Tots (o gairebé) contra Trump

Robert de Niro, ja ho saben, es va posar dies enrere davant d’una càmera i va llançar una escopinada viral contra Donald Trump. Gos. Porc. Estafa. Estúpid. Idiota. Vergonya nacional. «¿De veritat voleu donar-li armes nuclears a un paio així?», diu un altre vídeo amb el qual actors com Scarlett Johansson, Robert Downey jr, Julianne Moore i Martin Sheen volen foragitar sempre la, segons ells, distopia de veure com s’erigeix en president algú que es disposa a expulsar en massa els sense papers, que suma acusacions d’abusos sexuals i que està encantat de ser famós perquè, mira, quan ets una celebritat pots agafar les dones pel cony, com se’l sentia en aquell àudio fet públic dies enrere.

Que Hollywood i la indústria de la moda tiren cap a la plaça demòcrata no és cap novetat. El que sí que sembla nou són les andanades que s’han anat llançant des de la vorera de les celebritats, així com els escassos suports que ha rebut Trump. Que n’hi ha, sí, però que a penes servirien per omplir una taula de casament. Després de la filtració del vídeo i encara més després de les acusacions d’abusos, ni Arnold Schwarzenegger ja està amb ell. Així doncs, el seu cor de seguidors confessos es redueix a Taylor Swift, Kirstie Alley, Clint Eastwood, Dennis Rodman, Caitlyn Jenner, Mike Tyson, Kanye West i Tom Brady, que aquests dies en què Trump cau als sondejos i es regira com un animal malferit guarden silenci, però que fins fa poc qualificaven el magnat d’home espontani al qual a vegades se li escalfa el verb i l’home de negocis que els EUA necessiten per tornar a ser un país pròsper i gran, i no una presidència lacaia de les elits com Clinton.

Aquesta falta de cares conegudes, que en una altra oficina de campanya hauria sigut una tragèdia, en el seu cas ha resultat gairebé innòcua. «En tota carrera electoral, els suports de rellevància són imprescindibles per aspiracionals: ‘digue’m qui et recolza i et diré qui ets’. Crec que ell no els ha aconseguit, ni tan sols dintre del  seu propi partit, perquè és un personatge contaminant. No obstant, la seva campanya ha contrarestat aquesta flaquesa presentant-lo com un heroi que, sol, lluita contra la política ineficaç i corrupta», assegura Imma Aguilar, experta en comunicació política i electoral: «Trump s’ha mostrat sempre com l’home sol al cim que no necessita ningú, com el pare protector i poderós».

Fins i tot ara que perd suports del seu partit ha redoblat fins al paroxisme el seu discurs d’'outsider' i 'antiestablishment' –«saben que si guanyem el seu poder desapareixerà i tornarà a vosaltres», ha dit proclamant-se víctima d’una conspiració criminal de les elits–, que fins al moment li ha servit per connectar amb la ràbia del gruix d’homes enfadats i també amb el desig de canvi i de cop a la taula de ciutadans blancs de zones d’industrials que s’han vist empobrits i que se senten desdenyats per la globalització i la política. «Encara que jo crec que la seva campanya havia somiat tenir alguns intel·lectuals i artistes, és cert que als EUA es dóna per fet que aquests suposats progressistes de l’elit americana, una mena de gauche divine, han estat sempre lluny de l’Amèrica profunda, amb la qual l’ideari republicà s’identifica més. Molts sospitarien del seu propi candidat si de sobte es veiés associat a Ellen DeGeneres o Bruce Springsteen», afirma el sociòleg Luis Arroyo, president d’Assessors de Comunicació Pública i autor d’'El poder político en escena'. Al capdavall, de la bossa de vots en disputa, pocs es decantaran per Clinton perquè el dissenyador Marc Jacobs llanci una samarreta amb la imatge de Trump i la frase «American horror story» o perquè Lena Dunham, forma mil·lennista, hagi pujat a l’autobús de campanya.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La maquinària electoral de Trump, doncs, ha començat i s’ha acabat en ell i la seva trinxera. Creador i a la vegada producte de l’anomenat 'infotainment' (barreja d’informació i entreteniment), cap polític ha espremut tant aquest modus operandi que ha consistit en a) ser el 'troll' més 'troll' de les xarxes i b) anar a Twitter i dir-la ben grossa perquè els mitjans de comunicació –que ara debaten com informar d’un home que, segons un estudi, diu una mentida o mitja veritat cada cinc minuts– parlessin d’ell en les hores següents. «Sent un candidat tebi mai hauria aconseguit la cobertura mediàtica que ha obtingut. I el millor per a la seva campanya és que ho ha aconseguit gairebé gratis. Amb una inversió en mitjans molt inferior a la de Clinton, ha tingut molts més minuts a la televisió, gràcies a aquest estil seu en què va de cara, es deixa despentinar i actua com el cunyat americà que fa els comentaris masclistes que se senten a cada comtat dels EUA», explica Julio Tinaquero, expert en comunicació. 

 ¿Trump podria acabar sent un nou Berlusconi davant una candidatura, la de Clinton, que suposa per a molts continuar amb el mateix? És cert que les denúncies d’abusos sorgides en les últimes hores li compliquen encara més unes eleccions que bona part del partit ja donen per perdudes. No obstant, encara queden tres setmanes i un debat televisiu, l’últim, que se celebrarà dimecres i que, com diu Aguilar, «és la cita més important per posicionar vencedors i vençuts, conèixer les capacitats dels candidats i en què un error pot decantar els indecisos cap a un o cap a l’altre costat». I el cas és que als EUA encara hi ha un gruix d’electors sense el vot clar.