¡KIMOTA!

Diuen que Alan Moore va revitalitzar el gènere dels superherois, però jo crec que més aviat li va clavar el tret de gràcia. El que el tipus va fer a Miracleman va ser tan extrem i definitiu que, una vegada ho va haver acabat, no hi va haver manera de tornar-lo a utilitzar; com quan de jove prestaves una Private i te la tornaven llardosa. El més estrany és que, tot i que Moore havia trobat una fórmula total per situar la figura del superheroi en un entorn realista, la majoria del món del còmic va decidir no aplicar les seves troballes. La postura de la indústria davant del Miracleman va ser igual que si, enfrontats a l'electricitat, els savis del XIX haguessin dit: «Au vés; ens quedem amb els llums d'oli». Però ho comprenc: Alan Moore s'havia passat, com es diu en llengua vernacla, tres pobles.

Quan Alan Moore el va agafar per banda el 1982, Miracleman encara era Marvelman, i es tractava d'una còpia pastel, anglificada, del Capità Marvel americà. L'havia creat Mick Anglo, i era el típic individu amb capa que anava fent el bé en situacions innòcues mitjançant superpoders (d'energia atòmica); que per descomptat feia anar de la forma més pueril; com si descobríssim la vacuna de la sida i la utilitzéssim d'aigua oxigenada, o una cosa així. El seu jo humà era Michael Moran i la seva paraula màgica «¡Kimota!» ('atòmic' al revés). Fins aquí, el típic supermanso amb mentalitat de Dora l'Exploradora i enemics mig gilipolles, que baixava gats dels arbres entre el 1954 i el 1963.

Alan Moore no era famós quan va rebre l'encàrrec, malgrat que començava a fer-se un nom. Treballava per a les revistes 'Warrior' i '2000 AD', així com Marvel UK, i ja havia creat un parell de burrades canvia-gènere a DR & Quinch, 'The Ballad of Halo Jones' i el nou Captain Britain. Però a Miracleman va aplicar el realisme als superherois sense mesura i de forma terminal. Va aplicar el màxim realisme, vaja. Per descomptat, havies d'acceptar un parell de supòsits fantàstics, com que un home normal pogués transformar-se en un ser superior. Però un cop firmat aquest pacte, el que passava era el més lògic. I així com el Dr. Manhattan de Watchmen cobrava superpoders i començava a passar olímpicament dels homes (els àtoms eren més interessants), Miracleman prenia el camí natural per a algú de la seva recentment adquirida talla.

Passat xorra

Alan Moore ho va explicar així: Michael Moran i Miracleman són cossos diferents. El govern anglès ha descobert la forma d'intercanviar éssers (adaptant la tecnologia d'un àlien estavellat als anys 50), i que un d'ells sigui una superarma vivent i volant (era la Guerra Freda). El superheroi naïf de l'època daurada (és a dir, el Babieca de Miracleman pre-Moore) és la parida que aquest govern introdueix a la ment dels seus superherois per donar-los una identitat i que no entrin en xoc. Això explicaria el passat més aviat xorra de Miracleman.

A partir d'allà, tot el que passa des que Michael Moran recupera al seu altre 'jo' (en estat dorment fins al 1982) és el que succeiria si una cosa així tingués lloc ara: l'harmagedon més malparit. El 'götterdämerung', el p*** crepuscle dels déus. Quan el dolent, Kid Miracleman, arriba a Londres, no hi ha una baralleta tipus Godzilla en una ciutat deshabitada de paper maixé: absolutament tothom la dinya, perquè es tracta de dos déus invulnerables clavant-se supermastegos enmig d'un garbuix de fràgils ossos i carn triturable. «¡Devoraré qualsevol ésser viu i em cagaré en les seves calaveres!», és la intenció manifesta d'aquest malvat, que (per primera vegada en els còmics) és dolent de veritat: el desgraciat que acaba amb tots nosaltres. No com Thanos o Galactus, o el pocapena de Lex Luthor, que molt parlar però després res de res.

Una altra de les idees de Moore segueix fascinant avui en dia.Una vegada esclafada aquella forma particular de mal, i amb la Terra en estat de súper-trauma i la meitat de la població criant malves, Miracleman fa el que faria qualsevol déu en la seva situació: es posa a ordenar la raça humana, però de debò, i sense demanar permís. ¿Tota la feinada que el dropo de Superman no feia mai, esgrimint excuses del tipus el-gos-se-m'ha-menjat-els-deures? Miracleman ho soluciona, i per la força. La desigualtat, el capitalisme, les guer-res, la fam... La meva pàgina favorita és la que mostra Miracleman reunit amb el govern de Thatcher per explicar el seu pla de reconstrucció post-apocalipsi, i la primera ministra li deixa anar: «Això és absurd (...) Mai podrem permetre aquest tipus d'ingerències en el lliure mercat», i llavors Miracleman, ple de curiositat zoològica i d'una certa perfídia, només li deixa anar: «¿Permetre?».Ja que per a ell allò és l'equivalent que a nosaltres un poll del cap dels nostres fills ens deixés anar: «¡No permetré que em posis Filvit, tio!».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Després de dècades de batalles legals pels drets (un gran home, Neil Gaiman, contra un miserable, Todd McFarlane) Miracleman va tornar a Marvel l'any 2009, i des del 2014 fins avui se n'han reeditat tots els números, incloent-hi l'etapa 'The Golden Age' que va reprendre Neil Gaiman. Encara deuen quedar disputes per saldar, per cert, ja que el nom d'Alan Moore, el seu únic creador, apareix substituït aquí per «el gionista original».

Miracleman va ser un camí sense retorn. El vaig llegir el 1990, amb 19 anys, i em va fer sortir de xorrades per a pàrvuls com els seus contemporanis 'Secret Wars' o 'Crisis en tierras infinitas'. Només la negror i la ultraviolència i la confusió i la demència van poder, des d'aquell moment, il·lustrar el gènere superheroic per a mi, i per a molts altres lectors.