Alessandro Ferrara: "La victòria de Trump dóna ales al 'no' a Renzi"

Alessandro Ferrara és un filòsof italià especialitzat en l'estudi de la democràcia liberal darrere l'empremta d'autors com John Rawls i Jürgen Habermas. Fa anys que denuncia com els estats liberals no han sabut encaixar la diversitat cultural i, especialment, la religiosa. Desgraciadament, algunes de les seves tesis exposades en el magnífic llibre 'El horizonte democrático' (Herder, 2014) s'han confirmat amb les últimes sacsejades electorals després de la crisi del 2008. Va ser a Barcelona, al palau Macaya, per parlar de la laïcitat al simposi internacional de la Fundació Joan Maragall.

¿Hi ha un concepte europeu de ­laïcitat? És difícil de dir. El concepte de laïcitat democraticoliberal no és només europeu i dins d'Europa hi ha sistemes diversos de separació entre les esglésies i l'Estat: el britànic, el francès o el concordatari a Itàlia i a Espanya. En tots hi ha separació, però en graus diferents.

I les religions, ¿entenen de manera diferent la laïcitat? 

-Si per laïcitat entenem la neutralitat de l'Estat en la seva relació amb les diverses religions i l'acceptació per les esglésies que les seves normes no són de compliment general, podem dir que al protestantisme li ha resultat més fàcil adaptar-se a un model de religiositat més privada. El catolicisme, en canvi, és una religió més pública i pateix més quan queda reclosa per aquests límits de l'estat laic. Uns límits que també pateixen la resta de religions.

¿Confonem sovint la tensió entre l'Estat laic i les religions amb la tensió interreligiosa? La dificultat resideix en el fet que en molts països venim d'una religió amb una gran implantació, amb un marge de tolerància més o menys gran. El que és difícil a Europa és garantir un tracte d'igualtat a totes les religions amb independència del nombre de creients. La tensió religiosa neix perquè als Estats no els resulta fàcil tractar igual totes les religions. En molts països hi ha una religió que hi predomina -normalment el catolicisme- i l'estat negocia amb la resta les condicions i les prerrogatives que els permet. Hi ha, doncs, agendes diferents en el tracte amb els protestants que amb les comunitats islàmiques, que en moltes ocasions ni tan sols tenen un únic representant per negociar.

¿Algunes minories religioses s'han aprofitat del sentiment de culpa europeu per obtenir avantatges en aquesta negociació? Els Estats membres de la UE han incorporat la seva herència colonial, que inclou ciutadans que van emigrar a la metròpolis amb les seves creences religioses. Això ha complicat molt la situació perquè l'herència colonial -amb les seves tensions també religioses que s'han estès pels diversos països europeus- ha creat un discurs de la culpa. La resposta a aquest repte ha sigut diversa: França ha optat per una idea republicana de laï­citat que gairebé és secularisme i la Gran Bretanya pel multiculturalisme. I totes dues han fracassat quan la segona o tercera generació de la immigració de les antigues colònies però que ha nascut a Bèlgica, a França o a la Gran Bretanya s'ha enrolat en el terrorisme. Ens hem de preguntar per què no ha passat als Estats Units, un país que té infinits problemes amb les armes i amb la violència però on no s'ha donat aquest fenomen. Al meu entendre, la raó és l'actitud tancada de la societat europea, no dels governs. El problema amb la diversitat religiosa neix d'aquesta actitud tancada de la societat. Aquí, una persona de tercera o quarta generació amb passaport europeu sempre és considerat un «àrab». Això no és el Govern, és la societat. És una societat tancada que no dóna esperances d'integració, encara que compleixis les normes sempre seràs l'«àrab».

Aquest fracàs, ¿fins a quin punt alimenta les polítiques de la por a la diferència que exhibeix el populisme? El populisme neix de la pobresa d'aquests col·lectius i de la pobresa derivada de la globalització. Ho hem vist clarament als Estats Units. L'actitud tancada inflama la percepció d'una immigració que en percentatge és relativament petita. Hi ha faltat la capacitat d'inclusió.

