El Quixot romanès

Les últimes aparicions públiques de Lagarder Danciu permeten extreure una impressió equívoca de la seva figura. Fa dues setmanes va sortir en tots els informatius quan va interrompre un míting de Rajoy al crit de «Sou la màfia» i la nit del 26-J va circular per les xarxes socials una foto seva davant la seu madrilenya del PP mentre era increpat per dues senyores que celebraven la victòria popular. En l'aniversari del 15-M també va rebentar un altre acte de Juan Carlos Monedero clamant que Podem havia «polititzat» aquell moviment ciutadà.

D'escàndol en escàndol, podria semblar que aquest individu, que es presenta al seu perfil de Twitter com a «gai, romanès, gitano, ateu, vagabund i okupa», és un addicte al xou, un fanfarró, una mena de Jimmy Jump amb pancarta i megàfon, però aquesta definició deixaria fora la tasca d'activista amb consciència política i compromís social que desenvolupa des que era una criatura. Els pollastres que ara munta a Espanya ja els muntava davant els polítics romanesos quan encara vivia al seu país, i fins i tot el mateix Durao Barroso, expresident de la Comissió Europea, sap el que és veure's interromput pels seus aldarulls a la meitat d'un acte a Brussel·les.

Acostumat que el menyspreïn com si fos un indocumentat, les mateixes mirades de desdeny es tornen cares de sorpresa quan descobreixen que el protagonista d'aquestes performances té dues carreres -Sociologia i Treball Social- i tres màsters, parla tres idiomes i ha treballat set anys com a traductor a la Policia i tres com a educador en centres marginals d'Andalusia.

«Només demano justícia»

El cert és que malgrat tant exhibicionisme, Lagarder Danciu es dóna poca importància a si mateix. Per a ell el seu cos i la seva veu -i les xarxes socials, on va relatant el dia a dia de les seves batalles- només són reclams per cridar l'atenció sobre les seves reivindicacions, moltes de les quals provenen de textos constitucionals i tractats internacionals. «Només demano que hi hagi justícia i desaparegui la corrupció, que la gent tingui una vivenda i ningú es mori de fam. Parlo de drets humans. ¿És molt demanar un món on ens prenguem seriosament la igualtat d'oportunitats?», planteja.

Ara està amb els sense sostre. Fa mig any que recorre Espanya per denunciar la situació que suporten els que viuen al carrer i ben aviat el podrem veure a les places de Barcelona, bregant entre els captaires, els veïns i els mediadors socials. «Aquí és on hi ha la veritat. Hi ha més dignitat als bancs del carrer, entre els no ningú, que als despatxos», assenyala Danciu.

La dels indigents és l'última de les moltes causes perdudes en què ha lluitat des que als 11 anys es va escapar del centre d'acollida on vivia, al sud de Romania, i va travessar mig país per colar-se al despatx del ministre d'Educació i explicar-li els abusos sexuals que estava cometent un professor amb alguns companys seus.

Infatigable i tenaç, amb un coratge a prova de bomba, Danciu relata situacions dramàtiques sense perdre mai el somriure i només arrufa les celles quan parla dels «poderosos». La seva vida dóna per a una pel·lícula èpica, i de fet ja ha rebut una proposta per portar la seva història a la gran pantalla. Nascut a Romania el 1981 i criat en orfenats, va conèixer el seu origen gitano quan als 10 anys va robar el seu expedient al centre on vivia i va confirmar que pertanyia a la generació de nens romanís que el règim de Ceausescu va extirpar de les seves famílies.

Maltractament i llibertat

La seva infància són records de situacions de maltractament, però també de «la més absoluta sensació de llibertat, d'estar tot el dia descalç com un salvatge, sentint-me germà dels meus companys de l'orfenat», explica. Una mestra de l'hospici, a la qual diu deu la vida, va aconseguir redreçar aquell nen murri i omplirlo de valors, però no va aconseguir evitar que més tard, sent ja universitari, se sentís un jove perdut: homosexual en un país que reprimeix els gais i gitano en un lloc que margina als romanís.

Seguint els passos d'Adrián, el seu amor platònic, el 2005 va emigrar a Portugal, no sense abans rebentar un acte públic del president de Romania per denunciar la corrupció que hi havia en alguns orfenats i rebre una pallissa dels guàrdies de fronteres per negar-se a pagar-los una 'mordida'.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No el doblegaran amb pals. A Portugal no va parar fins que va aconseguir treure a la llum les condicions laborals esclavistes que suportaven els jornalers immigrants i a Sevilla, on ha viscut uns quants anys després d'aprendre espanyol a Aracena (Huelva) gràcies a una altra mestra que el va acollir, va destinar laseva energia i els estalvis a fer seure davant la Justícia Juan de Dios Ramírez Heredia, president de l'oenagé gitana Unió Romaní, acusat de corrupció.

Ara vol agafar-se un descans per explicar la seva història en un llibre. Va per la vida només amb el que porta al damunt, desplegant el múscul d'un superheroi de barri, i s'apunta a l'última reivindicació social que li posin al davant. Però diu que no es cansa. «Tinc un secret: a diferència de la majoria de la gent, jo no he matat el nen que porto dins. Segueixo sent aquell salvatge que anava descalç». Atents que un Quixot romanès està a punt per actuar en qualsevol moment.