La guerra lluny de la trinxera

La carnisseria va començar un dissabte d'estiu, demà farà 80 anys. A les ràdios sonaven Los piconeros en la veu d'Imperio Argentina -«¡Ay! Que me diga que sí. / ¡Ay! Que me diga que no»- i La bien pagá en la de Miguel de Molina -«Ná te pido, / Ná te debo/ Me voy de tu vera,/ Olvídame ya»-; als cines s'acaba d'estrenar Rose Marie, opereta ensucrada amb Jeanette MacDonald i Nelson Eddy, i la brillantor del gran musical il·luminava la pantalla del cine Splendid amb La melodía de Broadway. Al carrer es palpava l'animadversió entre bàndols irreconciliables, el sector del transport estava en vaga i a les sales de banderes tot estava disposat per sotmetre la República. Als salons de la cultura, les referències anaven de José Bergamín a Federico García Lorca; de La Barraca, iniciativa de teatre popular, a Margarita Xirgu; de la Residencia de Estudiantes de Madrid, fèrtil viver d'artistes, intel·lectuals i científics de referència, a la Revista de Occidente.

Tot va saltar pels aires aquell dissabte. Es va passar de l'edat de plata de les cultures espanyoles a una cultura de guerra; es va passar de l'entusiasme alliberador de les eleccions del febrer del 1936 al romancer de la guerra civil, prenyat d'amargura: «Sigue el viejo su reposo/ y el niño sigue su sueño…/ El miliciano, en la noche/ alerta y está en su puesto». Les obres de la ciutat universitària de Madrid, símbol de la renovació en el món acadèmic, de l'ànsia de progrés, es van convertir aviat en un camp de batalla amb totes les seves misèries. Van quedar en no res les seguretats donades pel president Lluís Companys als periodistes el dijous 16 arran dels rumors que circulaven sobre els preparatius d'un pronunciament: «Ahir a la nit -el dia 15- vaig fer unes declaracions que ara podria repetir. Vaig afirmar que no hi ha cap motiu per a l'alarma, els conflictes es van solucionant a poc a poc i la pau pública és perfecta. No trobo cap raó capaç de justificar la sobreexcitació de la gent, i repeteixo que fa falta vèncer, que fa falta superar aquesta inquietud que la fantasia desbordada dels ciutadans ha anat creant» (La Publicitat, 17 de juliol).

No va ser fantasia; la fantasia es va convertir en malson. La Veu de Catalunya del 19 apel·lava a «l'acció del proletariat, l'acció de les joventuts treballadores i antifeixistes» per vèncer la sedició, i demanava al Govern que armés la població. En l'edició del 20 de l'Heraldo de Madrid es deia: «La gran maniobra feixista ha sigut esclafada a Madrid aquest matí d'una manera formidable». El cert era que Barcelona i Madrid havien vençut els insurrectes, però estaven condemnades a suportar l'acció combinada dels bombardejos, la fam, les rivalitats polítiques desfermades i l'abandonament de la República a la seva sort per part de les potències democràtiques europees, mentre Alemanya i Itàlia sostenien l'aixecament dels generals contra el poder legítim.

Encara que la premsa i la ràdio, sot­meses al control del Govern i dels partits, van transmetre la idea que el tri­omf vaticinava un ràpid final del cop, la desorientació de les autoritats i l'esperit revolucionari que es va encendre en les grans ciutats no va fer res més que posar de manifest la debilitat republicana.

Que la sublevació fracassés a Madrid, Barcelona i altres ciutats mai va significar que estava a prop el final de la matança. La creació a Catalunya, el 21 de juliol, del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, beneït per Companys, va ser un de tants altres episodis il·lustratius de la nova dinàmica al bàndol republicà, al mateix temps que la impossibilitat de recuperar sense demora algunes de les places i territoris conquistats pels facciosos. L'obstinació d'uns a anteposar la revolució a la victòria militar i el d'altres de fer just el contrari va agrir i a vegades va ensangonar el debat ideològic; l'ajuda soviètica i els assessors enviats per Stalin, també.

Abans de la guerra

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

Llastrats pel franquisme

El poeta Gabriel Celaya explicava que cap al 1934 coincidien en la tertúlia de La Ballena Alegre, als baixos del cafè Lyon del carrer d'Alcalá de Madrid, republicans i falangistes o afins, asseguts en taules separades i convocats per Alfredo Mourlane Michelena, pròxim a José Antonio Primo de Rivera, i José Bergamín, que durant la guerra va presidir l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes. Segons el relat de Celaya, entre les dues taules s'intercanviaven epítets feridors -«¡Cabrons! ¡Feixistes! ¡Rojos!»-, però tot responia a una broma, a una espècie de complicitat sobreentesa -tertulians de les dues taules col·laboraven a Cruz y Raya, la revista dirigida per Bergamín-, i «no hi havia una cosa de guerra, era cosa d'amics, d'intel·lectuals, d'estudiants, i ens vèiem en les mateixes exposicions, en els mateixos concerts, en les mateixes obres de teatre».

Entre aquells dies i l'estiu del 1936 es va viure un procés imparable de deteriorament de la política, i aquell­ clima del 1934 va donar pas a un altre de més esquerp, a l'aire irrespirable que va permetre a Jacinto Miquelarena qualificar La Ballena Alegre com «el conservatori d'estil de la Falange». La cultura de la guer­ra va ocupar l'espai destinat a les avantguardes i l'assassinat de Federico García Lorca el 18 d'agost a Granada, entre Víznar i Alfacar,