¿Semblem immersos en el fatalisme, a Le Pen ja la veiem inevitable? Ja ens va passar als anys 20 i 30 del segle passat amb el feixisme. La classe obrera, com ha passat ara amb Trump, comença a votar la dreta ultra. Possiblement perquè la classe mitjana treballadora s'ha sentit oblidada pels partits que han liderat la democràcia liberal.

¿Però aquests partits acumulen molts deures pendents: transparència, qualitat democràtica...?

-Han fallat els partits polítics, han acceptat la idea que la política és governar l'economia. Les campanyes electorals s'han vinculat a l'economia fins que va arribar la crisi. Es presentaven oferint-se els uns i els altres per fer créixer l'economia. Aquests partits van caure amb la crisi del 2008 provocada per l'especulació econòmica que havien permès. Set governs van caure per les tensions del mercat a Europa. I no hi ha cap símptoma de recuperació. Una de les coses que es po­drien fer és legislar per separar la banca d'inversió de la banca comercial. La política ha sucumbit davant l'economia i l'economia ha demostrat ser més hàbil a canviar. La crisi no se superarà amb una sola mesura però la idea que els governs progressistes puguin contenir els actors del mercat global (multinacionals, agències de ràting i fons sobirans) als seus territoris revertiria millor la situació sense recórrer a les manifestacions massives.

¿La solució és la democràcia deliberativa? La defenso en la mesura que sigui una democràcia en què es discuteix de tot per definir el bé comú, una idea de l'interès general, que és el centre de la contesa política democràtica. És un pas endavant respecte a l'il·lusionisme del populisme.

Després de les eleccions nord-americanes es vincula el seu creixement al declivi dels mitjans tradicionals ¿La substitució dels media per les xarxes socials és un progrés? És un progrés però també és un risc. Les dues coses al mateix temps. Les xarxes augmenten la capacitat de donar veu a la gent, són més equitatives, perquè per fer un diari o una televisió fan falta molts més recursos que no fan falta per tenir un blog. Això en un avanç des del punt de vista democràtic, però no hi ha un filtre de qualitat, qui escriu en un diari passa un control que dóna una garantia de qualitat que no existeix a internet. Hi ha una fragmentació de l'esfera pública en què només es comuniquen entre ells els que estan convençuts d'una mateixa idea.

Però la gent ja era molt crítica amb els media abans que apareguessin les xarxes, els consideren part de l''establishment'. I aquestes crítiques continuen i la percepció continua.

¿Com incidirà aquesta realitat en el referèndum d'aquest diumenge sobre la reforma constitucional italiana? És difícil de dir. El front que defensa el no a la reforma s'ha vist molt potenciat per la victòria de Trump als Estats Units, que és una rebel·lió contra el Govern. El Partit Democràtic, una evolució del Partit Comunista, és vist com el poder de tota la vida. Renzi ha plantejat la seva campanya del referèndum sobre la seva persona i ha hagut de canviar d'estratègia després de la victòria de Trump.

¿I Beppe Grillo? El Moviment Cinc Estrelles s'aprofita d'aquesta circumstància però és molt divers i ja ha tingut alguns problemes de corrupció. Alguns esperem que una vegada més surti el contrari del que diuen les enquestes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Estem embargats de pessimisme. ¿Europa ressorgirà? La líder econòmica d'Europa és Merkel. És l'expressió d'una idea d'Europa sense projecte, administra l'economia però no té una idea política d'Europa.

¿Estem davant una regressió o un reflux? A Trump l'han votat grups no connectats entre ells que no tenen un projecte alternatiu. És només defensiu, és una reacció en contra, igual que el brexit. No és una alternativa a la City o a Wall Street. La primera reacció és donar als populistes alguna cosa del que demanen, no és una bona resposta, se'ls ha de canviar el framework. Recordo el mateix sentiment de fi del món quan va guanyar Reagan als anys 80. Va ser un cicle de 12 anys. I Clinton no va canviar la política econòmica, va permetre la barreja de la banca comercial i d'inversió. Esperem que no passi el mateix ara amb Trump.