URSS: 25 anys del fracàs de la revolucióSClB

La Unió Soviètica es va enfonsar com una fortalesa corcada per una decadència irreversible. El 25 de desembre del 1991 va desaparèixer la bandera roja de les teulades del Kremlin i en lloc seu es va hissar la de Rússia. Van ser poques les llàgrimes. L'imperi que havia rivalitzat amb els Estats Units des del final de la segona guerra mundial va passar a engrossir la llarga llista de projectes polítics fallits, de miratges que van acabar en malsons, de revolucions socials escombrades per una barreja d'ineficàcia, sectarisme i falses il·lusions. De les cendres de l'URSS van emergir, a més de Rússia, Ucraïna, Bielorússia i una llista de repúbliques eurasiàtiques de vida sovint atzarosa; els petits estats bàltics havien tallat el cordó umbilical l'estiu anterior.

El lèxic encunyat per la guerra freda va passar a ser material per a politòlegs aficionats a l'arqueologia i l'específicament vinculat amb l'experiment soviètic va deixar d'aparèixer als papers. Avui han quedat recloses als diccionaris per a experts paraules com nomenklatura (la classe dirigent soviètica), apparàtxik (funcionari del Partit Comunista o de l'Administració de l'Estat), refusnik (jueu rus a qui es prohibia emigrar a Israel), zastoi (estancament durant el Govern de Leonid Bréjnev) o samizdat (edició clandestina d'un llibre prohibit). De la glasnost (transparència) i de la perestroika (reforma) se'n capta encara un ressò llunyà com a sinònim d'un sanejament del sistema que va fracassar; del Gulag i la Lubianka només arriba fins als nostres dies el record amarg d'una repressió que va condemnar a galeres la llibertat de pensament.

Hecatombe

Dues preguntes sorgeixen de forma espontània quan es recorda aquella hecatombe que ningú va saber preveure, ni tan sols els més acèrrims adversaris del socialisme realment existent, d'aquell comunisme presentat pels seus líders històrics com l'instrument necessari per redimir el proletariat. La primera pregunta és per què es va enfonsar l'URSS; la segona fa referència a les conseqüències que aquell ensorrament va comportar als dos costats de la divisòria entre l'Est i l'Oest. Una tercera pregunta porta directament a considerar la ceguesa humana com una tara incorregible: ¿com és possible que els interessos creats dels buròcrates s'imposessin a la realitat de les xifres i l'imperi es dirigís al desastre com una locomotora sense conductor?

En opinió de l'historiador Eric Hobsbawm, «l'economia soviètica es va consolidar com una sèrie de processos rutinaris interromputs de tant en tant per esforços de xoc gairebé institucionalitzats en resposta a les ordres de l'autoritat superior». Aquests moments especialment febrils només es donaven quan Moscou comunicava les seves exigències a crits, de forma imperiosa i amenaçadora, i això havia succeït, segons Hobsbawm, des dels temps de Stalin, que va fixar «amb ple coneixement, objectius que no eren realistes per estimular esforços sobrehumans». La fórmula va funcionar a vegades, però en general va ser incapaç de suportar la competència del dinamisme occidental, encara que Nikita Khrusxov va creure que podria igualar-lo.

ESQUIZOFRÈNIA ECONÒMICA

Aquesta constant històrica va fer possible una particular forma d'esquizofrènia econòmica: el mateix sistema que va ser capaç de desenvolupar un poderós complex militar-industrial i de fer contribucions decisives en la carrera espacial va ser incapaç de desenvolupar una economia de béns i serveis suficient, rendible i eficient. Mentre astronautes soviètics orbitaven la terra, els estàndards de confort eren irrisoris en comparació amb Occident, no sempre hi havia de tot a les botigues, o no almenys amb la varietat exigible als gestors d'una superpotència. I aquesta flaquesa estructural no es va corregir en els dies de Mikhaïl Gorbatxov, condemnat a convertir tota la bastimentada en una mescla extravagant de desproveïment i mercat negre (dues cares d'una mateixa moneda).

A la novel·la Cenizas rojas, d'Olga Merino, hi ha un passatge molt il·lustratiu dels últims passos des de la decadència a la inanició del sistema. «Mijaíl Serguéyevich, que lo sepas -es lamenta un dels personatges-, yo, harta de trabajar para el Estado, tenía que meter la cabeza con los bigudíes de hierro dentro del horno encendido porque no había forma de encontrar un secador en las tiendas. Todo por tu culpa y tu 'perestroika'». És innecessari aclarir que aquest Mikhaïl denostat és Gorbatxov i que aquest era el clima de desencís constant cap al 1990, quan alguns empleats de grans hotels es dedicaven a vendre sota mà llaunes de caviar a preus irrisoris, però era complicat molts dies començar la jornada amb un esmorzar simplement acceptable.    

