Lesbos: tràgica porta d'Europa

La primera visió de Lesbos amb la llum del dia va ser tremendament xocant: enfilada en un dels punts alts de la costa, vaig explorar el paisatge recorrent un angle de cent vuitanta graus amb la mirada. Tallava la respiració. La sensació que vaig tenir és difícil de descriure, era una barreja de tristesa, nàusees, indignació... de paràlisi i incredulitat. Allà, en aquella costa, m'hi passaria pràcticament cada dia durant les setmanes següents. Vaig fer la primera foto d'aquell viatge, la vaig penjar a Facebook i vaig descriure-la així: «Lesbos. Muntanyes d'armilles, el pes simbòlic que deixen enrere els refugiats un cop trepitgen Europa. Al davant, Turquia. Creuen aquest estret cada dia. Centenars ».

De fet, ja havia vist aquell paisatge abans, en una foto que la fotògrafa Anna Surinyach havia penjat al seu Twitter, si no del mateix lloc, d'un lloc molt proper. Però la impressió de la visió directa és incomparable amb la que provoquen les fotografies. De fet, com bé diria l'Oscar en una de les moltes entrevistes que li vaig fer, fins que no arribes aquí i no veus amb els teus ulls el que està passant, no te'n fas a la idea. La costa nord de Lesbos té una forma especial: hi sobresurt un tros de terra que sembla que vulgui escapar d'allà, s'estira com atansant-se a la veïna Turquia i la mira de cara. Són una vintena de quilòmetres de costa escarpada i platges de pedres, de pedres petites i de pedrots enormes i lliscants. És la part de l'illa que queda més a prop de la costa turca, allà on l'estret de Mitilene s'aprima fins a fer deu quilòmetres escassos. 

LA MESQUITA 

Des d'aquí, i amb uns bons prismàtics, es pot distingir fàcilment la mesquita de l'altra banda: no es veuen salpar els dinghies sobrecarregats de gent des de Turquia, però gairebé. El Giorgos Moutafis, un fotoperiodista grec freelance que treballava principalment per l'agència Reuters, ho sabia molt bé: a força de mirar amb els binocles, havia adquirit molta perícia i no només distingia les llanxes de seguida, per molt lluny que fossin, també sabia calcular amb molta precisió quan trigarien a arribar a terra i, el més important, a quina platja o penya-segat es dirigien per la direcció que portaven. S'estava, amb el seu gos, un bòxer de color blanc amb una taca negra al morro, en una de les quatre habitacions que tenia el To Kyma, austeres i molt senzilles, preparades per acollir els turistes que triaven l'illa per fer les seves vacances estiuenques. Estaven ubicades al pis de dalt de la taverna-restaurant i s'hi accedia per unes escales d'obra que hi havia a costat i costat de la façana. En aquella època de l'any, el To Kyma ja havia d'estar tancat, però la família que regentava l'hostal, amb el Paris al capdavant, es va veure empesa a allargar indefinidament la temporada.

Els socorristes de Proactiva Open Arms li havien llogat les tres habitacions que quedaven lliures. Des de baix, era fàcil distingir quins eren els seus quartos perquè dels balconets en penjaven els neoprens, les dessuadores vermelles i les samarretes grogues dels seus uniformes de salvament. No tenien pràcticament res més, eren tan austers com el lloc on s'estaven.

L'ARRIBADA DE LES LANXES

El Giorgos era un client habitual del To Kyma, no era el seu primer estiu a l'illa, ja hi havia anat els anys anteriors i sempre s'allotjava allà. Així que coneixia molt bé Lesbos i també les interioritats dels illencs. L'arribada de llanxes no era cap novetat per a ells: aquella ruta per entrar a Europa era tan antiga com el mateix estret de Mitilene. I sabien molt bé de què anava aquell drama: vam sentir explicar en més d'una ocasió que de vegades el mar escopia cossos, que apareixien a les platges del nord, arrossegats pels corrents, també a l'hivern. Els trobaven els mateixos veïns i eren ells els que trucaven a la policia o a l'ajuntament per avisar-los... «Ha aparegut un altre cos a la platja». De vegades, ens deien, passaven dies fins que no anaven a recollir els cadàvers, cossos sense nom que no planyeria ningú i que engreixaven les estadístiques oficials que periòdicament publicava l'ACNUR, la dels morts ofegats al Mediterrani. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Totes aquestes coses passaven quan Lesbos ni tan sols existia en l'agenda mediàtica global, malgrat que hi havia fotògrafs com el Giorgos que havien seguit a fons aquella realitat que havia anat creixent tràgicament, multiplicant les barcasses que creuaven el mar cada dia, i els morts, és clar. Per això sabia molt bé com moure's i què fer, i coneixia tots els pescadors de Skala. Sovint li trucaven, de vegades fins i tot de nit, per avisar-lo que hi havia una llanxa de camí. Llavors ell despertava els socorristes, que saltaven del llit en segons per anar a fer el rescat.

Cada matí, just quan s'aixecava el sol, sortia al seu balcó del To Kyma, que era just davant del mar, a fer els primers avistaments. Després, sempre amb prismàtics i càmera en mà, i acompanyat de la seva mascota, pujava al seu Volkswagen Golf blau i es dedicava a anar tot el dia amunt i avall, recorrent la costa nord, buscant barques i retratant la gent que desembarcava. De fet, la seva rutina no era gens extraordinària, va acabar sent, indefectiblement, la de tothom: voluntaris i periodistes recorreríem aquell camí de sorra que vorejava el mar durant hores, tot el dia, intentant identificar les barques que venien cap a nosaltres com més aviat millor.