«Estem envoltats de falses veritats»

Stephen Hawking, el cèlebre físic i divulgador paralitzat per l’esclerosi lateral amiotròfica, no li demana a qualsevol que treballi amb ell. A Christophe Galfardl’hi va demanar fa uns anys. Aquest jove científic francès va aprendre del seu mestre no tan sols alguns secrets del cosmos, sinó també l’habilitat d’escriure amb gràcia sobre ells. El seu últim llibre, 'El universo en tu mano', que aborda la història i l’estructura de l’univers com una novel·la d’aventures, s’ha convertit en un fenomen editorial.

–Primer les ‘Set lliçons breus de física’ de Carlo Rovelli i ara el seu llibre. ¿Com explica el recent èxit de llibres de divulgació de física?

–No hi ha gaires coses en què puguem dipositar la nostra confiança. Estem envoltats de falses veritats. Ningú reconeix els seus errors. Però el mètode científic és diferent. Hi ha una idea de veritat, encara que no eterna. Els errors es reconeixen. Hi ha científics que fan les coses malament, però la ciència en general dóna esperança i alguna cosa en què confiar. 

–Però, ¿a sant de què tant interès en assumptes tan abstractes com la cosmologia?

–Alguns temes no s’han narrat mai com una història, amb l’estil d’un relat. He llegit llibres brillants sobre ADN, però no són com el de Carlo [Rovelli] o el meu. I a sobre, les estrelles provoquen una fascinació indiscutible.

–¿Com va entrar en contacte amb Stephen Hawking?

–Vaig fer un curs a Cambridge en què els estudiants més meritoris rebien unes beques per quedar-se a la universitat, i implicaven poder visitar tots els professors. I jo vaig ser un d’ells. Vaig poder conversar durant quatre o cinc hores amb Stephen sobre el seu treball i sobre el que jo volia fer. Al final em va proposar treballar amb ell.

–¿Què li va proposar en concret?

–Stephen no es planteja mai problemes senzills. A mi em va plantejar un tema de doctorat dificilíssim: la teoria cosmològica. Al llarg de l’estudi, el meu interès es va anar centrant en un tema vinculat amb l’evaporació de forats negres descoberta per ell.

–¿Quina mena de persona és Hawking?

–Li agrada que els altres es dediquin als problemes que ell té al cap. Una manera de fer-ho és afirmar les coses de forma contundent, de manera que empeny molts altres científics a treballar per comprovar si el que diu és cert.

–Diuen que és una mica arrogant.

–En realitat és molt maco. ¿Un exemple? Un dels creadors de la bomba H va ser convidat a Cambridge. Jo estava al seu costat dinant a la taula principal i tothom lloava aquell home pels seus mèrits científics. Ell va pujar al màxim el volum [del dispositiu per mitjà del qual parla], va dir que tot allò eren ximpleries i va sortir de la sala. No fa concessions quan creu que alguna cosa no és bona. Creu en la humanitat i odia que el poder del cervell es faci servir en la direcció equivocada.

–¿Va ser ell qui el va empènyer cap a la divulgació?

–Jo era molt tímid, no sabia parlar en públic. Però vaig veure l’impacte de les seves declaracions i em vaig prendre un temps per millorar en aquest aspecte. Vaig començar parlant de ciència amb nens. No me’n penedeixo, però a vegades tinc nostàlgia de la investigació activa. Malgrat això, gràcies a la divulgació tinc una cultura científica més àmplia. Quan intentes convertir la ciència en una història, has d’haver-la entès molt bé.

–¿Com decideix posar-se a escriure?

–No m’havia plantejat escriure fins que vaig suggerir a Stephen fer un llibre per a nens [anys després publicaria, juntament amb Lucy Hawking, La clau secreta de l’univers]. Si tots els nens coneguessin la ciència actual, les seves idees s’avançarien.

–¿Les seves novel·les tenen res a veure amb la divulgació?

–És clar. [La trilogia 'El príncipe de las nubes'] és la història d’uns nens que viuen sobre els núvols i han de lluitar contra un tirà que vol canviar el clima. 

