Així s'ha fet un (gran) musical

Montse Amenós va comprar les teles a Lió per a un vestuari no canònic que suposa una aposta pel color en una obra que remou les cendres de la revolució francesa amb humor i èpica. Toni Viñals (de vermell), entusiasta del gènere de capa i espasa, fa quatre mesos que assaja, però té la sensació d'estar preparant-se per al paper de 'Scaramouche' des de l'adolescència. Per a Ana San Martín (de blanc i al costat d'Ivan Labanda i Mireia Mambo), el repte ha sigut trobar el punt just de comicitat, passió i rebel·lia al seu personatge, Olimpia, un gest lliure i còmplice a Olympe de Gouges, que en plena revolució va firmar 'La declaració dels drets de la dona' i va acabar a la guillotina.

En algun moment, les més de 50 persones que aquests dies aborden Scaramouche, el musical de gran format que Dagoll Dagom estrena divendres que ve, han tingut la sensació d'anar a bord d'una vagoneta desbocada. Un monumental embull format per actors, acròbates, perruques, vestidures, mirinyacs, espasins, músics, tècnics, staff i una escenografia enorme que, assaig rere assaig, s'ha anat convertint en un afinat engranatge. «L'experiència dóna la tranquil·litat de saber que l'assemblatge funcionarà, però no alleuja la incertesa de la confrontació amb el públic, això sempre és un misteri i un moment fort», admet Joan Lluís Bozzo, autor del llibret i director d'aquesta complexa maquinària.

Quan divendres s'obrin els seus telons colossals (ja es deuen haver adonat que aquí tots els adjectius són de format monumental), quedarà enrere la feina de més d'un any en què han participat més de 200 persones i que es va posar en marxa el dia que la companyia va decidir que ja era hora de treure del «calaix dels projectes» aquella vella idea del compositor Albert Guinovart.

«Sempre necessites una espurna que encengui el foc», explica Bozzo. I el seu Scaramouche, diu, va arribar a batzegades. El musical de capa i espasa, va decidir, s'escoraria cap a la comèdia, pivotaria sobre dos bessons separats al néixer que viuen entre la cort i una companyia de comèdia de l'art, i hi hauria romanticisme i revolta. «A la pel·lícula no hi apareix la paraula revolució, malgrat que està ambientada en la vigília de la presa de la Bastilla. Segurament perquè llavors la caça de bruixes era ferotge. Però la història en manté la vigència: pocs ho tenen tot i es neguen a cedir res. El poder entén qualsevol petita cessió, ja sigui social o de sobirania, com una pèrdua d'autoritat. Aquesta és la seva essència».

A les partitures s'hi va posar, és clar, Albert Guinovart, que ha lliurat «una negociació contínua» amb Bozzo i n'ha sortit una banda sonora que insufla l'esperit «alegre i excitant» de les pel·lícules d'espadatxins i que reparteix mirades còmplices a les «fantasies simfòniques» dels musicals dels 40 i 50, als minuets aristocràtics i a la comèdia de l'art. Quan l'autor de Mar i cel va tenir a punt el repertori, el coreògraf Francesc Abós va començar a escoltar-lo «una vegada i una altra i, amb els ulls tancats, a comptar passos i imaginar quina emoció volia transmetre». Els moviments, no obstant, no els va concretar fins a tenir, dos mesos enrere, els 18 actors a la sala d'assajos. «M'inspiren ells, així l'escena resulta més vibrant».

A més de l'esgrima, que ha requerit 12 setmanes de classes a càrrec del mestre d'armes Jesús Esperanza, la dificultat de la coreaografía també ha sigut ajustar-se al «vestuari grandiós» que ha sortit de la imaginació de Montse Amenós, de tres tallers i d'una botiga de teles de Lió. «Ha sigut una odissea -admet l'escenògrafa i figurinista-, cada vestit necessita 10 metres de tela, i en total hi ha una setantena de figurins. Hem sigut molt meticulosos, i hi ha mil detalls de passamaneria», a més de sabres, màscares, cinturons, perruques, barrets, sabates i tota la imatgeria barroca que, ai, va acabar a la guillotina.

¿Hi falta alguna peça, en l'engranatge? Sí, i de dimensions enormes: l'escenografia monumental d'Alfons Flores, que s'erigeix en «un personatge més» -la revolució- i que ha requerit passar en un plis-plas del món aristocràtic a un camerino de teatre popular i a la plaça pública. ¿Com? Doncs amb ginys que s'han creat -com ara un ascensor i plataformes que pugen i baixen- i ampliant l'escenari sobre la platea. Parla la productora executiva Anna Rosa Cisquella, des del panel de comandament de la nau. «Produir és com agafar un avió: has de saber enlairar-te, volar i aterrar. Atenint-te a un pressupost, has de donar resposta a les dificultats i a les idees noves. I en aquest cas, a més, també has d'estar una mica boig. És un muntatge tan arriscat que als EUA mai s'hauria fet: per amortitzar costos, necessitem 200.000 espectadors, és a dir, una temporada funcionant». ¿Senten també el vertigen?

«Per si no n'hi havia prou, ho compliquem una mica més», diu tot fent broma Bozzo (a la taula) sobre l'esgrima, que ha requerit classes de Jesús Esperanza (segon per la dreta). Viñals, entusiasta de la capa i l'espasa, ja es defensava amb el floret. La immersió de San Martín ha sigut més complicada: en un gest «entusiasta», diu, es va dislocar l'espatlla.

Una desena de persones formen l'equip tècnic quecada sessió farà girar des de les ombres aquest monumental engranatge. No obstant, al llarg dels últims mesos, més de 200 professionals, de tècnics a productors i de cosidores a especialistes en màrqueting, han participat en aquesta producció amb 800.000 euros de pressupost.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El clima revolucionari s'erigeix en un personatge més de la trama, amb l'enorme feina portada a terme per Alfons Flores, que juga amb la dualitat que suposa l'ambient aristòcrata i el d'una companyia de la comèdia de l'art. Per passar d'un context a l'altre s'han creat diversos ginys i mecanismes (entre els quals, un ascensor) i s'ha engrandit l'escenari sobre la platea. A la foto, el nou teló confeccionat al taller Castells i Planas.

Albert Guinovart (de blau) firma una banda sonora que evoca l'esperit d'«aventura i excitació» de les pel·lícules d'espadatxins que deu músics interpretaran en directe. En les cotes d'acció es reforçarà l'espectacularitat del xou amb els fragments que ha gravat l'orquestra simfònica de Lleida (a la foto, dirigida per Joan Vives). Per cert, que segons Guinovart hi ha algunes peces, com 'L'himne del poble', candidates a ser 'hit'.