Emma Vilarasau: "Si visqués als EUA, aixecaria la veu contra Trump"

Hi ha mar de fons en la mirada d'Emma Vilarasau. Un no sé què de tragèdia antiga que els va bé als papers torturats com el de La mare -a la Villarroel fins al 2 d'abril- o envilits com el d'Eulàlia Monsolís de Nissaga de poder. Ella reconeix aquest no sé què, però fora de l'escena és una dona que va a poc a poc i atenta, que fuig del postureig i prefereix escoltar. Potser perquè té obra en cartell i acaba de publicar un llibre, Camí d'anada i tornada, es presta al joc.

Es prodiga molt poc. No m'agrada parlar de mi mateixa. Temo no ser enginyosa. Quan llegeixo el que he dit em fa vergonya.

El pitjor és que s'enquisten errors, com que és neboda de Josep Vilarasau, excap de La Caixa. Fins i tot Jordi Pujol m'ho va preguntar un dia que va venir al Lliure. No existeix cap parentiu.

Sí que és filla d'una família patrícia de Sant Cugat. El meu besavi patern va ser alcalde de Sant Cugat i el meu pare va tenir una gasolinera a la sortida del, llavors, poble. Per part de mare la història és una altra.

Expliqui-ho. La meva àvia materna era alemanya, de Plettenberg, un poblet a prop de Colònia. Va venir a Sant Cugat a servir a casa d'una família alemanya molt rica, es va enamorar d'un català -un contractista d'obres que va fer mig Bellaterra- i es va quedar embarassada. Ella sempre em parlava de bambis, neu i trineus. No es va adaptar mai. La seva història -algun dia m'agradaria escriure-la- transita entre la primera i la segona guerra mundial, en què va perdre diversos germans. Era una dona trista. La meva mare també té un punt de tristesa.

Sembla hereditari. Tots tenim abismes on sovint preferim no entrar. Jo soc positiva però tinc un fons de melancolia important.

¿A què ho atribueix? A... Potser no ho ha de posar, això...

¿Quina cosa? Des que vaig arribar a una certa popularitat sento en mi una mica d'impostora. Penso que el que la gent veu en mi no és. Miro enrere i tinc la impressió de no haver acabat de fer res bé. M'agradaria morir-me sense aquesta sensació. M'agradaria morir com Ella Maillart, als 90 anys i plena de curiositat pel món.

Maillart, l'esportista i amant de la filòsofa Annemarie Schwarzenbach. Les dues protagonistes del seu llibre. Annemarie sempre va viure al límit, als marges, sense acceptar la quotidianitat. Però jo em quedo amb Ella, una dona menys espectacular, més positiva, que va entendre de què va això de viure.

¿I vostè? ¿Entén de què va? Fins que no comprens que pots ser feliç mirant un arbre estàs perdut.

¿Està d'anada o de tornada? D'anada. Com més sé, més m'adono del que em falta per saber. M'encantaria fer la carrera de Filosofia, pel plaer d'aprendre de la mà dels grans.

També s'aprèn caminant. Caminant he après que és important fer totes i cada una de les coses molt conscient, a no passar per sobre de res, a cuidar molt els que estimes, a deixar empremta en tot. Quan ets jove vas responent a estímuls. La consciència del jo va arribant a poc a poc. Ara no m'espanta ni m'avergonyeix tant escoltar la meva veu.

És la segona vegada que surt la paraula 'vergonya'. Sempre he tingut molts complexos.

¿Complexos, vostè? La meva adolescència va ser una mica dura. La meva imatge no m'agradava gens. Era un aneguet lleig. No vaig tenir els nois que m'agradaven (a sobre tenia una germana guapíssima a qui tots li anaven al darrere). Era feliç sola, tancada en una habitació, parlant amb mi mateixa. I vaig començar a córrer. Tenia 15 anys i em relacionava amb nois de 23. Als matins, al col·le amb l'uniforme de les franciscanes i a les tardes, a freqüentar els pisos francs dels universitaris. El meu jo va estar amagat molt temps.

¿En quin moment va sortir? No hi va haver un moment. Quan em van agafar al Lliure, el 1983, vaig sentir una primera seguretat.

Després va enamorar el mateix Pujol. Com canvia la història, ¿oi? Fa 20 anys ens diuen tot el que ha passat i no ens ho creiem.

Com tantes coses. Avui hi ha una desconfiança total en el sistema i això és molt perillós. El que està passant als Estats Units és intolerable. Donald Trump és un senyor totalitari, que es carrega la llibertat d'expressió i pretén portar un país com una empresa firmant decrets sense encomanar-se a ningú. Si visqués als Estats Units, com la majoria de la professió, aixecaria la veu contra ell.

¿Quins motius veu aquí per aixecar la veu? Aquí estem en un compàs d'espera, ¿oi? Està bé que el referèndum es faci en les millors condicions i que tothom voti sabent el què, però que es faci ¡JA!

¿Ha treballat poc a Madrid per aquest sentiment? No vaig voler treballar a Madrid perquè els meus fills eren petits. Vaig fer tele durant cinc anys perquè em permetia anar a buscar-los al col·le.

En el teatre és una mare descentrada. ¿Com ha sigut i és com a mare? He fet el que he pogut. Em tranquil·litza veure que els meus dos fills són dues persones bones, que estimen molt i bé les seves nòvies.

¿Els té a casa? Viuen a Londres. Primer se'n va anar el gran, amb 22. I després el petit, amb gairebé 19.

¿Com porta això del niu buit? Són tan forts els vincles amb els fills... Sempre penses que pots ajudar, donar un consell, i ai, ells volen equivocar-se sols. Arriba un moment en què te n'has d'anar de les seves vides. Les seves habitacions segueixen aquí, ¿eh? Encara no s'han convertit en una gran biblioteca.

¿S'apropia d'alguna frase de l'obra? «No es pot estimar massa, s'estima o no s'estima», diu el meu personatge. Però jo no estic en la seva situació. Ella té depressió, una malaltia que encara s'amaga i a la qual volem donar visibilitat.

Alguna vegada va pensar a estudiar Psicologia. Sí. El que m'interessa més d'aquest món és la gent. Per què som com som, per què sentim frustració, ansietat, desengany, por. També m'interessa la vellesa.

¿En quin sentit? Per exemple, no vull passar de puntetes per la de la meva mare. L'estic vivint a fons. Per ella, i per entendre el meu propi deteriorament. Buscar l'eterna joventut a base de retocs em sembla una bestiesa. La gràcia de la meva edat és que tens un sentit més elevat de consciència.

També està en un lloc en què faci el que faci no hi ha discussió. Això no és així.

Sap que sí. En tot cas és una pressió afegida. ¿Què farà ara la Vilarasau per sorprendre?

Fa cinc anys va dir que en cinc anys es retirava. Doncs cada vegada m'agrada més la meva feina. Quan penso «no puc més, no vull fer funcions cada dissabte i diumenge», em cauen regals com La mare, que em permeten conèixer altres cares pròpies.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿El seu marit, Jordi Bosch, és generós a l'hora d'elogiar la seva feina? Jo soc més d'afalagar, però quan ell ho fa sé que és molt de veritat.

Un sopar dels Bosch-Vilarasau és un espectacle en si, ¿oi? Parlem del món, dels fills i del teatre. Molt.