Punk sense crestes

aquí el que roba más es el que se hace respetar / El que mata más es premio Nobel de la paz / El buen intelectual no da la cara ni por Dios / Y hay tanta libertad que no se puede respirar»», bramava La Polla Records. «El partido que gobierna este país /Y toda su oposición parlamentaria / Las patronales, los sindicatos / Todos contribuyen a nuestro fracaso»», assegurava Eskorbuto. «Solo hay una solución / Para todas las potencias / No les sigas más el rollo / ¡Desobediencia!», animava Cicatriz. «Si ves parar a alguien / No te cruces de brazos / Detente, forma grupos / Manifiesta tu rechazo», proposava Kortatu.

Algunes d'aquestes lletres, gravades a mitjans dels anys 80, són avui la verdadera cançó popular espanyola tot i que mai van sonar en radiofórmules. Formen un contra-refranyer que denuncia, des de la marginalitat, situacions que avui observa amb indignació tota la societat. Aquelles lletres convidaven a la desobediència civil, denunciaven el terrorisme d'estat, assenyalaven l'estafa immobiliària, la inoperància dels sindicats i la crisi de la democràcia.

Entre escopinades, cabells de colors, distorsió, cops de colze i borratxeres, aquelles cançons ens alertaven de l'auge del neoliberalisme, de la precarització laboral i fins i tot de la violència de gènere. Eren cançons que, en essència, convidaven a desconfiar del relat oficial de la transició i que, en el millor dels casos, cridaven a l'autoorganització. El temps, diuen, ho posa tot al seu lloc. I també es diu que l'única victòria del punk espanyol va ser, molt a la llarga, la supressió del servei militar el 2001. No obstant, aquell estrident i llengut cançoner ressona avui amb una clarividència insospitada.

Intentar detectar el llegat del punk estatal dels anys 80 en el present pot resultar tan frustrant com enganyós. Perquè no es tracta de buscar grups de punk en les llistes d'èxits. Ni tan sols de celebrar l'entrada del punk en la cultura oficial amb exposicions com la que va acollir el Macba mesos enrere.

Que pagui Pujol

L'editor i assagista Servando Rocha tanca el documental Lo que hicimos fue secreto amb aquesta reflexió: «Donàvem moltíssima importància a un estil de vida que tenia una estètica determinada quan l'important i el perdurable no era això, sinó crear sinergies, crear línies de fuga, inspirar». La pregunta, llavors, és: ¿el punk va inspirar algunes línies de fuga?

En el llibre Que pagui Pujol. Una crònica punk de la Barcelona dels 80 (2010) redactat pel músic i activista Joni D, l'exparlamentari de la CUP i periodista David Fernàndez firmava un epíleg titulat, justament, Línies de fuga. Allà afirmava que «aquells punks, entre litrona i consigna del PGB (Partit de la Gent del Bar), l'encertaven a la seva manera, intuïtivament: la neurosi securitària, l'oligofrènia política, el col·lapse ecològic o el casino de fira economicofinancer d'avui els donen tota la raó».

«El punk i el rock radical van ser el primer espai de socialització política pels carrers de Gràcia», afirma Fernàndez, que atribueix al gènere musical la condició de «contraescola» personal. Allà va aprendre «que les coses no eren com deia la tele, que hi havia uns marges i tangents que no vèiem». «Sense aquelles lletres, aquelles crítiques i aquella actitud, difícilment hauríem tingut les trajectòries que hem tingut», apunta avui.

Al Parlament

«Els punks no han mort. Són a la cuina», advertia la samarreta que va lluir Fernàndez al capdavant de la comissió d'investigació sobre el cas Pujol. No en va, el periodista cupaire ha definit el seu partit com a «punks de base». El crit «que pagui Pujol» que llançaven punkies i agitadors dels 80 mentre entraven al metro sense pagar i que va titular un disc del grup barceloní L'Odi Social cobrava nova dimensió. De la mateixa manera, el dia que Fernàndez va qualificar Rodrigo Rato de gàngster sublimava aquell missatge de Delincuencia de La Polla Records. «Banqueros, unos ladrones sin palancas y de día», diu la lletra.

Les lletres del grup basc, han inspirat alguna intervenció de David Fernàndez al Parlament. Com aquella vegada que, parlant de les presons, va dir «els rics mai hi entren, els pobres mai en surten», referint-se a la lletra d'Igual para todos. ««Dicen que dice la ley que somos iguales / Nadie te dirá en qué sitio, pues nadie lo sabe / Dime, dime, ¿para quién hicieron la cárcel? / Porque el rico nunca entra y el pobre nunca sale». Avui Fernàndez o qualsevol parlamentari pot sortir a l'hemicicle i clamar que «el capitalisme mata cada dia de fam 80.000 persones» sense ser qualificat de punki descerebrat.

A l'ajuntament

A diferència d'altres músiques que apostaven per l'amnèsia, l'escapisme o la ceguesa classista, el punk va definir l'enemic per perdre-li la por i va elaborar tot un discurs que esquerdava el relat oficial de la transició. A partir d'aquí, s'ha de definir estratègies de defensa i confrontació. Si l'enemic elaborava lleis injustes per marcar les regles del joc a la seva conveniència, el punk es veuria legitimat per trencar-les. El punk serà una escola de desobediència.