–A ‘El universo en tu mano’ hi ha una trama que explica la història d’un personatge que viatja en l’espai-temps. 

–Els moments en què apareix serveixen perquè la ment del lector descansi. També els utilitzo com a oportunitats per recapitular conceptes.

–Inventar històries i pensar científicament són dues operacions mentals molt diferents.

–En realitat, quan fas investigació també estàs pensant històries. Es fa servir un llenguatge molt més precís, però hi ha un marge per a la interpretació. A més a més, ara entenc molt més els assumptes sobre els quals he escrit. En tres o quatre punts del llibre no aconseguia explicar-me. Llavors vaig tornar a Cambridge, vaig dinar amb els meus professors, vam prendre vi, els vaig explicar el que jo entenia i ells em van fer veure en què m’equivocava.

–L’existència del bosó de Higgs i de les ones gravitacionals ja estava prevista. ¿Vivim en uns temps de prediccions confirmades més que de descobriments inesperats?

–No hi estic gens d’acord, en absolut. L’existència de les ones gravitacionals es coneixia des del seu mesurament indirecte als anys 80. El que ha canviat amb la seva detecció és que tenim una eina nova del tot. No s’està tancant una porta. S’està obrint. Es faran descobriments que no podem arribar a imaginar.  

–El seu mentor Hawking ha anunciat unes quantes vegades la troballa de la teoria física definitiva, el «final de la física».

–Cada 20 anys algú diu que estem al final de la física, però el final no arriba mai.

–¿Quins són els problemes físics oberts de més calat?

–Totes les teories confirmen que tan sols coneixem el 5% de l’univers. La humanitat no s’ha enfrontat mai abans a un desconeixement d’aquesta magnitud. Fins i tot a començament del segle XX, abans de la relativitat i de la mecànica quàntica, el nivell de desconeixement era inferior. 

–Així que el principal repte seria entendre què són la matèria i l’energia fosques que componen el 95% de l’univers.

–Sí. I també la unificació de relativitat i quàntica. La primera és vàlida en el món macroscòpic i la segona, en el microscòpic. No sabem per què. Hauria d’existir una teoria que les inclogués totes dues. Si aquesta teoria es trobés, ens explicaríem coses com el big bang o els forats negres, que actualment són incomprensibles. Tots aquests problemes oberts estan relacionats. La solució d’un donarà indicis sobre la solució dels altres. 

–Alguns crítics, com Lee Smolin a ‘Las dudas de la física en el siglo XXI’, diuen que la física s’està embrancant en teories impossibles de comprovar experimentalment, com ara la teoria de cordes.

–La física teòrica comença on fracassen les teories conegudes. És una mica com la metafísica. És intentar buscar un llenguatge que correspon a una cosa que no s’ha vist mai. Les abstraccions han permès fer prediccions en el passat.

–Les tecnologies de què disposem no permeten comprovar algunes teories.

–És part del procés. Abans de trobar la solució potser ens esforçarem en la direcció equivocada durant segles. El que realment em preocupa és que totes les universitats decideixin concentrar-se en la mateixa teoria, que caiguin en la trampa de la moda. Això és el que passa amb la teoria de cordes.

–Les cosmologies antigues tenien implicacions ètiques, religioses, filosòfiques. La cosmologia actual sembla no tenir cap efecte en la nostra existència.

–Adonar-nos de com n’és, de fràgil, la Terra ens hauria d’empènyer a protegir-la, a ser més cautelosos. Això sí que ha de tenir un impacte en les nostres vides.

–Una curiositat. ¿Ha parlat del ‘brexit’ amb Hawking?

–No, però imagino que Stephen deu sentir-se devastat. Els meus contactes al Regne Unit estan molt amoïnats. No se sap què passarà amb l’intercanvi d’idees i de talent. Personalment, no tan sols em causa una gran desolació la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, sinó també en el que Europa s’ha transformat.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Com valora l’estat de la ciència europea?

–A Europa tenim molt de talent. Hi tenim els millors científics i instal·lacions com el CERN, que no existeixen enlloc més. I també som més prudents, tenim més regulació  i més perspectiva ètica. Les retallades a la ciència són un gran error. El futur té arrels en els descobriments científics.