¡Alerta!: nens amb mòbil

Un de cada quatre nens de 10 anys té un 'smartphone'. Als 11 ja és un de cada dos i als 12, tres de cada quatre. Als 15 és estrany el que no en té. Els experts havien arribat a un cert consens a fixar els 12 anys com a edat mínima per tenir un mòbil amb accés a internet, coincidint amb l’entrada a secundària. No obstant, les últimes dades apunten que, en general, el gran moment s’està avançant com a mínim un any. Si se li pregunta a qualsevol pare o mare, gairebé tots asseguren que haurien comprat el malèvol aparell més tard. Que si fos per ells els seus fills no estarien tant de temps enganxats. La veritat és que l’'smartphone' és un element essencial per entendre la identitat i el dia a dia de qualsevol adolescent. Amb llums i ombres.

¿I com hem arribat fins aquí? El psicòleg Ronald Ling ja va escriure el 2004 que el mòbil s’estava convertint en el nou objecte de «ritual de pas» a l’adolescència. Per als que ja tenen una edat, una cosa semblant al que va ser el rellotge o la ploma que es regalava a la comunió o el mític 'walkman'.

 No tenir-ne pot significar l’exclusió social. La «germandat virtual» de la generació Z, la dels nascuts al segle XXI, interactua a través d’un codi estrany per als seus pares i que s’expressa, per exemple, a través de les entrades a Youtube de Rubius o Vegeta 777, emoticones amb forma de caca i aplicacions com Snapchat. És un món transportable en una butxaca i que els acompanya allà on vagin.

«Tenen el mateix significat que pugui tenir la indumentària o l’argot. Si es generalitzen, sobretot entre el públic adult, perden el seu sentit identitari i llavors n’han de buscar d’altres. És el que ha passat amb Facebook, per exemple», apunta Ariadna Fernández-Planells, que combina la investigació dels hàbits de consum mediàtic dels joves amb la tasca com a docent a la Universitat Internacional de Catalunya.

«En una societat postmoderna sense clars referents, el procés identitari passa per identificacions parcials i efímeres. Tenir un mòbil o una tauleta determinada funciona com a estabilitzador emocional en un moment evolutiu gens fàcil», afegeix Fernández-Planells. «És part de la indumentària i la personalitat de les persones, subjectes a les modes», argumenta la investigadora.

OBJECTE FETITXE

Sofisticats fetitxes, els telèfons intel·ligents també són rellotge, despertador, càmera de fotos o assessor personal de moda. En menys d’una dècada, s’han colat en totes les facetes del nostre dia a dia. «Els adults hem conegut altres referències, però els nens són natius digitals i han crescut pensant que l’'smartphone' ha conviscut amb nosaltres tota la vida. Els adults els hem fet creure que és una eina indispensable i els hem creat una necessitat que no tenen», assegura el psicòleg Marc Masip, expert en addiccions a les noves tecnologies i director de Desconnecta, que ha creat una app per ajudar a desenganxar-se de l’'smartphone'. 

Masip es mostra pessimista sobre les conseqüències que l’omnipresent mòbil pot tenir en la forma de comunicar-nos. «Estem creant una generació d’adolescents absolutament covards, incapaços d’afrontar les relacions cara a cara i que exigeix sempre respostes immediates», apunta. 

Segons ell, l’edat mínima per tenir un 'smartphone' no hauria de ser anterior als 16 anys. «Abans d’aquesta edat no solen necessitar-lo ni tampoc tenen la formació ni la maduresa necessària per poder utilitzar-lo», assegura. «Un cop el mal ús genera un problema real, ja no hi ha marxa enrere. Parlem d’una addicció o simplement que t’atropellin perquè no estàs atent quan travesses un carrer. Potser no som prou conscients que tenir un mòbil, com tot a la vida, comporta una sèrie de conseqüències», subratlla el psicòleg. 

RENDIMENT ESCOLAR

Una de les més directes d’aquest mal ús, apunta, sol ser el descens del rendiment escolar. «Perquè fins i tot els adults, sense adonar-nos-en, li donem cada vegada més temps al mòbil. És molt fàcil perdre la noció del temps davant d’una pantalla», assenyala Marc Masip. 

Una altra especialista en addiccions a les TIC, la psicòloga de la Fundació Althaia Dominica Díez, afegeix sobre aquesta qüestió que un dels principals problemes de l’ús dels 'smartphones' és com afecten la capacitat de concentració i la manera d’aprendre. «L’opció multitasca no existeix ni per als adults ni per als nens. El mòbil pot afectar el rendiment escolar. Es diu que els alumnes d’avui tenen massa deures, però aquestes tasques també es poden allargar per les constants interrupcions per revisar el mòbil. Hi ha nois amb moltes dificultats per mantenir la concentració durant massa temps, que practiquen un aprenentatge per sèries que no és productiu», apunta la psicòloga.

Un 5% de les consultes que es van fer el 2015 a la Unitat de Joc Patològic de la Fundació Althaia tenen a veure amb l’addicció al mòbil i els problemes generats per un mal ús de l’aparell. Un 21% més és d’addictes als videojocs, entre els quals s’inclouen joves que juguen a través del mòbil. «Ens trobem amb nens molt vulnerables que són molt dependents de l’opinió dels altres i dels ‘m’agrada’ que tenen a Snapchat o Instagram. Són nens molt impulsius, que pateixen molt quan no reben una resposta immediata i que tenen el mòbil tan incorporat a la seva vida que els costa trobar espais d’oci en què el telèfon no estigui present», explica.

