«Les dones estem més ben equipades per interpretar»

L'actriu més important de França -o potser d'Europa, o potser d'arreu del món- està vivint un dels moments més prolífics de la seva enlluernadora carrera. Als 63 anys, mai havia estat tan ocupada, i és probable que mai hagués estat tan inspirada. En l'última edició del Festival de Toronto, que ahir mateix es va clausurar, ha presentat tres pel·lícules que deixen clara l'envergadura i la versatilitat del seu talent. Dues d'elles s'estrenen aquests dies al nostre país. Divendres que ve ho fa el nou treball de Mia Hansen-Love, El porvenir, en el qual interpreta una professora de Filosofia que veu com, tot de sobte, la vida que donava per suposada se li comença a capgirar. I una setmana després arribarà a les nostres pantalles Elle, de l'holandès Paul Verhoeven, la història d'una dona de negocis que, havent estat brutalment violada, convertirà l'agressió en una eina d'afirmació personal i sexual.

-Sol dir-se que ser actriu després de certa edat és difícil, però probablement vostè ni ho ha notat.

-No, la veritat és que no. Diuen que ser dona en aquesta indústria és difícil, però en realitat no hauria de ser així. Per naturalesa, les dones estem més ben equipades que els homes per ser intèrprets, encara que sovint es pensi el contrari. Crec que per actuar és millor tenir un enfocament femení, perquè és una feina que requereix una combinació de passivitat i agressivitat. Has d'assumir el poder, però fer que sembli que cedeixes el control, i els homes solen tenir dificultats amb la idea de cedir. Ells solen tenir la necessitat que la seva parcel·la de poder sigui reconeguda, els costa limitar-se a obeir.

-Les interpretacions que ofereix a El porvenir i a Elle són dues de les millors de tota la seva carrera. ¿Diria que està en un moment artístic dolç?

-No en sóc conscient, d'aquestes coses. L'únic que puc dir és que són dos personatges amb els quals vaig sentir una connexió personal molt particular.

-Són dues dones molt diferents.

-Sí, però totes dues desafien aquell estereotip segons el qual les dones o bé som meres víctimes o bé som extremadament fortes. El meu personatge a Elle no sent la necessitat de venjar-se, i el d'El porvenir no es rebel·la contra res. La seva manera d'agafar les regnes és diferent. Em sembla que tots dos mostren d'una forma molt sofisticada fins a quin punt les dones podem fer ús del nostre poder de manera normalitzada, sense fer escarafalls.

-Mia Hansen-Love va escriure el personatge protagonista d'El porvenir basant-se en la seva pròpia mare, però conscient que volia que l'interpretés vostè. Quan Hansen-Love era actriu, a Els destins sentimentals (2000) va donar vida a la filla del personatge que vostè encarnava. És una connexió curiosa.

-I gràcies a El porvenir s'ha convertit en una cosa semblant a la meva mare. Per a tot actor, el director és gairebé com un progenitor. En última instància, t'has de posar a les seves mans.

-¿Quin resultat li va donar posar-se en les de Hansen-Love?

-Ella em va fer comprendre que el personatge requeria certa lleugeresa. El meu primer instint sol ser portar els meus personatges al costat fosc.

-¿Per què?

-Diria que els actors tenim dues vies diferents per inspirar-nos. Una és la realitat de la nostra vida, qui som; l'altra són les nostres fantasies. Jo acostumo a recolzar-me més en això últim, en els comportaments que m'imagino en els meus somnis, que molt sovint són malsons.

-¿I quina sensació li produeix explorar aquesta foscor?

-És molt emocionant i alliberador, una aventura increïble. I crec que també permet establir una connexió molt particular amb el públic, perquè estimula el misteri. L'espectador no sap quant de tot allò que veu en el personatge forma part de la personalitat de l'actor, de manera que s'implica emocionalment de manera més intensa. Això és el que fa que el públic a vegades senti connexions emocionals tan íntimes amb els actors.

