Jim Jarmusch: "La meva ànima segueix sent autèntic punk"

La idea d'independència se sol utilitzar molt a la lleugera aplicada al món del cine i la música, en què la mentalitat industrial es va imposar fa temps sobre els impulsos artístics. No passa el mateix al parlar en concret de Jim Jarmusch. Des que es va donar a conèixer fa tres dècades amb 'Estranys al paradís' (1984), el seu nom ha sigut sinònim d'alternatiu i insubornable, la creativitat sense adulterar. També des d'aleshores, i gràcies a títols com 'Sota el pes de la llei' (1986), 'Dead man' (1995) o 'Flors trencades' (2005), s'ha mantingut en l'elit dels cineastes majúsculs. Aquests dies arriba a la cartellera per partida doble. Divendres que ve estrena 'Gimme danger', documental sobre la història i el llegat de The Stooges,­ i dues setmanes després arribarà a Espanya Paterson, pura poesia fílmica plena d'intimitat i tendresa i melancolia. De totes dues ens en va parlar durant l'últim Festival de Toronto.

-'Gimme danger' i 'Paterson' són òbviament dues pel·lícules molt diferents. En tot cas, ¿diria que, al fer-les gairebé a la vegada, s'alimenten l'una a l'altra d'alguna manera?

-Li he d'advertir que no sóc un director analític; el meu fort és la intuïció. Quan algú em pregunta que analitzi algun aspecte del meu treball, em protegeixo rere un mur. Dit això, crec que les dues pel·lícules parlen de gent que agafa les regnes del seu propi destí i decideix quines són les seves prioritats. No em demani que vagi més lluny, que em bloquejo.

-Una pregunta òbvia: ¿per què una banda com The Stooges mereix una pel·lícula com 'Gimme danger'?

-És la millor banda de la història del rock perquè encarna a la perfecció els valors ideals d'aquesta música: eren primitius, eren purs i eren entregats. Iggy Pop semblava immolar-se en cada actuació per amor al seu públic. Aspirava a fondre's amb nosaltres. Ell va ser qui va inventar els salts des de l'escenari cap a la multitud. I acabava els seus concerts ple de sang. Ho donava tot. Avui dia vas a veure algunes bandes i la gent entre el públic està aïllada i sembla que se sent sola. The Stooges era el contrari. T'emocionaven, però no de la manera cursi que t'impulsa a aguantar un encenedor encès enlaire. Parlo d'emoció verdadera.

-¿És la pel·lícula d'un fan?

-Absolutament. Sé que no trenca motllos, que no és una obra d'art. Però he fet exactament el que volia fer: celebrar The Stooges. Espero que, a l'acabar de veure-la, l'espectador tingui ganes de donar gràcies­ a Déu per permetre que existissin. Donar gràcies pel que van ser, malgrat tot l'abús i tot l'agressiu rebuig de què van ser objecte.

-The Stooges van ser precursors del punk, que va ser un corrent musical i també una filosofia de vida. ¿Què en queda del punk avui dia?

-No sé què contestar. Punk només és una etiqueta que es va estampar sobre un fet que estava passant. Però l'escena en què jo vaig créixer artísticament aglutinava aquells que no volíem ser professionals, que ens consideràvem amateurs. Com diu la paraula mateixa, un amateur és algú que estima alguna cosa; un professional, en canvi, és qui que fa una cosa per diners. I bandes com The Stooges, o Mc5, o Sex Pistols i The Clash a Europa no tocaven per sortir per la ràdio ni per vendre sabates. Estimaven el rock. En aquest sentit la meva ànima segueix sent autèntic punk. Sóc un amateur. Però el punk va sorgir molt abans. El van crear homes com Rimbaud o Baudelaire.

-Expliqui's, per favor.

-Rimbaud va revolucionar la poesia i va deixar d'escriure als 19 anys. ¿Hi ha res més punk que això? A més, ¿vostè seria capaç de mencionar un poeta que escrivís per diners? Jo no. Tots els grans poetes americans tenien altres feines. William Carlos Williams, que inspira 'Paterson', era doctor en pediatria, i va ajudar a portar al món 2.000 nadons. I Wall Stevens, un dels grans de la literatura americana, era executiu en una companyia d'assegurances. Aquests homes són els meus herois.

-¿Considera que la cultura actual està més professionalitzada, més corporativitzada? 

