Una tensa nit de Cap d'Any

L'episodi d'un estranger que sol·licita la llibertat dels presos polítics a Fidel Castro és una cosa que jo havia conegut abans. Els campions de l'activitat són els estrangers, els americans -Jesse Jackson, Edward Kennedy, Bill Richardson- sobretot. Carmen Balcells, la famosa agent literària de Gabriel García Márquez, va provar fortuna una vegada. Encara que no crec que pensés amb deteniment el terreny en què s'estava ficant, sinó que més aviat va ser com aconsellant el cubà --amb una frase d'ocasió-- perquè sortís d'«aquell rotllo».

Va passar una mica després de les sidres, els petons i les abraçades de benvinguda a l'any 1986, i davant de la vintena de convidats que García Márquez tenia aquella nit a la seva casa de Cuba, cosa que ja s'estava fent un costum, «esperar l'any a casa del Gabo», una mena de coronació de l'Everest en el combinat de poder i glòria que es coneixia aleshores a Cuba, no tant per Gabo sinó perquè Fidel feia acte de presència en qualsevol moment.

La Carmen havia arribat aquella mateixa tarda a l'Havana per participar en l'exclusiva celebració, en l'últim vol d'Iberia del 1985. I Fidel s'hi va presentar cap a les 12.30, després de dedicar la seva nit a recórrer centres hospitalaris i visitar en el seu postoperatori el primer cubà amb un cor trasplantat.

Fidel estava dret. Tenia la porta de sortida al jardí a l'esquena. Carmen estava al seu costat i parlaven de la desocupació mundial i de com era de formidable viatjar en primera a Iberia quan, d'improvís, va deixar anar allò de: «Ah, escolta, Fidel, ¿i per què no acabeu de deixar anar els presos polítics?». No puc assegurar que fossin les paraules exactes, però sí que no deu haver oblidat el que va passar a continuació. Gairebé ningú, fins aquell moment, s'havia adonat del personatge que jo tenia al costat, enfonsat en el coixí d'un sofà beix, vestit amb un tern de jaqueta negra però sense corbata i que prenia whisky amb soda en un got enorme. Raúl Castro Ruz.

En va tenir prou amb la brevetat del consell de la Carmen per saltar del seu seient --el seu got va ser un dels dos que de cop i volta jo vaig tenir a les mans-- i va començar la descàrrega d'una virulenta diatriba. Era inadmissible que la Carmen --ni ningú que vingués de l'estranger-- es despengés amb una sol·licitud com aquella. El Govern cubà era l'únic al món que es veia obligat a suportar aquella mena de qüestionaments. No hi havia ni un sol pres a Cuba que no hagués atemptat contra els legítims poders de l'Estat cubà. La veu ronca i dura de Raúl sorgia incontenible juntament amb els seus arguments. Fidel i Carmen semblaven tòtems al voltant dels quals es movia Raúl com en una dansa de guerrer sioux. La Carmen donava indicis de bascular lleument al centre del cercle que descrivia Raúl --aguantava amb bastanta enteresa l'envestida--,mentre Fidel es mantenia callat i amb una inusitada expressió d'absència. En el seu silenci, expressava una certa solidaritat amb la Carmen, i al seu torn deixava que el germà desplegués el seu atac sense contratemps.

El dilema del Comandante

De qualsevol manera, Fidel estava abocat a un dilema que requeria una ràpida solució. Raúl havia col·locat fermament les desafiadores banderes de la Revolució davant d'un dels temes més sensibles que l'assetjaven. Però què havia de fer amb García Márquez, el seu amic més útil en l'àmbit internacional, el seu missatger predilecte davant presidents, prínceps, ambaixadors, a més a més de Hollywood, l'Acadèmia sueca i tots els escriptors del món. Era un assumpte que afectava directament la majestat de les seves relacions públiques. Carmen Balcells no era qüestió de joc. A la figura administrativa més respectada i cobejada de les lletres hispanes, el seu germà Raúl acaba de convertir-la en no gaire més que un drap brut (d'un sol ús, és clar). ¡La dona que atresorava i distribuïa els diners de García Márquez, Camilo José Cela i Mario Vargas Llosa, per anomenar les lluminàries, humiliada fins al moll i tremolant, literalment tremolant.

Bé, la celebració es va acabar més o menys com es va poder; alguns acudits forçats, alguns somriures i uns comiats bastant elusius. L'endemà, quan Gabo em va trucar amb la sol·licitud que recollís la Carmen (que s'allotjava a casa seva) i me l'emportés a passejar per l'Havana, en aquella meravellosa i assolellada tarda de l'hivern cubà, vaig pensar: «Que delicat que és Fidel, que savi». Coneixent les meves bones relacions amb la Carmen (sense que mai m'hagi representat, ho aclareixo), i sent jo un escriptor i no tenint res a veure amb la severa distinció dels oficials cubans, va trucar a Gabo perquè jo li demanés disculpes a la Carmen. Va ser el dia que es va posar en vigència la llei de l'ús obligatori del cinturó de seguretat als cotxes. (En quedaven exempts els vehicles que no disposessin d'aquests artefactes, és a dir, prop del 80% del parc automotor del país, ja que eren els vells campions americans dels anys 50 que es mantenien en circulació, al peu del canó). Recordo la data pels esforços a què em va obligar el fet d'estrenar el cinturó del seient dret i lligar-hi la Carmen.

Vaig pensar que havia complert amb eficiència la meva tasca, i l'embruix d'aquella tarda de l'Havana també hi devia contribuir, perquè quan l'hi vaig tornar a Gabo, cap a les 5 de la tarda, la lletania que només a ella se li acudia «discutir amb l'home que més en sabia al món» s'havia dissolt. Tampoc va ser complicat, amb la seva fortalesa de caràcter, una catalana de cos sencer, entendre perfectament que tampoc els germans podien actuar d'una altra manera (el meu principal argument per calmar-la).

Nit d'insomni 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Així que jo era un home feliç, un escriptor que havia emprès amb èxit una tasca a favor de la Revolució fora del camp dels llibres, quan la caravana dels tres Mercedes van irrompre a la rampa. La Carmen ja era dins, berenant amb la dona de Gabo. Gabo i jo érem fora, recolzats al meu cotxe, parlant de la meva passejada amb la seva agent. El coronel Domingo Mainé, cap de l'escorta, va obrir la portella del Mercedes i Fidel es va dirigir directament a nosaltres. L'angoixa reflectida en la seva cara era l'adequada per a la pregunta que va fer a continuació, sense ni tan sols ocupar-se de saludar primer: «Noi, ¿com està la Carmen? Quasi no he pogut descansar per l'incident d'ahir a la nit. Per la pena que tinc». No em feia falta res més. Immediatament se'm va fer evident que la tasca de calmar la Carmen no havia sigut suggerida per Fidel. Havia sigut el mateix Gabo el que l'havia ideat. «¿Què se'ls acut que puguem fer per ella?», va preguntar a continuació. La seva angoixa semblava augmentar.

Jo estava contrariat, ho confesso. Gabo era qui havia resolt el dilema pel Comandante. Una lliçó important per al meu futur com a escriptor (¿o he de dir com a revolucionari?). A l'haver complert una tasca de Gabo i no de Fidel, involuntàriament em podia haver situat en el bàndol dels perdedors. En el bàndol on el mort és qui ha d'esborrar les empremtes del seu crim.