Amb denominació d'origen

Irremeiablement, arriba el relleu. Només és qüestió de temps. Han passat 18 anys des que Josep Maria Flotats, Carlos Hipólito i qui això firma vam estrenar Arte, de Yasmina Reza, a Madrid. (I dos menys, 16, des que la vam fer al Tívoli de Barcelona). Divuit anys donen per a tota una majoria d'edat. O per a una maduresa consolidada, si el compte s'inicia amb el camí ja fet.

En aquell 1998, Pere Arquillué estava fent Galatea al TNC, Francesc Orella rodava El pianista mentre assajava Tot esperant Godot al Lliure, i Lluís Villanueva, acabat L'avar, s'unia a la troupe de Hamlet, totes dues al Grec. Cap de tots tres sabia, ni sospitava tan sols, que 18 anys després l'ofici els ajuntaria per fer, al Goya, aquella funció acabada d'estrenar a Madrid i convertida en fenomen des del primer moment. Així és el nostre ofici: ens uneix i ens separa a termini fix, genera famílies que neixen i moren en el que va de l'èxit al fracàs, i fa de la convivència (i dels afectes) pur atzar al capritx de directors, productors i públic.

Arquillué i jo ens vam trobar, sent pare i fill, a La corona d'espines. Flotats ens va tornar a ajuntar, poc després, en un projecte en què també hi havia Orella. Tots tres vam viure, conjuntament, la fantàstica (i a estones angoixant; em remeto a l'hemeroteca d'aquells dies) aventura d'inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya amb Àngels a Amèrica. El treball d'Arquillué i Orella en aquella funció posava en marxa el comptador del viatge que porta a la plenitud que tenen ara. Amb Villanueva em vaig trobar més tard, ja el 2004, al Rey ­Lear de Shakespeare (o de Calixto Bieito, segons com es miri). Villanueva hi va fer un Edgar valent, nu (en el sentit més literal del terme), exemplar, sublim, anunci dels seus elaboradíssims treballs posteriors.

Notícies relacionades

Secrets d'ART(ista)

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Avui tots tres ocupen, amb lletres grans, la marquesina del Goya: Orella, Arquillué i Villanueva. Res més. Valguin els cognoms com a denominació d'origen. Tots tres, artífexs d'una expectació que es tradueix en una venda anticipada imparable. Tots tres -papallones al baix ventre i motxilla responsable a l'esquena, no em costa visualitzar-ho- esperant al seu camerino l'ordre del regidor que els doni via lliure a l'escenari. Tots tres sortint a escena amb el pòsit -no pas el pes- d'anys i anys de treball.

I jo, entre el públic, admirant-los i aplaudint-los. Feliç. Sabent que la cadena funciona, la transmissió flueix segura i el relleu està en bones mans.