L'home que no va entendre el món

Amb el país en guerra, el funeral de l'emperador Francesc Josep va ser l'última ocasió que l'imperi austrohongarès va poder mostrar tota la pompa que en el passat havia sigut litúrgia imprescindible durant el llarguíssim regnat d'un home que es veia a si mateix com el pare d'una gran família que incloïa 15 nacionalitats i on es parlaven 13 idiomes. El que seria l'últim emperador havia mort el 21 de novembre de 1916. El 30 d'aquell mateix mes el seguici fúnebre sortia de Hofburg, el palau imperial, per dirigir-se a la catedral de Sant Esteve passant per la Ringstrasse, el canal del Danubi i la Rotenturmstrasse. Finalitzada la cerimònia fúnebre en aquell temple, el fèretre va ser traslladat, no gaire lluny, a l'església dels caputxins a la cripta de la qual hi ha el panteó imperial austrohongarès. Va ser enterrat al costat de la seva dona, l'emperadriu Elisabet, Sissi, i el seu fill, el príncep Rodolf.

Vuit cavalls estiraven la carrossa fúnebre feta de fusta negra envernissada de color mat, amb un pes de dues tones i mitja. La desfilada de dignataris i personal de la cort entre els quals hi havia els patges amb uns elegantíssims vestits prisats, era un catàleg de models d'uniforme en negre i gris.

ELS FASTOS LLUNYANS

Molta pompa, però ¡que lluny quedaven els fastos del casament amb Sissi, l'abril de 1854, amb el personal de la carrossa imperial vestint el súmmum del luxe en uniformes palatins que eren les lliurees anomenades espanyoles, aparentment antigues! O la pesada i excessiva pompa oriental que va inundar la cerimònia de la seva coronació com a rei d'Hongria a Buda, el juny de 1867.

Francesc Josep va regnar gairebé 68 anys (quatre més que l'actual reina d'Anglaterra) i, entre els seus títols, a més del d'emperador d'Àustria i rei d'Hongria, figuraven els de rei de Croàcia i Bohèmia.

Nascut el 1830, no estava destinat per a la corona. Era nebot del llavors emperador, però el sagaç príncep Klemens von Metternich va intuir que aquell nen podia acabar al tron, tal com va passar, i el va preparar per a aquest fi en el conservadorisme més estricte. El dia que feia 15 anys un adolescent que se sabia destinat a altes ocupacions escrivia al seu diari: «Queda poc temps per a la meva educació de manera que m'he d'esforçar per millorar». Efectivament, als 18 anys era coronat emperador.

Durant el seu llarg regnat, es va desenvolupar la fotografia i altres avanços com el telègraf, instruments que han permès conservar una àmplia col·lecció de documents sobre el personatge, molts dels quals, amb motiu del centenari de la seva mort, s'exhibeixen en diverses exposicions a diferents llocs, entre ells, el palau de Schönbrunn, l'antiga residència imperial estiuenca que el va veure néixer situada a la mateixa Viena, i la magnífica Biblioteca Nacional, al palau imperial.

CREIXEN LES PATILLES

Una biografia visual permet veure com un jove i elegant Francesc Josep es comença a deixar créixer les patilles, primer molt discretament el 1855, per guanyar tota la seva plenitud cinc anys després amb la seva extensió capil·lar cap a l'ample de les galtes unint-se a un frondós bigoti. L'associació d'aquesta imatge dominada per l'exuberància pilosa amb l'imperi és tan potent, que encara avui més d'un nostàlgic d'una època que no pot haver conegut llueix les patilles imperials.

Diverses desgràcies familiars van tenir lloc en la vida de Francesc Josep. El 1867 la insensata aventura politicodiplomàtica de coronar emperador de Mèxic el seu germà Maximilià va acabar en l'execució d'aquest. El 1889, Rodolf, el príncep hereu, es va suïcidar amb la seva amant, la baronessa Maria Vetsera, al pavelló de caça de Mayerling. L'últim cop personal va ser l'assassinat de la seva dona, Sissi, a Ginebra el 1898, malgrat que la relació entre tots dos havia deixat de ser feia temps la d'un matrimoni.

Francesc Josep va tenir les seves amants i una d'elles, potser la més estimada i amb qui va mantenir una relació més llarga, va ser l'actriu Khatarina Schratt. Més de 900 cartes i telegrames intercanviats per tots dos reflecteixen la solidesa d'aquesta relació, així com les seves múltiples trobades en llocs com els balnearis de Bad Kissingen o Bad Ischl.

En aquest intercanvi epistolar entre els amants sorprèn la submissió i deferència de tot un emperador cap a l'actriu, com es demostra en una carta datada el 9 de maig de 1889 en què Francesc Josep demana permís per trobar-la: «Amb un indici d'esperança de poder-la veure un altre cop. Seu, FJ», escriu.

Francesc Josep va entendre el paper de difusió que els nous mitjans de comunicació i de reproducció de les imatges oferien, i en els seus nombrosos viatges es feia acompa-

nyar sempre per periodistes. Amb la seva presència en tots els racons de l'imperi i les seves aficions com la muntanya o la caça contribuïa a la seva identificació amb les regions rurals i alimentava d'aquesta manera la mitologia al voltant de la seva persona.

Però el que Francesc Josep no va entendre va ser com estava canviant el món; com les revolucions burgeses de mitjans del segle XIX buscaven una altra forma de relacionar-se amb el poder que no fos l'absolutisme que li va ensenyar Metternich. No tenia interès per les reivindicacions polítiques i socials dels primers anys com a governant, però va haver d'acceptar a contra cor el parlamentarisme.

Més endavant tampoc va entendre les tensions en un Estat multiètnic com era el que dirigia, ni la crisi internacional que s'estava gestant, ni la debilitat parlamentària, ni la insuficient democratització i la necessitat de més constitucionalisme.

El 28 de juliol de 1914 Viena va declarar la guerra a Sèrbia desencadenant un infern que va canviar el mapa polític d'Europa i va acabar convertint aquell gran imperi de més de 50 milions d'habitants, el segon europeu després de Rússia, en una petita república amb una població que no arribava als set milions. Una de les últimes gravacions de la seva veu és un missatge datat el 14 de desembre de 1915 dirigit a les viudes i orfes de la guerra. La veu que s'escolta és la d'un home gran que parla amb dificultat i bastant poc poder de convicció. El Viribus unitis, el Tots junts que havia sigutel lema imperial, s'estava esquerdant.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquest viatge fúnebre té el seu final a la cripta dels caputxins, on s'acaba un món i una època no només de la història d'aquell imperi, sinó de tot Europa. És la cripta on el més jove dels Trotta, la família creada per l'escriptor Joseph Roth, declara el seu fracàs, que és el mateix d'aquell emperador que va regnar gairebé set dècades.

Si la popularitat d'un personatge històric es pot mesurar per la quantitat de flors dipositades a la seva tomba, llavors avui en aquella cripta i per aquest ordre, Sissi, el príncep Rodolf i l'emperador Maximilià de Mèxic guanyen la partida a l'home de les grans patilles que no va saber entendre el món.