L'artista que volia ser compresa

En la vida, la carrera i la imatge de Jodie Foster hi ha un abans i un després del premi honorífic que va rebre en la gala dels Globus d'Or del 2013. Al recollir el guardó, Foster no només va dissipar de manera deliberadament indirecta els dubtes sobre la seva sexualitat. També va acabar el seu discurs oferint un reflex de la fragilitat amb què ha matisat tants personatges durant dècades. «Vull ser compresa, perquè si no em sento molt sola», va dir. Demanava que se l'acceptés i al mateix temps que la deixessin en pau, que se li permetés disfrutar d'una vegada per sempre d'una privacitat que mig segle exacte de dedicació a la indústria de l'entreteniment -té 53 anys, i va debutar als 3 en una publicitat de locions Coppertone- li havia negat.

Des d'aquella nit, Foster no ha actuat en una sola pel·lícula, s'ha casat amb la fotògrafa Alexandra Hedison i ha completat la més ambiciosa de les seves pel·lícules com a directora, que divendres que ve arriba a Espanya: Money monster, un trepidant thriller que inclou explosius, franctiradors, George Clooney i Julia Roberts. Com a conseqüència del moment polític actual, aquesta història d'un home que segresta, davant la mirada de milions de teleespectadors, l'assessor financer televisiu que el va portar a la ruïna amb els seus consells, ha sigut descrita com una paràbola sobre les misèries del capitalisme. I sens dubte en part és això, però al presentar-la al passat Festival de Cannes, Foster la va definir sobretot com «una meditació sobre el fracàs, i sobre la distància entre el que un dia vam voler ser i allò en el que ens hem convertit».

Són qüestions que probablement no li són estranyes a la mateixa Foster, que s'enfronta a l'escrutini extrem que la celebritat comporta des que el 1976, amb només 14 anys, va posar Hollywood de cap per avall amb el seu treball en la pell d'una precoç prostituta a Taxi driver, que li va proporcionar una nominació a l'Oscar -només aquell any va estrenar quatre pel·lícules més-. Va ser per culpa de la fama que posteriorment, durant el seu primer any a la Universitat de Yale, John Hinckley Jr -un psicòpata que feia un temps que l'assetjava- va disparar contra el president Ronald Reagan per impressionar-la.

Hinckley i Yale van estar a punt d'acabar amb la seva carrera. De fet, quan va protagonitzar Acusats el 1988 estava convençuda que seria el seu últim treball. En lloc d'això, gràcies a aquesta pel·lícula va obtenir el seu primer Oscar. I tres anys després va guanyar una segona estatueta donant vida a l'agent de l'FBI Clarice Starling a El silenci dels anyells (1991). Les dones estoiques es van convertir en el seu segell artístic: va ser una mare que farà el que sigui per salvar la seva filla a L'habitació del pànic (2002); una astrònoma que no desistirà del seu propòsit de contactar amb vides extraterrestres a Contact (1997), i una víctima d'assalt a la qual ningú impedirà que vengi l'assassinat del seu nòvio a L'estranya que hi ha en tu (2007). Al mateix temps, va convertir la seva vida personal en un fortí. Va tenir dos fills d'un pare avui dia encara desconegut; va passar anys criant-los a mitges amb la productora Cydney Bernard sense donar explicacions sobre la naturalesa de la seva relació; i, davant la curiositat de la premsa, va començar a prodigar-se cada vegada menys davant la càmera.

Lluita feminista

També el seu treball en paral·lel darrere de la càmera ha mantingut certa actitud de lluita feminista. «A Hollywood hi ha aversió al risc, i per algun motiu absurd es pensa que les actrius i directores encarnem un risc», afirma per explicar que Money monster sigui només la seva quarta pel·lícula en un quart de segle. Les tres primeres componen una cosa semblant a una trilogia de trets autobiogràfics. El petit Tate (1991) retratava una mare que lluita per criar el seu fill superdotat -Foster va ser nena prodigi-; a la dramèdia A casa per vacances (1995) passava el cap de setmana d'Acció de Gràcies amb una jove adulta que mira de descobrir qui és atrapada en un entorn familiar opressiu; i El castor (2011), potser el projecte més arriscat i fallit de la seva carrera, era la història d'un home (Mel Gibson) que intenta lluitar amb el dolor i la ràbia comunicant-se a través d'un ninot de drap. Són conegudes les batalles passades de Foster contra la depressió.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

A l'armari o no

«Dirigir quatre pel·lícules en 25 anys no és gaire», reconeix la cineasta. «Però sento que aquest és el meu moment. Estic realment preparada», afegeix. Des d'aquell discurs del 2013, els seus fills han crescut i depenen menys d'ella, i va sortir oficialment de l'armari encara que, en realitat, ben bé mai ha sigut a dins. «Sento que tota la meva vida m'ha preparat per al que ve ara. Seguiré actuant però només quan trobi personatges especials. I sóc una jove directora amb moltes ganes d'aprendre i moltes alegries per experimentar», confessa l'actriu i realitzadora. Potser ara sí, finalment, Jodie Foster se sent compresa.