¿Per què ho han petat?

Crec que no exagero si afirmo que, en el món de la premsa rosa, hi ha un abans i un després de Jorge Javier Vázquez. Abans, es mantenien uns rols establerts: d'una banda, hi havia els, diguem-ne, periodistes; i de l'altra, les, diguem-ne, celebrities (llavors conegudes com a famosos/es). Però les coses van canviar quan l'exreposador d'un supermercat de Badalona va decidir que les celebrities no eren necessàries si podies convertir els suposats periodistes en estrelles. Per començar, la cadena televisiva de torn s'estalviava una pasta. I a més, l'autoestima del xafarder mitjà s'incrementava de manera exponencial al passar, per dir-ho així, a l'altre costat de la carxofa; de fer preguntes a aparentar que les responia; de viure una vida parasitària a convertir-se en el seu propi i insaciable paràsit.

L'era post-Rollán

La cosa no estava exempta de riscos. El públic podria haver-se sublevat, negar-se a fer reverències a les ­noves estrelles i clamar pel retorn de les antigues, encara que a algunes ja els quedava molt poc per explicar: realment, perquè aparegui Bárbara Rey una vegada més a parlar de la seva nit de passió i bogeria amb Chelo García Cortés -que a vegades va tenir lloc i a vegades no-, gairebé millor escoltar Chelo explicant anècdotes dels seus anys amb Parada. El públic hi va entrar a sac, es va oblidar de la gent que actua o canta, encara que ho faci fatal, i es va entregar a l'apassionant vida dels presentadors, els contertulis i els boca­molls en general. Sobretot, si es portaven malament en públic, i n'hi havia prou de reunir-ne al plató tres o quatre perquè s'organitzés una tangana fenomenal: així han fet la seva fortuna Mila Ximénez, Raquel Bollo, Kiko Matamoros o, més recentment, Luis Rollán i el seu fotògraf Jordi Martín, que han usufructuat la programació estiuenca de Tele 5 sense que, ara per ara, hagi quedat gaire clar què dimonis els passa ni quin dels dos és més bitchy o està més necessitat d'atenció i de diners.

Una psique col·lectiva perversa

L'últim exemple de fins on pot arribar l'interès dels espanyols per gent que aparentment n'està desproveïda el tenim a Las Campos,Las Campos una peculiar resposta pàtria al Keeping up with the Kardashians de la televisió nord-americana. Personalment, considero que l'èxit de Las Campos és més meritori que el de les Kardashian, encara que necessita una psique col·lectiva especialment perversa que només es dóna al nostre país. Que una senyora gran i la seva rodanxona filla acaparin l'interès del públic només pot passar en determinats llocs, fora que protagonitzin un numeret lèsbic incestuós al Bagdad o en algun lloc semblant. El cas de les Kardashian és fins a un cert punt normal, ja que són una col·lecció de jamonas que es passen el dia anant a festes i fent-se fotos del seu propi cul, que sempre és agradable de contemplar quan el pengen a les xarxes socials. Per no parlar que compten amb un secundari de luxe en el seu propi padrastre, Bruce Jenner, que ara és madrastra i atén per Caitlyn Jenner (encara que últimament se li ha sentit dir que això de ser dona és molt cansat perquè sempre et fan mal els peus amb els talons i que potser torna a passar pel quiròfan perquè el deixin com estava abans).

Posats a reforçar l'orgull nacional, s'ha de dir que, a diferència de les Kardashian, que no fan brot, les Campos han pencat a base de bé des de la seva primera joventut; sobretot, la mare. María Teresa Campos (Tetuan, 1941) va començar a fer-se notar a Màlaga de joveneta, a la ràdio local, on va conèixer un altre locutor amb qui es va casar i va tenir Terelu (Madrid, 1965), José María Borrego, a qui li podria haver caigut un rol similar al de Bruce Jenner a Las Campos si no s'hagués suïcidat el 1984. Aleshores, María Teresa ja s'havia divorciat d'ell, s'havia traslladat a Madrid i li faltaven dos cursos per convertir-se en noia Hermida, que és quan la vam començar a conèixer tots i quan va emprendre el fructífer camí que la portaria a ser rebatejada com la reina dels matins.

Diva sense aparentar-ho

Fins i tot els que mai hem format part del target de María Teresa, de la seva audiència natural, entenem quina és la seva gràcia: ser una diva sense aparentar-ho i comportar-se com una veïna més de la corrala, aportant històries amenes, xafarderies d'altura, certa gràcia andalusa i una gran habilitat per deixar anar comentaris assajats com si se li acabessin d'acudir. I si la gent a qui li rellisca tot el que dius triga 10 minuts a canviar de canal quan apareixes, és que vas molt ben encaminada, ja que els teus lleials s'empassaran el programa complet.

El cas de Terelu ja l'entenc menys, perquè a la seva, diguem-ne, carrera, li falta la coherència de la de la seva senyora mare. I sempre fa una mica la impressió que la mare li va donar un cop de mà a l'hora de buscar-se la vida. Els seus intents de dedicar-se al cine no van passar de la seva participació en l'única pel·lícula dirigida pel discutible còmic argentí Joe Rigoli, Zocta: solo en la Tierra se puede ser extraterrestre (1988), un títol que m'atrau poderosament, tot i que ni l'he vist ni conec ningú que l'hagi vist, sencera o en part.

Pipi, dietes i 'Interviú'

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El seu accés al famoseig va ser, això sí, més lògic i ràpid que el de la seva mare, que venia d'aquell món segregat, anterior a J. J. Vázquez, de qui abans els parlava. En realitat, a Te­relu ja la coneixíem més per les seves bronques amb Pipi Estrada, la seva afició a les discoteques, les seves poc eficaces dietes i el seu nu a Interviú -pic de vendes el novembre del 2011- que per la seva vida ­professional.

Si les Campos funcionen com a parella és perquè cada una potencia el rol de l'altra. El programa es podria titular tranquil·lament La Gran Dama y su hija la Choni. Mentre que una és més de rebre a la seva mansió i servir el te als convidats, l'altra prefereix atipar-se de porres al mig del carrer o anar-se'n a un mercat cutre a renovar la seva provisió de calcetes. A mig camí entre Laurel & Hardy, Los Morancos i Bette Davis i Joan Crawford a Què se n'ha fet, de Baby Jane?, tot sembla indicar que les Campos tenen corda per a estona.