El 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, el consistori de Badalona va aplicar al peu de la lletra l'aprenentatge punk quan el tinent d'alcalde Josep Téllez va trencar la resolució judicial que els prohibia obrir. «A nosaltres ens van votar perquè traslladéssim la dinàmica dels moviments socials a les institucions. I als moviments socials mai ens han frenat els 'marges legals', sinó que actuem al marge quan considerem, sempre col·lectivament, que les lleis que se'ns apliquen són injustes», afirma.

Els records d'infància de Téllez no deixen dubte sobre la seva educació punk. «Col·leccionava tots els ninos de La bola de cristal. La meva mare havia de canviar de vorera per no passar davant de la botiga de joguines perquè em quedava enganxat a l'aparador mirant-los». Téllez encara recorda el més cèlebre lema de la Bruja Avería: «Viva el mal, viva el capital». L'altre que també recorda molt és: «Soy Avería y aspiro a una alcaldía».

Sí, hi va haver una època en què fins i tot la televisió pública donava cabuda a espais de contraeducació. Tot i així, els principals canals de transmissió d'opinions contràries al discurs oficial van ser les ràdios lliures; emissores com a Ràdio Pica, Ràdio Bronka i Contrabanda, a les quals Javier Pérez Andújar va recordar en el seu pregó de les festes de la Mercè. Els seus programes i els fanzins són els precedents de capçaleres independents com La Directa i Diagonal.

De l'okupa a la cooperativa

El punk no va inventar ni els mitjans de contrainformació, ni l'autogestió, ni l'assemblearisme, ni el cooperativisme ni la desobediència. Però no hi ha dubte que el punk va ser dipositari i transmissor d'unes pràctiques que tenen cada cop més adeptes en la societat actual. Si els espais ocupats dels anys 80 van ser el lloc on familiaritzar-se amb aquelles pràctiques, el punk va ser l'altaveu pel qual van arribar a milers de persones que mai van trepitjar una okupació.

Elba Mansilla va ser una de les fundadores de la llibreria cooperativa La Ciutat Invisible el 2001. També treballa assessorant formes d'organització laboral alternatives al sistema capitalista. «Les primeres cooperativistes de La Ciutat Invisible ens vam formar políticament en les okupacions, on vam entrar en contacte amb pràctiques d'autogestió, l'assemblearisme, l'acció directa, el 'fes-ho tu mateix', la desobediència i l'autonomia. Molts dels valors i pràctiques que vam aprendre en els centres socials okupats i autogestionats els vam poder traslladar a l'àmbit del treball i vam trobar en el model cooperatiu un paradigma que s'hi ajustava molt», explica.

El poder col·lectiu

«A La Hamsa i a Can Vies, ens vam construir individualment i col·lectivament des d'unes pràctiques de ruptura i vam aprendre a fer política amb els nostres propis mitjans. I les okupacions bevien del punk», assegura Mansilla. Guillermo Zapata, regidor d'Ahora Madrid vinculat al centre social Patio Maravillas, considera que «els centres socials són punk en el sentit de ‘prendre i fer’, no preocupar-se gaire pels a prioris i no preocupar-se gaire pel poder sinó pel teu poder col·lectiu». Avui l’ocupació està socialment molt més acceptada. I polsos com el Banc Expropiat de Gràcia exemplifiquen l’estratègia de combatre saltant-se les regles. És la contraescola punk de pràctiques.

Rebuig del poder

«El punk m’ha ajudat a no oblidar mai el carrer ni les perifèries i, sobretot, a sentir rebuig i por, a vegades pànic, del poder i de la societat de l’espectacle», resumeix Fernàndez. En la mateixa línia s’expressa Zapata quan assegura que una de les cançons que més l’interpel·la des que és regidor és 'Tú alucinas', de La Polla Records: «Crees tener el control de la situación, más allá de la locura, más allá de la cordura, más allá de la razón: tú alucinas».

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Fa tres anys, dins del festival Primera Persona, David Fernàndez i Antonio Baños pujaven a l’escenari del CCCB a cantar 'La línea del frente', de Kortatu. La cançó parla de «'batallas que no puedes encontrar en los mapas'». Aquell punk, tan vistós per les seves crestes de colors, semblava només això: un crit, una escopinada i un pentinat cridaner. Però no va desaparèixer. Els punks d’avui no porten cresta, però les seves batalles ocupen cada vegada més espai als mapes.

El Cervantes, per a Evaristo

Com que cada vegada més gent reclama un premi Cervantes per a Evaristo, val la pena recordar com el cantant de La Polla Records va redefinir el punk a la cançó 'Punk'. «'Soy aquel que ya no cree que somos distintos y tú eres mejor / Soy aquel que dice basta a tu  hipocresía sin corazón / Soy el que quiere gritar que tu sistema no tiene piedad'». D’aquests punks n’hi ha cada vegada més. Per a Fernàndez, «punk és no demanar permís per ser lliures ni demanar perdó per ser-ho». H