-A través dels seus papers ha viscut crims, violacions, prostitució, masoquisme… ¿Què l'atrau d'aquests personatges?

-M'interessa molt explorar aquella fina línia que hi ha a l'interior de tots nosaltres, i que separa el comportament normal del prohibit. Tant vostè com jo som bons i dolents a la vegada, amables i hostils. Em sento inclinada a intentar entendre les ambigüitats i les complexitats de la gent.

-La seva filla Lolita també és actriu. ¿Quina opinió en té?

-Tinc sentiments contradictoris. Per un costat, em satisfà tremendament, perquè la interpretació és una de les activitats més belles que hi ha. Però, al mateix temps, també em preocupa una mica, perquè sé de primera mà que és una carrera plena d'expectatives i decepcions i fracassos. Es requereixen molta fortalesa i molta tenacitat per sobreposar-se a això, i per sobreviure en la indústria. Des de l'exterior potser sembla que tot és meravellós, però com suposo que deu passar amb tot, no és or tot el que rellueix.

-Si pogués escollir un altre cop què vol ser de gran, ¿triaria ser actriu?

-Sens dubte. De totes maneres, mai vaig sentir que en el meu cas ser actriu fos una elecció conscient. Simplement em va passar i es va imposar sobre mi. Considero la interpretació menys com una professió que com un estat vital. Donar vida a altres éssers humans em permet expressar tot el que sóc i reconciliar-me amb això, fins i tot si es tracta d'alguna incapacitat. Ser actriu et permet transformar els defectes en virtuts perquè, quan interpretes, pots donar utilitat a trets com la fragilitat o la timidesa, i al mateix temps explorar d'on provenen.

-És a dir, per a vostè interpretar és una manera de fer teràpia.

-De coneixe'm millor, sí.

-¿Què ha descobert de si mateixa?

-Que tinc un desig molt intens d'agradar, de complaure el públic. I que amb el temps em vaig tornant cada vegada més tímida. De nena mai ho vaig ser.

-¿En quins altres aspectes sent que ha canviat?

-En pocs perquè, de fet, sento que allò que vaig ser de nena segueix sent al nucli del que sóc ara. Mai vaig tenir la sensació de ser una nena i després deixar de ser-ho per convertir-me en una dona. Crec que els dos estadis vitals conviuen, i no hi ha fronteres entre ells. Suposo que és una cosa que la interpretació estimula.

-¿En quin sentit?

Els actors sovint parlen de la irresponsabilitat i la lleugeresa que requereix la seva feina, i és cert. Es miri com es miri, es necessita una certa quantitat d'innocència i d'ingenuïtat per dedicar-se a això. Fingir ser una altra persona és una ocupació molt pueril, ¿no li sembla? Ara bé, per un altre costat, els actors també necessitem ser molt pragmàtics, prenent decisions, i assumint els errors, i sortint d'un personatge per entrar en el següent.

-¿Quant temps li costa a vostè desconnectar del personatge al final del rodatge?

-És molt senzill, la veritat. Tant és que alguns d'ells connectin amb mi de manera molt personal. Acostumo a ser perfectament capaç de delimitar en tot moment on comencen i on acaben. En aquest sentit, podria interpretar 10 personatges a la vegada sense problema. Mai he sigut gaire partidària d'aquell tòpic de l'actor tan compromès amb el paper que no el pot deixar anar. Jo em prenc les coses menys a la tremenda. D'una altra manera, la meva vida seria un malson. Ara bé, m'implico en els meus personatges com el que més.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Vostè ha dit que les pel·lícules són com cartes que la gent s'intercanvia per donar-se notícies els uns als altres. ¿A què es referia?

-Les pel·lícules viatgen de festival en festival i de país en país, i circulen entre cultures i societats diferents. Jo he rodat a les Filipines, a Corea i a Costa d'Ivori, i sento que cada un d'aquests films dóna notícies al món sobre els assumptes que preocupen aquests pobles. I és bonic que per fer aquest intercanvi usem un llenguatge comú, que és el cine.