estampada a la cara. Jo llueixo el contorn del Baix.

Perquè néixer a Sant Boi em va fer. Tinc clar que mai seré d'enlloc més, per més que em segueixi mudant compulsivament. Sóc com un mafiós octogenari, ja retirat a Florida pel clima, que torna a olorar, veure, tocar, el Bronx de la seva infantesa cada vegada que tanca els ulls.

Fa poc hi vaig tornar. Per visitar una fàbrica de reixes, Mecatramex, que autogestionen uns amics. Tot allà ha canviat i res ha canviat. Ja no s'hi veuen tants solars, llantes rovellades, Xibeques trencades, condons trepitjats, hipodèrmiques brutes o pàgines del Lib llardoses; ja no existeixen les subcultures dels 80, rockers-skins-mods-punks, quan érem centenars per cadascun dels seus; és difícil topar amb jonquis vella escola, quinquis de futbolí; els bars i els car-rers van penjar els parracs i ara van de xarol; hi escasseja la uralita. Potser s'hi ha extingit el que Daniel Ausente defineix com a «Gòtic Llobregat»: el paisatge post-blitz d'aquell demencial i genuí Baix pre-olímpic.

Però no. Si entretanques els ulls continua sent-hi: les moreres, les bardisses, les espiguetes; els canyars gronxant-se, plens de pols, al costat d'un riu immund (avui menys); aquell tipus tan concret de llet-

jor i desolació distòpica que acabes estimant; els penjats, els tajas i friquis; les naus industrials, els hivernacles, els Ferrocatas, l'ermita de Sant Ramon vigilant la seva parcel·la ruïnosa des d'allà dalt. Tan a prop de la Ciutat Comtal i tan lluny; com si fóssim d'un altre lloc, molt més remot i rar.

I Barcelona està molt bé, és clar: per descomptat que és més maca i plàcida. Té metro i els bars no tanquen. I així mateix, el que encara inflama el meu cor reumàtic és aquell

Notícies relacionades

El meu paisatge sense filtres

El sud (de Barcelona) també existeix

país: la meva joventut al Baix Llobregat: 1988, agost a les cinc de la tarda, el poble desert, com si hagués esclatat una bomba H, i set rapats baixant pel carrer de Jaume I, sense samarreta i sense estudis, bramant els Specials amb aquella eufòria i mala llet tan típiques del ximple santboià.

No: mai me n'he anat d'allà. Segueixo ancorat en aquell moment. Mai sabré què va abans, Rosselló o Còrsega.