EL DETERIORAMENT DE LA CAPITAL DE CUBA
L'Havana a l'uvi
La ciutat s'ensorra. Des dels anys 70 no s'ha executat cap pla de rehabilitació. Fins i tot els experts consideren un miracle que alguns edificis segueixin drets. I, en aquest temps, els habitants ja s'han acostumat a viure entre ruïnes.
Deambula pel malecón, així ho asseguren, un mític venedor de cucurutxos de cacauet tor-rat que adverteix, cada un dels seus clients, de la urgència d'abandonar l'Havana abans de la canonada que anuncia, des del segle XVIII al capvespre, el tancament de les portes de la muralla perquè -diu- només amb el retunyir llunyà d'aquest canó colonial la ciutat s'ensorrarà de soca-rel.
És una exageració més en aquesta illa exagerada, a l'estil dels cubans que disfressen de bromes el que més els turmenta perquè pensen que riure és el millor amulet per espantar l'adversitat. A vegades tenen raó.
També Silvio Rodríguez, a Te doy una canción, una de les seves composicions més versionades, es refereix igual al fet que «Si miro un poco afuera, me detengo:/ la ciudad se derrumba…» mentre ell canta. És un text de febrer o març de 1970, al·ludeix a l'amor, però ja des d'aleshores d'alguna manera l'autor en la seva simbologia inferia que tot s'enfonsava encara que després ell canviés de parer i no el destí de l'Havana.
Des d'aleshores i cada dia més, en la mesura en què el deteriorament creix, els habitants preguen a sant Isidre Llaurador que tregui l'aigua i hi posi el sol; imploren a santa Bàrbara beneïda que no troni i a la Caridad del Cobre, patrona del país, que per l'amor de Déu espanti d'aquí els ciclons que, després de la desídia de les autoritats, és el pitjor que els podria passar donat que aquí no hi ha terratrèmols però sí bufades bestials d'huracans i les aigües reblaneixen les cases i vénen els esfondraments, precedits de brams.
Seria ingenu pensar que l'estat de ruïna en què està la capital, fundada al voltant d'un capoquer el 16 de novembre de 1519, no és degut a un ronyós pla de les autoritats nacionals contra la ciutat, a una desídia programada, un odi visceral.
A principis dels anys 60, acabada d'estrenar la revolució, el govern va fer dos plans per embellir artèries comercials. Es van anomenar Belimbo (Belascoaín Limpio y Bonito) i Montelimbo, que volia dir el mateix, però aplicat al carrer del Monte.
«Estàtica miraculosa»
Es van executar, van tenir èxit -una brillantor aquí, una altra allà-, i es van oblidar per sempre fins al punt que l'única solució que hi ha avui per al carrer del Monte consisteix a entrar-hi amb un buldòzer per una punta i no parar fins a sortir-ne per l'altra. El rescat ja és impossible.
Uns deu anys després, als anys 70, es va realitzar fins al present l'últim pla de reanimació urbanística amb l'objectiu de millorar la imatge de la ciutat. Els que van néixer llavors ja passen dels 40.
Els bombers defineixen alguns edificis com en «estàtica miraculosa». És a dir, que desconeixen per què no s'han desplomat i només ho poden atribuir a un miracle.
I com que els habitants de l'Havana viuen entre les ruïnes, ja sabem que per mecanisme de defensa es burlen de la seva situació. Diuen que l'Havana és la ciutat del món on més arqueòlegs viuen. «Si alguna cosa sobra a la ciutat són els enfonsaments», va escriure el novel·lista cubà Abilio Estévez, a Los palacios distantes, una de les seves obres més recents.
Passa a més que ni tota la producció de la Sherwin- Williams, compa-nyia nord-americana que té per logotip una cascada de pintura cobrint el planeta, serà suficient per acolorir les escrostonades façanes de la ciutat i que conviden a l'exercici de pensar quan va ser l'última vegada que van pintar aquest edifici, quin va ser el seu color original…, donat que ara no en té cap, és un arc iris orfe.
Per transitar en vehicle pels car-rers en lloc de pneumàtics el que seria recomanable serien estores metàl·liques, com les dels blindats de guerra, per tal de poder travessar sobre els forats, les boniques furnias, profundes i històriques per la quantitat d'anys que fa que creixen i creixen.
Zika salvador
L'alerta sanitària recent per la possibilitat d'una epidèmia del virus Zika va ser una benedicció per a l'Havana, sumida davant una situació d'insalubritat no vista des d'inicis del segle passat, quan el país va acabar la seva guerra d'independència i va venir la república.