En una posició més conciliadora, el catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull Josep Lluís Micó, autor d’un estudi recent sobre joves i tecnologia, assenyala que ens solem obcecar amb els aspectes negatius i els tòpics que acompanyen l’omnipresència tecnològica, però s’haurien de tenir en compte totes les possibilitats que brinden a l’hora d’aprendre o de crear. «Aquestes eines, amb l’orientació adequada, et permeten arribar més lluny que mai en la història», afirma.

COM FUNCIONA LA VIDA

El periodista confessa que se sent més còmode defensant una edat mínima per tenir un mòbil, no inferior als 12 anys. «Hi ha nens de 7 anys que tenen grans competències tecnològiques, però aquestes han d’anar acompanyades de la suficient maduresa intel·lectual. Els nens d’ara poden entendre més ràpid que la mitjana dels adults com moure’s en una xarxa social, però també han de saber com funciona la vida». Micó opina que s’incideix molt en les conseqüències tecnològiques i poc en els valors en general: «En la meva opinió la clau és una formació sòlida que serveixi tant per passejar pel parc com per penjar un vídeo a Snapchat. El món on-line i l’off-line no són tan diferents com ens entestem a dir».

L’'smartphone', sosté, no és bo ni dolent: «El problema és que el mòbil o la pantalla amb accés a internet en general es converteixi en l’única finestra que els relacioni amb el món», argumenta. «És veritat que mirar-ho tot a través d’aquesta finestra pot arrossegar-nos a l’aïllament, però hi ha estudis que diuen que les persones més actives a les xarxes socials també solen ser-ho fora del món virtual». 

Els 'smartphones' i les pantalles, no obstant, sí que ens exigeixen nous equilibris. La tecnologia marca la pauta. «Per primera vegada en la història, el mirall social s’ha invertit i els adults aspiren a una espècie d’adolescència, en què tot ha de ser ràpid i immediat», afirma Micó. Per primera vegada també, els hipertecnològics fills ensenyen als seus pares. «Si els pares i els mestres no fem els deures, això porta a una pèrdua d’autoritat. No cal que els pares tinguin un màster en Snapchat, però sí que convé que sàpiguen com funciona per poder parlar-ne amb els seus fills i poder orientar-los», assenyala. 

ORFE DIGITAL

A propòsit, Ferran Resina, subinspector dels Mossos d’Esquadra i Cap de la Unitat Central d’Aproximació als Ciutadans, explica que les xerrades i els consells sobre «internet segur» que el cos va començar a impartir el 2008 ja no tenen res a veure amb les actuals. Llavors, recorda, es parlava sobretot de control parental i es recomanava que els nens es connectessin en un lloc central de la casa, sota supervisió. «Amb la implantació dels 'smartphones' això ja no té sentit i ara insistim més a dir que entregar un mòbil a un preadolescent ha de ser fruit d’una profunda reflexió i que no es faci sense normes i sense acompanyament. Hem d’evitar que el natiu digital sigui un orfe digital perquè el deixem sol», afirma.

Resina defensa que per protegir els més petits s’han de compartir referències i conèixer el món en què es mouen. «Per mi és molt significatiu que quan preguntes noms de youtubers en una classe de nens de 10 anys tots els coneguin. I, en canvi, quan fas la mateixa pregunta en una xerrada per a pares, no saben de qui els estem parlant», explica.

Com a concepte de partida, Resina afirma que ha de quedar clar que el mòbil que porten els fills és propietat dels pares i que aquests n’han de saber la clau d’accés. Sobre el dilema entre el dret a la intimitat i el de la seguretat, creu que la primera no ha de limitar la segona. «Per sobre de tot, els pares tenen el deure de vigilar els drets dels seus fills i és perillós que en els seus mòbils hi hagi parcel·les privades».

Resina explica que, en essència, les situacions que es donen a internet són les de tota la vida, però les dimensions són molt diferents: «Si un nen és insultat, no és el mateix si això passa davant de cinc companys que  si es reprodueix en el grup de WhatsApp de la classe. Si es fa viral, tota l’escola ho sabrà en un dia, i en una setmana, tota la ciutat».

Notícies relacionades

Enric Puig Punyet: "Els 'smartphones' no s'haurien d'utilitzar fins als 18 anys"

Guadalupe Romero: "Si no se'n fa un mal ús, em sembla una bona eina"

Un altre exemple és el grooming (conducta enganyosa d’un adult per guanyar-se la confiança d’un menor). «El pederasta que fa una dècada podia contactar amb tres nens en un dia com a molt, ara ho pot fer amb 30 a través d’internet», argumenta Resina. I també el 'sexting' o intercanvi d’imatges de contingut sexual que sovint s’acaba convertint en material per extorsionar. «S’ha d’insistir que els missatges que arriben a la xarxa deixen de ser seus, que en el moment en què els difonen en perden el control per donar-lo a altres», recomana el responsable policial.

S’ha d’educar en la responsabilitat i en el respecte. «Els pares tenen molta por que els seus fills acabin sent víctimes a internet, però també es poden convertir en agressors», explica. Una postura habitual sol ser limitar les hores d’ús, com si l’abstinència digital evités els perills i problemes. El cert és que els mòbils formen part de la realitat dels preadolescents, per bé i per mal, i el més assenyat sembla que és preguntar-nos quines necessitats està cobrint i quin és l’ús més saludable que se’n pot fer.