El supervivent de la 'chanson'

Cap a l'any 1999 es van anunciar per primera vegada uns concerts de comiat de Charles Aznavour. I, novament, el 2000, i el 2005, i el 2008... Ara els seus recitals ja no es presenten així. Ningú s'ho creuria. Aznavour va complir 92 anys el 22 de maig i continua, fent de la seva activitat als escenaris una manera de viure, disfrutant d'un repertori sense edat i d'un públic que el complimenta allà on va. ¿Per què hauria de deixar-ho?

La gira permanent d'aquest parisenc fill d'armenis, una espècie de Never ending tour a l'estil Dylan, encara que, això sí, amb els compromisos més espaiats, torna a portar-lo als nostres escenaris: el 25 de juny s'estrenarà al Festival Jardins de Pedralbes, i quatre dies després passarà per l'Starlite de Marbella. Aquesta setmana ha fet recitals al Japó, i des de principis d'any l'han pogut veure a Bucarest, Praga, Dubai... Carregat amb un repertori que enfonsa arrels en la història de la chanson i del qual no té la menor intenció de desfer-se.

Veus longeves

¿Això és normal? Doncs no gaire. Cap dels seus col·legues de professió ha durat tant. Ni tan sols Henri Salvador, que va lluir charme als 87 al Teatre Grec per deixar-nos quatre anys després. Se li acosta Juliette Gréco, una altra supervivent, que l'any passat, als 88, va publicar disc, Merci, i va emprendre una gira anunciada com a «tournée d'adieux». Encara que, si hem de ser francs, mantenir la lleialtat al «métier», a l'ofici, fins al final, o gairebé, ha sigut un signe distintiu dels grans cantautors francesos.

Aquí tenim Charles Trenet, a qui vam poder veure al Tívoli barceloní als 77 anys, el 1991, i que va seguir en actiu fins poc abans de la seva mort, una dècada més tard. Com Léo Ferré, que un any abans del seu decés, el 1993, als 76, tenia concerts programats al Grand Rex parisenc que va haver de suspendre per la malaltia. Maurice Chevalier va fer una gira de comiat als 80, tres anys abans de deixar-nos. L'excepció més sorprenent és Jacques Brel, un cas a part, que va anunciar que es retirava dels recitals el 1967, als 38 anys, encara que va seguir treballant, en el teatre i el cine, i gravant excel·lents discos.

Amic de Piaf

Torna Aznavour i, amb ell, la memòria d'una era de la chanson de la qual s'ha convertit, juntament amb Gréco, en el seu principal transmissor. Els seus orígens professionals es remunten als anys 40, quan telonejava Édith Piaf. «Vaig ser el seu amic, mai el seu amant, i vaig fer gires de recitals amb ella. Vaig veure passar

Notícies relacionades

Un mite en sabatilles

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

molts homes per la seva vida, però no vaig ser un d'ells», explicava a aquest diari fa sis anys. Piaf es va permetre rebutjar una de les seves cançons, Je hais les dimanches, que va caçar al vol Gréco i la va convertir en èxit. Aznavour va compondre per a les reines del cabaret, Mistinguett i Patachou, però no es va consagrar com a solista fins als anys 60, els d'Il faut savoir, Les comédiens, Hier encore, C'est trist Venice, La bohème... Èxits que va gravar en diversos idiomes, castellà inclòs. Cançons d'amor, o no: Charles Aznavour ha cantat a la fugacitat de la vida, a les identitats sexuals (l'escandalosa, per al 1970, Comme ils disent) i la precarietat laboral. Compromès amb una idea de França i d'Europa, no va voler mai ser com Chevalier, que va viure als Estats Units, a més que ha fet campanya per la conscienciació internacional de la qüestió armènia, acusant els successius governs turcs.

Aquest recordatori dels seus orígens està latent a Les émigrants, la cançó amb què ha obert els seus últims recitals, associant-la a l'actualitat dels refugiats. També els seus pares. Micha Aznavourian i Knar Baghdassarian, van deixar enrere una regió martiritzada per forjar-se un futur a Europa. Fa gairebé un segle, tant de temps, o tan poc.