La ràdio de la fi del món

Quan arribes a Isfjord Radio a l'estiu, després d'un parell d'hores de navegació des de la capital de les illes Svalbard, Longyearbyen, les instal·lacions de l'emissora fan la seva aparició a la costa, enmig de la boira, com una visió futurista, amb una gran antena parabòlica i tres cases que semblen maquetes, empetitides per la grandiositat del paisatge àrtic.

«La ràdio es va fundar el 1933», explica Magnus Hauge Løge, un dels guies del lloc. Porta un rifle penjat de l'espatlla, com és obligatori a les Svalbard, unes illes on viuen més óssos polars que persones. «Els vaixells carregats de carbó que sortien de les mines russes tenien dificultats per navegar per aquesta zona de l'Àrtic i els russos van demanar a Noruega que els ajudés. El 1933 van construir un far i les instal·lacions d'Isfjord Radio, de manera que va millorar molt la comunicació de les illes».

En el camí fins a Isfjord Radio hem vist la ciutat de Barentsburg, amb les seves grans xemeneies i les seves cases pintades de colors. Allà segueix funcionant una mina de carbó de titularitat russa en què treballen uns 500 miners, la majoria arribats d'Ucraïna. A l'altre costat del fiord hi ha Pyramiden, una ciutat abandonada pels russos el 1998, quan la mina va deixar de ser productiva, que es conserva tal com la van deixar, amb un aire fantasmal.

Avui l'emissora de ràdio està automatitzada, però als edificis que la integren funciona un petit hotel regentat per Basecamp Explorer, una companyia de turisme d'aventura amb seu a Longyearbyen. A l'estiu porten els hostes fins a l'emissora en barca; a l'hivern, en motos de neu.

«Hi ha gent de tot el món que sent atracció pels llocs límit, desolats», explica Magnus Hauge Løge. «A l'estiu rebem molts turistes que volen veure el sol de mitjanit, però a l'hivern encara en vénen més. La nit àrtica té la seva màgia i a la gent li agrada estar envoltada de neu i de gel. Els japonesos creuen que si conceben un fill sota una aurora boreal serà guapo i afortunat. Moltes parelles vénen aquí amb aquesta idea, i se'n van decebudes si no hi ha aurores».

Estar en un lloc extrem té els seus riscos. Un exemple, per anar d'una de les cases d'Isfjord Radio a l'altra, separades només per uns 50 metres, s'ha d'anar escortat per un guia armat. Per si hi ha óssos, és clar. Quan li comento a Linn, una de les guies, que potser és una mesura exagerada, dirigida a crear un ambient d'aventura, em mostra fotos d'óssos polars rondant per les instal·lacions, alguns fins i tot mirant per les finestres.

Rens salvatges

Per anar d'excursió pels voltants d'Isfjord Radio ens acompanya una altra guia, Magda, una jove polonesa que va venir fa uns anys a Svalbard, «perquè no volia malgastar la meva vida avorrida en un despatx de ciutat». «M'atrauen els llocs extrems», puntualitza, «i les Svalbard compleixen les meves expectatives».

Durant l'excursió veiem uns quants rens salvatges, però cap ós. Millor. Fa només uns anys, a l'estiu del 2011, un ós va matar un noi anglès que havia acampat a prop d'una glacera. Quan arribem a un riu d'aigües braves, Magda no s'acovardeix. Demana ajuda per col·locar unes quantes pedres i troncs sobre l'aigua, i així podem travessar-lo. «Aquí has de tenir una mentalitat de pioner», somriu. «Si trobes un problema, s'ha de resoldre a l'instant». Admet que, fins ara, mai s'ha vist obligada a disparar el seu rifle, però es manté alerta per si apareix un ós polar, símbol de les Svalbard.

Destruïda pels alemanys

De tornada a l'emissora, on es menja molt bé en una taula comuna i en un ambient càlid, Magnus Hauge Løge m'explica que les instal·lacions van ser destruïdes pels alemanys durant la segona guerra mundial. «Svalbard va ser en els segles XVIII i XIX un lloc al qual només anaven els baleners», apunta. «Després van arribar les mines de carbó i la geoestratègia. Per això els alemanys van destruir l'emissora. Es va reconstruir, no obstant, el 1946 i encara avui segueix complint una missió important en les comunicacions d'aquestes illes».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

A la punta del cap on s'alça Isfjord Radio, pot veure's, a prop d'un vell far, una trampa per a óssos de fusta que ja està en desús. «L'ós hi ficava el cap per menjar l'esquer», explica Magda, «i al fer-ho accionava el gallet d'una escopeta que el matava a l'acte. Avui està prohibit matar óssos a les Svalbard, però abans hi havia molts noruecs que venien aquí per aconseguir les seves pells».

Un d'aquests caçadors era el llegendari Henry Rudi, de Tromso, que fins al 1947 va fer 40 expedicions a l'Àrtic i va arribar a caçar 713 óssos. Expliquen que a la tornada s'ho gastava tot en cervesa, i per això no és estrany que li dediquessin un racó a la cerveseria Olhallen. El 1953 el rei de Noruega li va concedir la Medalla del Mèrit de la Corona. Avui dia, no obstant, el que impera a les Svalbard és l'aposta per la conservació de la naturalesa.