L''u' bis

La seva primera revolucióva ser la dels microones. El 2004, Íñigo Errejón era un estudiant de la beca Erasmus a Utrech (Holanda) i militava a les Joventuts Anarquistes. Fart de no poder escalfar-se el menjar quan ho necessitava per l'escassetat d'aquests electrodomèstics, va convocar una assemblea. Va anar de porta en porta trucant als veïns de tot l'edifici. Els va convèncer, van protestar i no hi va haver més remei que entregar-los una remesa de microones.

L'anècdota descriu l'esperit d'un polític de formes afables que porta la revolució corrent per les venes, convençut que hi ha lluites que poden canviar la vida de la gent, sempre que aquesta gent estigui unida. Ho va aprendre a Llatinoamèrica, on va fer la seva tesi doctoral sobre la lluita per l'hegemonia del MAS a Bolívia, i llegint els seus dos referents intel·lectuals: Antonio Gramsci i Ernesto Laclau.

Aquesta goma d'enganxar social per a ell és Podem: un partit que dotaria de significat les múltiples demandes d'una ciutadania diversa per construir un sentiment de pertinença comuna, un «poble» enfront d'una «elit». Si no hi ha aquesta identificació majoritària, transversal, de gent que prové de diferents llocs, Podem no arribarà mai al poder. Aquesta és la seva tesi. La seva hipòtesi de doctor en Ciències Polítiques que va fer néixer Podem. I la que ara el separa del seu amic i company Pablo Iglesias.

Després del 26-J, el secretari general va decidir posar l'accent en la pertinença a la «classe obrera», mentre que Errejón creu que amb aquestes etiquetes no arribaran mai a ser una opció majoritària i perdran com ja ho va demostrar la vella esquerra.

Aquest gir tàctic que pretén imposar Iglesias en el congrés estatal del partit, el mes de febrer vinent, va ser la gota perquè el secretari polític digués prou i, per primera vegada, es va permetre discrepar obertament.

Va ser el 22 de novembre. Va dir «rotundament no» a la idea de fusionar-se amb IU. Se'n va desmarcar i aquell discurs diferenciat i argumentat li va permetre construir una identitat a la qual gairebé la meitat del partit ja se sent pertànyer. El seu lideratge ha canviat. Des que va aconseguir el 39% dels vots en la consulta interna el 22 de desembre passat, ha assumit que ja no pot ser només un estrateg brillant, un número dos, sinó que li toca exercir un altre paper.

No li ha resultat fàcil acceptar-ho. No ha volgut mai ser número u, és un càrrec que «detesta», diuen els seus amics, i no vol disputar la secretaria general a Iglesias. Mirarà d'evitar-ho sigui com sigui i el seu repte, diuen, consisteix a mantenir el rumb original de Podem sense que aquestes discrepàncies amb el secretari general danyin la nau.

No es respecten, s'estimen

La lluita és dolorosa perquè Errejón i Iglesias s'estimen. No és que es respectin, que s'admirin o que es tinguin afecte. S'estimen, amb la part bonica i verinosa que conté la paraula. I ho fan malgrat aquestes guerres que els divideixen. Se segueixen estimant, i aquí radica l'esperança i la tragèdia. Quan Iglesias va pronunciar la «calç viva», Errejón estava profundament enfadat però només va arrufar les celles. Reconeix que llavors va aprendre que a l'escó no es pot permetre ni això.

Els seus adversaris pablistes l'han anomenat tebi, moderat i fustigador. Però hi ha un qualificatiu desconcertant, absurd i sublim amb el qual l'ataquen des de l'esquerra en un intent meravellós d'erosionar la seva imatge d'intel·lectual avantatjat que ha anat construint:«És un postmo (per postmodern)», diuen baixet, i un se'ls imagina teclejant en les seves Olivettis o pintant cors a les parets mentre esperen que arribi el canvi polític en un capvespre místic.

Els que diuen que el valoren, des del PSOE, o els que el consideren l'esperança blanca del socialisme, no el coneixen. Errejón és polièdric: un radical amb formes amables i capacitat d'entesa. La seva fidelitat al projecte morat no la posen en dubte ni aquells que més el detesten al seu partit. «Si un dia lidera Podem, el PSOE desapareixerà», se sincera un rellevant dirigent socialista.

A vegades és difícil decidir si és humà o replicant. L'incomoda exhibir sentiments, és pudorós i extremadament caut. Els seus homòlegs al Congrés i el seu equip de col·laboradors reconeixen que té una gran permeabilitat i que sempre demana opinió des d'una absència d'ego que segueix sorprenent polítics d'altres forces. Demana honestedat, és terriblement exigent i, diuen, accepta les crítiques amb humor. Com quan mig país se'n va riure de la seva reflexió sobre el «nucli irradiador».

Termòmetre sociològic

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Errejón té una obsessió absoluta per aprendre i aconsegueix intel·lectualitzar gestos que altres viuen com a meres anècdotes. És una espècie de termòmetre sociològic. Quan una dona li va dir que el votaria més endavant, quan Podem seguís sent valent però sense fer por, va entendre que hi ha un àmplia capa de la població que simpatitza amb el canvi però necessita més certeses. Quan parla català en un míting (va viure a Girona) estudia per què Podem té un electorat diferent allà que a Madrid. El 26-J a les dues del migdia va veure la participació i va saber que no aconseguirien l'anhelat sorpasso al PSOE.

La seva gent explica que no es cuida. Llegeix molt, dorm poc. No esmorza, menja qualsevol cosa i a la nit demana carn, gairebé crua. És capaç d'escoltar rock en català, Camela, Habeas Corpus i ska sense embogir. «És més agarrat que un xotis», admeten els seus amics, i en campanya mira el pressupost amb lupa. Juga a FIFA i al Catan. Però ara està a punt de disputar la partida més important de la seva vida. Sobre el tauler de Podem.