Després d'anys i anys sepultada sota muntanyes d'escombraries de tota mena, sempre pudents; de núvols de mosques sense compassió i de sentir les autoritats argumentar que no comptaven amb recursos per condicionar la capital, de la nit al dia i per art de màgia, els tancs d'escombraries es van buidar. Se sospita que algú menteix.
«L'Havana podria acabar, en una visió dantesca, com un gran anell d'escombraries consolidades o com un cràter buit, que al centre alguna vegada va tenir una ciutat». Així ho va vaticinar en una entrevista a CubAhora l'arquitecte Mario Coyula, que va ser director d'Arquitectura i Urbanisme de l'Havana, i un dels homes que més van estimar i van patir per aquesta capital. I va afegir: «L'Havana costa 3.000 milions (dòlars) [2.700, d'euros] arreglar-la. Jo crec que és molt més; però de totes maneres, la meva resposta és que l'Havana costa, però s'ho val».
L'Havana és un estat d'ànim, sorprenent, eclèctica; que regala a tots i sense miraments una descaradura de blaus, tots els blaus, fins i tot la nit més fosca és blava; alhora és plena de llum, ningú aconsegueix sostreure's a tanta claredat, però quan es fa fosc s'apaga de cop, cau el teló, com si hi hagués toc de queda, en cas que no n'hi hagi. És que gairebé no té enllumenat públic.
Estat juràssic
És la ciutat més espanyola de totes les urbs colonials iberoamericanes i cap als anys 20 del segle passat ja va començar a adquirir l'aspecte majestuós que avui s'amaga, potser amb poc èxit, rere la lletjor.
I encara que s'assenyala l'Havana Vella, el segment colonial de la ciutat, com el lloc més indicat per caracteritzar la capital, el que de debò li dóna el seu toc diferent és la barriada d'El Vedado, un monument a l'esplendor de la classe mitjana cubana.
L'estat juràssic de la capital, la congelació en el passat, fins avui ha evitat que es comenci a omplir i omplir d'edificis, de torres iguals a les de qualsevol lloc.
El que ve potser no és gaire diferent del pla mestre de Josep Lluís Sert i Paul Lester Wiener, de 1956, que projectava una gran capital de quatre milions d'habitants, distanciada de la resta de les urbs de l'illa, taponada per automòbils, amb un malecón bloquejat per una paret gairebé contínua d'edificis alts, una illa artificial al davant, i on només hagués quedat d'identitat patrimonial uns quants edificis antics.
Hauria sigut una ciutat encara més nord-americana que als anys 50, amb grans corporacions i cadenes comercials transnacionals; els malls més grans d'Amèrica haurien estat aquí, a cada cantonada un monument al menjar ferralla i plena de cartells lumínics indicant-nos què comprar.
Això és el que ve, però avui, per mirar d'entendre també on radica l'encant de la ciutat, potser es requereix distanciar-se'n una mica, superar la tristesa i deixar anar els jocs de la imaginació. Això explica que mi-
lions de persones votessin online a favor d'incloure-la a la llista de la fundació suïssa New 7 Wonders com una de les set ciutats meravella del món, el dia 7 de juny passat.
També la capital és un dels llocs més fotogènics del món. Malthew Carnahan, director de la sèrie House of lies, que va rodar un capítol de la sèrie a l'Havana, va declarar a AP News que «qualsevol punt on enfoques la càmera és el lloc més fotogènic que hagis vist mai». Fins al punt que els que no aconsegueixen venir, busquen còpies que s'hi assemblin.
Plató de cine
Tenim per si de cas els videoclips d'Enrique Iglesias amb el seu Bailando; o el de Marc Anthony a La Gozadera. Tots dos es van rodar a Santo Domingo amb localitzacions simulant ambients de l'Havana.
Notícies relacionadesFa anys, per l'embargament nord-americà a l'illa, El Padrí 2, de Francis Ford Coppola, i Habana, de Sydney Pollack, es van filmar també parcialment a la República Dominicana. I Cadis va fer de ciutat doble de la capital cubana -amb resultats molt aparents- en les entregues de James Bond Goldeneye i Mor un altre dia.
L'Havana emergeix d'una guer-ra contra ella de mig segle de durada que per tossuderia, persistència i orgull va guanyar; després vindrà una altra batalla de la qual segur que ressorgirà, amb el seu àngel, triomfadora. H
