L'era de la postveritat

Un autobús vermell es va convertir en la imatge dels partidaris del leave en el referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE), el brexit. L'autobús portava escrit un gran eslògan: «Enviem a la UE 350 milions de lliures a la setmana. En lloc de fer això, financem el nostre sistema de salut». Després de guanyar el referèndum, Nigel Farage, llavors líder del xenòfob UKIP, va admetre que la promesa era una falsedat, que aquests diners no es podien destinar al sistema de salut entre altres motius perquè la quantitat setmanal que aporta el Regne Unit a la UE és d'uns 160 milions de lliures.

Però, ¿a qui li importen aquests detalls? Sens dubte, no a Nigel Farage, o a Donald Trump, o a Álvaro Uribe, per citar els protagonistes de tres votacions que els últims mesos han impactat la comunitat internacional. Tampoc sembla que els importi als seus votants, els milions de persones que al Regne Unit van dir sí al brexit, que a Colòmbia van dir no a l'acord de pau amb les FARC i que als EUA van elegir com a president un magnat mentider, xenòfob i misogin. La concatenació d'aquests resultats electorals marcats per unes campanyes plenes de falsedats ha fet que el diccionari Oxford hagi elegit la paraula postveritat com el vocable de l'any.

La seva definició: «La política postveritat es refereix a les circumstàncies en què els fets objectius són menys influents a l'hora de modelar l'opinió pública que les apel·lacions a l'emoció o a les creences personals». Llegit així, no sona gaire nou -enganyar, ocultar, exagerar, tergiversar i apel·lar als sentiments per sobre de la raó són clàssics del manual de la propaganda política-, però el terme postveritat, encunyat als 90, és molt més ampli que mentir. «En el seu llibre Ideas y creencias, del 1940, José Ortega y Gasset explica que existeixen les creences, que no ens qüestionem, i les idees, que sí que són objecte de discussió. El concepte de postveritat diu que en molts votants és la creença, no les dades, la que dicta si una cosa és veritat o mentida, i una creença no es qüestiona, és gairebé una qüestió de fe», explica Verónica Fumanal, professional de la comunicació política.

El que és nou no és que els polítics menteixin i que els electors no es qüestionin la mentida, sinó «la construcció d'una realitat virtual en què la veritat i la mentida són el mateix», en paraules de Gabriel Colomé, professor de Ciència Política de la UAB. Per a això, conflueixen principis clàssics de la comunicació política i elements socials, polítics i comunicatius propis d'aquests temps: la crisi econòmica primer i la seva falsa sortida després, l'aparició d'un vell/nou populisme, el declivi de la premsa com un referent creïble per a molts ciutadans i la irrupció de les xarxes socials, un boom que ha tingut moltes conseqüències, des de la fragmentació de l'opinió pública en petites comunitats impermeables a altres arguments que no siguin els seus fins a la difusió acrítica de continguts falsos.

«Hi ha diferències notables entre els resultats electorals del Regne Unit, els EUA i Colòmbia, però tenen en comú que van ser tres bufetades a l'establishment, una rebel·lió social davant el que està establert», reflexiona Iñaki Gabilondo des d'una posició escèptica davant el concepte de postveritat. «La postveritat va associada al populisme», recorda Colomé i, per tant, als factors que nodreixen aquest fenomen polític i s'hi associen: l'abisme entre la ciutadania i la classe política, la degradació de la classe mitjana, el deteriorament de l'Estat del benestar, l'auge de la xenofòbia, de l'etnicisme i del nacionalisme… «Trump va connectar amb els indignats i els seus sentiments més profunds. Els va dir: 'Lluitaré contra la casta, jo sóc com vosaltres'. I, malgrat que és un milionari, molts li van fer cas perquè no és un polític. El seu discurs és molt similar al d'assaltar els cels. Dóna esperança, construeix una realitat virtual», amplia Colomé. «Més que populisme, seria millor dir-ne demagògia, i en aquest sentit la postveritat seria un concepte sofisticat de la demagògia», puntualitza Fumanal.

Trump ha arribat a la Casa Blanca gràcies al vot d'una gran massa d'electors de classe treballadora mitjana baixa blanca, castigats primer per la crisi i després per la desigual recuperació econòmica, que considera enemics la globalització i la immigració, que culpa Washington (és a dir, l'aliança dels polítics amb el poder econòmic) dels seus mals i que percep com una amenaça la pluralitat de la societat nord-americana. Per a aquests ciutadans, les regulacions contra el canvi climàtic equivalen a salaris més baixos o acomiadaments, i els importa poc que es degui al fet que algunes empreses repercuteixen en els sous els costos d’adaptar-se a les normes: el canvi climàtic no existeix, i punt. I així, una per una, es redacta una llarga llista de greuges, falsos, o amb un culpable equivocat, o amb una base molt discutible amb la realitat. 

Són estereotips que sorgeixen de l’estómac, com els que a Europa culpen de tots els mals els emigrants: que copen els llocs de treball, que si col·lapsen els serveis de salut, que si reben ajudes econòmiques que als autòctons els estan vedades, que si no s’adapten, que si no aprenen l’idioma, que si hi ha alguna cosa sinistra en l’islam. Exageracions, tòpics i mentides que les dades desmenteixen o matisen. 

Fa anys que des de molts ajuntaments espanyols i oenagés es llancen campanyes contra els falsos rumors antiimmigració, però la seva força és tan gran que sembla impossible desactivar-los. 

Ells i nosaltres

establishmentbrexitremain

Comunitats afins

brexit

m’agrada Breitbart News

Trump, «mentider»

The New York Times

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

establishmentbrexit

La creació d’un monstre

brexitleave