Quan tot es va enfonsar, Occident va treure pit. A partir del fallit cop d'Estat de l'agost del 1991 i fins al canvi de banderes, l'optimisme es va instal·lar a les llars dels teòrics del final de la història. Es van acabar la guerra freda, la bipolaritat i el poder compartit a escala planetària; va aparèixer la hiperpotència (Estats Units) disposada a gestionar en solitari els assumptes mundials. Però, al mateix temps, es va obrir la discussió sobre la vigència del pacte social de la postguerra, sobre la necessitat de l'Estat del benestar articulat per contrarestar la teòrica oferta comunista: l'Estat al servei dels desafavorits.

Va desaparèixer aquell comunisme tan vencedor de la segona guerra mundial com el pensament liberal, es va esfumar sumit en el desprestigi, i va sorgir un nou enfocament a les fàbriques d'idees del capitalisme. Si mai el comunisme amb rostre humà va aconseguir imposar-se, sí que ho va fer a partir de llavors un capitalisme sovint deshumanitzat i voraç, afavorit o estimulat per la globalització.

L'esquerra, en crisi

De la mateixa manera que l'Estat del benestar i els reformismes socialdemòcrata i cristianodemòcrata van ser fruit d'una necessitat històrica indefugible -aconseguir la cohesió social per garantir un creixement econòmic sostingut i sense grans tensions-, la liquidació del comunisme va deixar l'economia de mercat sense competidor ideològic i l'esquerra va entrar en la crisi d'identitat que ara la caracteritza. Com explica l'economista Thomas Piketty a El capital al segle XXI, «el repartiment de la riquesa és una de les qüestions més debatudes avui» perquè els mecanismes redistributius sorgits a Occident s'han quedat sense rival amb el qual competir a l'Est; les desigualtats han augmentat i no es veuen a l'horitzó mecanismes de correcció. «El contracte social que vam firmar a Occident ja no té sentit», afirma Xenia Wickett, analista de Chatham House.

Les conseqüències van ser encara pitjors a Rússia: l’Estat exhaust que va presidir Borís Ieltsin va donar pas a un capitalisme depredador i sense regles i un nacionalisme rampant i sorollós, al qual es van sumar comunistes frustrats, molts oportunistes i l’última formada de quadros joves del partit, que de sobte s’havien quedat sense futur. «El poble rus s’ha convertit en la nació més humiliada del planeta», va clamar l’ultranacionalista Vladímir Jirinovski. Al mateix temps, la privatització de l’economia, l’enriquiment desorbitat dels plutòcrates i el programa de Vladímir Putin de restitució del poder perdut per la nació va fer que arrelés en la societat la flama de l’orgull ultratjat.

NACIONALISME DE NOVA CREACIÓ   

Aquest trànsit del marxisme-leninisme a un nacionalisme de nova encunyadura va confirmar que l’encertaven els que sostenien que, a la pràctica, el sentiment nacional a la Unió Soviètica no va ser gaire més que l’adequació del vell nacionalisme rus a la nova situació (fora de Rússia, la idea de la nació soviètica mai va existir o va ser bastant feble). «El sistema no practicava un verdader control del pensament o dels seus súbdits –afirma Eric Hobsbawm–,

Notícies relacionades

Gorbatxov es va deixar fer un petó

L'URSS segueix bategant amb força

sinó que va despolititzar la població d’una manera increïble». El sistema politicocultural conegut com a comunisme només tenia importància per als que aspiraven a fer carrera política. Les siluetes de Marx, Engels i Lenin eren per tot arreu, però les seves idees polítiques s’havien convertit en poc més que eslògans molt abans de l’últim alè del Nadal de 1991.

Al final, a banda i banda d’aquell teló d’acer que es va ensorrar s’ha consolidat «la societat de les superestrelles (…), és a dir, una societat molt desigual», en expressió de Piketty, on els mecanismes de concentració de la riquesa han avariat els de redistribució dels recursos. Vist amb els ulls del filòsof Edgar Morin, «els desenvolupaments de la nostra història van revelar mals de civilització allà on esperàvem èxits», i els estats «assedegats de diners» –de nou, Morin– han empetitit el compromís social de l’economia de mercat, una característica d’Europa occidental, si més no, mentre l’URSS va existir.