Històries de pol·lució quotidiana

Luca Tancredi viu a l’Eixample i treballa a la Zona Universitària. Cada dia, quan va i torna en bici per la Diagonal, pren la seva ració de 4.000 nanograms de carboni negre per metre cúbic d’aire. Marcos López viu a Canovelles i es desplaça en tren fins al seu centre de treball al passeig Marítim. A ell li toquen «tan sols» 2.000 nanograms durant el desplaçament. Charlotte Bouchet està en atur i fa voltes per la ciutat per buscar feina: la seva dosi és alta, però se la pren a glops durant tot el dia. Aquestes són algunes de les històries d’intoxicació diària que pateixen tots els habitants de Barcelona.

Normalment, els efectes de la contaminació atmosfèrica es presenten com estadístiques globals: 1,4 milions de morts anuals per ictus, 1,7 per diverses patologies pulmonars, etcètera, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Així mateix, se succeeixen un darrere l’altre estudis que alerten del subtil retard mental induït per la pol·lució als escolars, o del  risc més gran de malalties neurodegeneratives en les proximitats de les carreteres.

També se sap que Barcelona se salta des de fa anys els límits imposats per la Unió Europea, que són més imprudents que els aconsellats per l’OMS. No obstant, el pànic no s’estén. Al contrari, les mesures contra el trànsit de cotxes (el principal responsable de la pol·lució a la ciutat) troben rebuig.

“Un dia mirarem enrere i la contaminació ens farà el mateix efecte que un cine ple de fum de tabac”

Un projecte d’investigació portat a terme fa un any i mig, que comença ara a obtenir resultats, ha trencat l’embruix dels grans números i les estadístiques abstractes. El projecte PASTA (acrònim de Physical Activity through Sustainable Transport Approaches) va reclutar 40 voluntaris a Barcelona (i la mateixa quantitat a Londres i Anvers), que van portar a sobre durant tres setmanes un conjunt de sensors que mesuraven la qualitat de l’aire, entre altres coses. En les setmanes passades, els investigadors del projecte van repartir els resultats que n’havien obtingut. Aquests inclouen, entre altres gràfiques, la mitjana de l’exposició diària (hora per hora) dels voluntaris al carboni negre. Aquest component de la contaminació és un bon indicador dels efectes en la salut del particulat. Els informes han generat verdadera sorpresa.

«¡Ara estic molt preocupat! Ajuntament de Barcelona, ¡auxili!», va tuitejar el Luca, un dels voluntaris, poc després de rebre les seves dades. «Els meus resultats em fan una mica de por. Estem en una ciutat molt contaminada i ens hem de mobilitzar», afirma la Charlotte. «M’ha sorprès la quantitat de contaminació a la qual estem exposats», observa el Marco.

L’anàlisi científica de les dades encara està pendent, precisa Ione Ávila-Palencia, investigadora de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal, una institució científica impulsada per l’Obra Social La Caixa), que coordina els mesuraments a Barcelona. No obstant, les històries personals d’alguns voluntaris són per si mateixes molt il·lustratives. 

«Estic exposat al doble de la mitjana de la pol·lució de Barcelona», observa el Luca, periodista i comissari de continguts, que es desplaça cada dia en bici de casa seva al centre d’investigació on treballa. A aquest moviment li corresponen dos marcats pics en la seva gràfica d’exposició. «Em fa ràbia saber que no contribueixo a la contaminació però en pago les conseqüències fins i tot més que altres», explica. El seu cas és agut, pel trajecte utilitzat: la Diagonal.

No obstant, les coses no li han anat millor a la Charlotte, que durant dues setmanes de l’assaig estava en atur, abans d’incorporar-se a una feina a Sant Cugat durant l’última. En la seva gràfica d’exposició hi ha pics repartits durant tot el dia. «Anava en bici a tota hora: a entrevistes, al gimnàs a la Barceloneta, a un lloc del Poblenou…», explica la Charlotte, que viu al Raval. «Em va sorprendre que Barcelona tingués més contaminació que Londres», observa comentant les corbes mitjanes de les tres ciutats del projecte.

“És una qüestió d'higiene pública: abans van ser les aigües residuals i les escombraries, ara li toca a la pol·lució”

«El lloc on es viu, el lloc on es treballa i el trajecte i el mitjà utilitzat semblen jugar un paper en l’exposició», afirma cautament Ávila-Palencia. Els casos del Marcos i Montserrat Bustos en són exemples. El Marcos, doctorand en biomedicina, viu a Canovelles i treballa al mateix centre d’investigació d’Ávila-Palencia, al ventilat front marítim de la ciutat. La seva exposició és baixa: no obstant, és suficient el trajecte a peu des de la parada de tren d’Arc de Triomf fins al mar (i tornada) per plantar dos pics en la seva gràfica.

La Montserrat viu a Sarrià i baixa a la plaça de Sants pel carrer de Numància, dos dies per setmana en moto i tres caminant. «Em va sorprendre que tingués una exposició relativament baixa», observa. Aquesta meteoròloga s’ho explica perquè el barri on viu és alt i ventilat i sobretot té àmplies àrees prohibides als cotxes.

No obstant, no totes les històries són de fàcil interpretació. En el moment de l’assaig, Àlex Esteban era investigador i treballava al mateix centre a primera línia de platja que el Marcos. Es desplaçava cap allà cada dia en metro, des de Badalona. La seva gràfica té un misteriós pic molt alt a l’hora de tornar a casa. «¿Potser en algun desplaçament ha passat per una zona molt contaminada? Només són interpretacions», observa Ávila-Palencia.

Tots els voluntaris ara veuen el seu dia dia de manera diferent. El Luca pensa estudiar si existeixen mascaretes protectores eficaces (l’eficàcia de les comercials no està demostrada). El Marcos no es planteja mudar-se a Barcelona, encara que això li estalviaria temps. La Montserrat ja no baixa per Numància, sinó per Equador. «No soc jo la que he de canviar. Els que poden fer-hi alguna cosa són els que van en cotxe», observa la Charlotte. «No tinc intenció de tancar-me i deixar de fer activitats a l’aire lliure», exclama l’Àlex. 

“El rebuig al canvi és normal, però només hi ha una solució: reduir la font emissora, o sigui, els cotxes”

La realitat és que es pot fer poca cosa a nivell individual: desplaçar-se per carrers menys transitats o no esperar damunt el pas zebra, sinó una mica enrere (especialment si es va amb carretó). Abandonar la bici és mala idea, ja que els beneficis de l’exercici compensen l’exposició a la pol·lució. Tampoc és bona idea marxar de la ciutat, si després s’utilitza el cotxe per anar i tornar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«La solució real és frenar la font emissora: els cotxes», resumeix Ávila-Palencia. «D’aquí  20 o 30 anys mirarem enrere i la contaminació actual ens farà el mateix efecte que veure una sala de cine plena de fum de tabac», afirma el Luca. «És una qüestió d’higiene pública: abans van ser les aigües residuals, després les escombraries… ara li toca a la contaminació», observa la Montserrat. «El rebuig [a les mesures contra el trànsit] és normal, com quan es va prohibir fumar als locals. El benefici es va veure després», comenta l’Àlex.

La Montserrat es queda amb una imatge: «Quan vaig tornar els sensors, vaig sortir del centre d’investigació davant del mar: havia plogut, la sorra estava mullada, tot net, sense contaminació…». Qui sap si, en algun moment, tots els dies a Barcelona seran així.