-Més que abans, no. Recordo que el director Sam Fuller volia fer una pel·lícula sobre Balzac, i una vegada em va explicar com tenia pensat començar-la: Balzac va a l'òpera amb el seu assistent, i en la distància veu Victor Hugo. I diu: «Aquest és Victor Hugo, si jo escrivís com ell seria ric». I llavors Hugo veu Balzac, i li diu al seu assistent: «Aquest és Balzac, si jo escrivís com ell seria un escriptor de veritat». Sempre hi ha hagut una cultura 'mainstream' i una cultura alternativa i això segueix existint. És cert que avui dia el 'mainstream' intenta vampiritzar la resta de la cultura, però continua havent-hi grans directors i músics i artistes que estimen el que fan, i s'hi deixen la pell i l'ànima cada vegada que creen alguna cosa, i moririen per això. Són més difícils de trobar que la porqueria que la indústria ens llança a la cara, però això els fa encara més valuosos.

-I no tot el que és comercial és necessàriament dolent.

-Exacte. A mi m'encanta 'Terminator', és una gran pel·lícula. I fixi's en una banda com Nirvana; estan entre les estrelles del rock més famoses de tots els temps, ¿això significa que són una merda? És clar que no. El que passa és que els vampirs se'ls van acostar perquè eren capaços d'olorar els diners.

-¿I a vostè? ¿Se li acosten els vampirs? 

-Van desistir de fer-ho fa temps. Van intentar temptar-me, però, ¿per què Hollywood ha d'estar interessat que sigui jo l'encarregat de dirigir una comèdia adolescent? Una vegada ho van fer, i educadament els vaig fer entendre que era una idea estúpida. Amb el temps es van adonar que jo no els interessava, que sóc marginal. El productor Harvey Weinstein va arribar a dir-m'ho a la cara: «No ets més que un insecte al voral de la carretera». I ho entenc. Ell vol esprémer tot el que toca a la recerca de dòlars, i a mi els dòlars no m'importen. Els necessito, però no són el motor de la meva vida.

-Quan 'Paterson' va ser presentada fa mesos a Cannes, la crítica la va descriure com «la pel·lícula més personal de Jim Jarmusch». ¿És així?

-Ja ho van dir quan vaig fer 'Flors trencades' (2005). I després vaig fer 'Només els amants sobreviuen' (2013) i tothom va dir: «Sí, és la seva pel·lícula més personal, deu ser autobiogràfica». No sé què dimonis significa això. Miri, les meves pel·lícules són els meus fills, i tenen el meu material genètic. Però no en puc dir res més, recordi que sóc enemic de l'anàlisi. Dit això, em sento especialment identificat amb 'Només els amants sobreviuen'. Perquè és una història de vampirs, i jo sóc una mica vampir. Al cap i a la fi, visc sobretot de nit.

-'Paterson' ha sigut produïda per Amazon Studios, que encarna un nou model de distribució cine­matogràfica. ¿Què opina del procés de canvi en què la indústria està immersa?

-No m'agrada la nostàlgia, i no crec que la tecnologia digital sigui negativa, però sóc vell i sento un amor particular pel cel·luloide: és màgic i poètic i preciós. Però fa 10 anys la gent mirava pel·lícules sobretot als cines, actualment ho fan sobretot a casa seva. I jo no puc canviar això, tant si m'agrada com si no. Em dedico a fer la pel·lícula que vull, com vull i amb els col·laboradors que vull. Dit això, jo les pel·lícules les miro a casa, al meu televisor de plasma Panasonic, perquè als cines no projecten 'La escapada', de Dino Risi, que és la pel·lícula que em ve de gust veure ara mateix.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Ningú ho diria, però està a punt de fer 64 anys. ¿Com l'afecta l'edat?

-Crec que sóc una mica més savi; als 30 era un complet idiota. Però cada dia aprenc coses i cada dia penso en les coses que no sé. I després de complir els 60 anys em vaig adonar que, en el temps que em queda, vull fer més coses: no només dirigir sinó també pintar, i compondre música, i escriure, i deixar de preocupar-me per la part més industrial del meu treball i per allò que no controlo. Des de fa 20 anys visc en una caseta al bosc, envoltat d'animals salvatges. I allà he construït el meu propi laboratori, amb el seu estudi de gravació i la seva sala de projeccions, i un espai per escriure i un altre on puc practicar altres passions, com la micologia o l'ornitologia. Així que, com dic, aquesta és la gran revelació que he tingut amb l'edat: fes el que has de fer, i no deixis que la resta et devori. ¡Se t'acaba el temps!