L'URSS segueix bategant amb força

No és possible fer dos passos a Moscou sense trobar-se amb algun vestigi de l'URSS, el mosaic de pobles i nacions que va succeir l'imperi tsarista després de la revolució bolxevic el 1917 i que durant vuit dècades va protagonitzar un dels experiments polítics més atrevits iniciats mai abans, intentant crear­ un país idíl·lic en què no existissin ni les classes socials ni la propietat privada.

Des de les solemnes estàtues de bronze representant obrers, escriptors, pagesos, aviadors i soldats, tallades per l'escultor Matvei Manizer, que apuntalen els arcs de marbre groc a l'estació de metro Plaça de la Revolució, fins a les Set Germanes, els gratacels d'estil estalinista aixecats durant els anys 40 i 50 a diversos punts de la capital, una infinitat de racons urbans segueix evocant aquest interval de temps en què el país va trencar amb el seu passat i va canviar el curs de la història.

RECUPERAR VESTIGIS

Ha transcorregut un quart de segle des del seu desenllaç el desembre de 1991, però els contorns de l'era soviètica que s'intueixen en la Rússia del segle XXI van més enllà de l'arquitectura i l'escultura. L'ac­tual lideratge rus ha recuperat molts dels vestigis d'aquella època, i els ha donat un nou sentit en la simbologia, les mentalitats i els comportaments socials, una ambició que va ser explicitada el 1999, durant el seu primer discurs davant la Duma Estatal (cambra baixa del Parlament), per un jove de 47 anys desconegut per al gran públic anomenat Vladímir Vladímirovitx Putin: «Rússia ha sigut un gran poder durant segles, i ho segueix sent».

La primera mostra d'aquesta voluntat restauradora es va materialitzar al cap de poc d'assumir Volodia Volodiala presidència del país, un dia de maig del 2000. Abans d'acabar aquell any, el legislatiu rus va aprovar una proposta per recuperar l'antic himne soviètic, escoltat en infinitat d'ocasions en esdeveniments internacionals i competicions esportives, i amb una melodia que, a diferència de l'anodina cadència musical composta per Mikhaïl Glinka al segle XIX i implantada per Borís Ieltsin després de ser arriada del Kremlin la bandera amb la falç i el mar­tell, estimulava el patriotisme ciutadà.

'SANTA NACIÓ'

La lletra, això sí, va haver de ser revisada i actualitzada per a uns temps en què l'URSS oficialment ja havia deixat d'existir. En lloc de ­lloar la «unió indissoluble de repúbliques lliures», tal com proclamava la marxa musical soviètica en les seves primeres estrofes, la nova versió aclama la «santa nació» russa, tot un símptoma que l'ateisme d'Estat de l'era comunista havia sigut oblidat en un calaix de la història.

A mesura que el president Putin consolidava el seu poder i silenciava les veus crítiques, els ciutadans russos, com un acte reflex, han anat desenterrant maneres de fer i actituds pròpies del segle passat. El 1989, un grup de sociòlegs van concloure que el denominat Homo sovie­ticus, un terme que definia un individu caracteritzat per l'apatia, la falta d'iniciativa i el conformisme davant la corrupció i els abusos de poder, conseqüència de dècades de totalitarisme comunista, es trobava en recessió. Dues dècades més tard, els mateixos experts van certificar, no només que l'Homo sovieticus no havia desaparegut, sinó que durant el mandat de Putin havia mutat i adquirit noves característiques, com ara el cinisme i l'agressivitat.

UNA PRIORITAT DEL GOVERN

El monopoli de l'Estat en la interpretació de la història de l'URSS constitueix tota una prioritat per al Govern de Putin, molt interessat a construir una nova identitat nacio­nal russa amb innombrables recels del passat. A l'abril, el cap de l'Estat va anunciar la creació de la Fundació per a la Història de la Pàtria, amb «l'objectiu de popularitzar la història russa, tant a casa com a l'estranger, salvaguardant l'herència històrica i les tradicions dels pobles». En altres paraules, el que el líder del Kremlin pretenia era que, a partir d'aquell moment, l'Estat fos el que establís cànons i valoracions històriques.

No era una iniciativa aïllada. Dos anys abans, una llei aprovada pel Parlament havia criminalitzat «la difusió intencionada d’informació falsa sobre les activitats de la Unió Soviètica durant la segona guerra mundial», tot i l’allau de crítiques de molts historiadors. «Aquesta llei amenaça de tenir efectes desestabilitzadors (llegiu-hi radicalitzadors) en la identitat nacional russa», va protestar llavors Ivan Kurrilla, professor de la Universitat Europea de Sant Petersburg.

Com a conseqüència de totes aquestes iniciatives, l’Estat rus està creant i donant cobertura a aberracions històriques, elevant propagandístiques llegendes bèl·liques a la categoria de fets històrics i eliminant d’un cop de ploma els que s’atreveixen a aixecar la veu en contra d’aquest revisionisme. Un bon exemple de tot això és l’estrena recent de la pel·lícula Els 28 homes de Panfílov, Els 28 homes de Panfílovfinançada pel Govern, que relata la història d’una divisió de l’Exèrcit Roig capitanejada per Ivan Panfílov durant la segona guerra mundial, i que suposadament va combatre contra els invasors nazis el 1941 als voltants de Moscou fins a l’aniquilació de tots els seus membres. 

INVENCIONS

Notícies relacionades

URSS: 25 anys del fracàs de la revolucióSClB

Gorbatxov es va deixar fer un petó

No obstant, una investigació realitzada el 1948 va concloure que els fets havien sigut exagerats i fins i tot «inventats» per un periodista del diari Krasnaia Zvezda amb l’objectiu elevar la moral i transmetre el missatge als soldats soviètics que havien de combatre fins a la mort al front. Al juny, Serguei Mironenko, director de l’Arxiu Estatal Rus, va qualificar de «mite» la història, i això li va valer, no només la reprimenda del ministre de Cultura, Vladímir Medinski, sinó el seu relleu al capdavant de la institució.

Intel·lectuals i periodistes es pregunten per què, un quart de segle després de la seva dissolució, el llegat soviètic segueix exercint una influència tan poderosa en la Rússia actual, un cas que contrasta amb l’exitós procés de desnazificació que va viure Alemanya després de la guerra mundial. El periodista i novel·lista russoamericà Keith Gessen té una resposta: «L’URSS va durar molt més que el règim de Hitler;  i a Rússia als 90, quan la Unió es va extingir, ningú recordava com era el país abans de l’arribada del comunisme, a diferència d’Alemanya».