L'artista total

En el seu llibre de memòries -El éxito se paga, publicat fa dos anys-, Concha Velasco relatava la trobada que a mitjans dels anys 50 va convertir l'adolescent de províncies enlluernada amb els llums dels teatres que ella era en aquell moment, en la professional de l'espectacle que seria més endavant. Després de debutar com a ballarina en el cos de ball de l'Òpera de la Corunya i fer els seus primers passos flamencs en la companyia de Manolo Caracol, es va presentar davant Celia Gámez sospirant per formar part de la seva revista. Només de veure-la, la reina del cuplet li va demanar que s'apugés la faldilla, i a continuació va exclamar: «Estàs contractada. Amb aquestes cames arribaràs on tu vulguis».

Encara que durant uns anys va exercir de pin-up local i va animar amb més coqueteria que destape la libido de més d'una generació d'espanyols, no van ser les cames les que van portar Concha Velasco on volia -per si quedaven dubtes, ho va convertir en cançó i lema vital: la noia volia ser artista- sinó més aviat la seva tenacitat, la seva voluntat de treball i la seva versatilitat per brillar a gran altura en qualsevol paper, gènere o format que li proposessin. Modesta com una debutant, Velasco deia fa poc en una entrevista que la van seguir contractant perquè era molt puntual en els rodatges i sempre se sabia el guió a la perfecció. L'actriu passava per alt que de despertadors per arribar a temps als llocs i de lloros per repetir frases n'hi ha molts, però una capacitat com la seva per fer brillar qualsevol missió que li encomanen sota els focus no es veu cada dia.

Més de 60 anys de taules

En àmbits esportius ha prosperat l'expressió futbol total per definir els equips que broden el joc en totes les zones del camp i es mostren tan rocosos en defensa com vertiginosos atacant o dominadors al centre. Per a casos com el de Concha Velasco s'hauria d'encunyar l'etiqueta d'artista total, perquè suma més de 60 anys, des que va debutar amb a penes 16 anys a la pel·lícula La reina mora (1955), executant amb impecable solvència tot tipus de personatges i registres. Tant va enamorar com a noia ye-yé en les espanyolades dels anys 60 i 70 juntament amb Tony Leblanc i Manolo Escobar com va aportar rigor i dramatisme a clàssics del cine nacional com La colmena (1982). Va valer tant per dignificar funcions lleugeres i oblidables als escenaris com per donar volum als textos teatrals més exigents, i fins i tot els musicals. No en va, ella va entrar en aquest món per ser ballarina.

Al final, el principal capital de l'intèrpret no és la credibilitat, sinó la confiança guanyada en l'ull de l'espectador, i Concha Velasco fa moltes dècades que disfruta d'un permís poc usual per colar-se en les llars espanyoles i aconseguir que l'acceptin igual tant en la resurrecció televisiva de Teresa de Jesús (1983) com en l'encarnació del mal en el clan d'Herederos, la sèrie on donava vida a la recargolada Carmen Oroz­co el 2007. Tan eficaç presentant Sorpresa, sorpresa com animant Cine de barrio, la val·lisoletana va aconseguir fa molt temps l'estatus d'artista en qui l'espectador pot confiar perquè sent que està en bones mans.

Ara el Ministeri de Cultura li ha concedit el Premio Nacional de Teatro per les seves últimes interpretacions dramàtiques però aquest guardó li queda petit; a ella li aniria millor el de gran senyora de l'espectacle. El més destacat de Concha Velasco és que el seu tresor no s'amaga en l'aura enlluernadora de les dives, sinó en un magnetisme molt més familiar i pròxim, i que té a veure amb la transparència amb què sempre s'ha mostrat fora dels escenaris.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Mai li va importar definir la seva rutilant carrera professional com el revers d'una vida personal plena de carències i patiments. De tots va donar compte obertament i sense embuts, tant si eren econòmics, com la ruïna a la qual la van abocar els fracassos empresarials del seu exmarit, l'actor i productor Paco Marsó, com afectius: que aquest airegés les seves infidelitats en revistes i programes de la tele no va resultar un plat de gust per a l'actriu, però va saber empassar-se el gripau sense que la seva dignitat quedés perjudicada.

Dels «de la cella»

Confessa «dona d'esquerres», no va dubtar a posar-se al capdavant del grup d'artistes que va donar la cara per Zapatero, fins i tot amb el risc que l'hi partissin en segons quins àmbits. El seu últim gran paper ha sigut el de malalta de limfoma, però el càncer també l'ha afrontat -i vençut- de cara i sense dissimular. Ja no viu a la luxosa La Moraleja, on va residir en els anys de vi i roses, sinó en un pis de l'extraradi madrileny, a prop del seu germà i el seu fill. Però si un fan seu de la dècada dels 70 es despertés avui després d'haver passat 40 anys adormit, engegaria la tele i miraria la cartellera teatral i descobriria que Concha Velasco segueix sent-hi.