Eurovisió: el malson interminable

Què tenen en comú el festival d'Eurovisió, Artur Mas i un servidor de vostès? Doncs que tots tres van néixer l'any del Senyor de 1956, com el Capitán Trueno, personatge al qual acostumo a recórrer per consolar-me d'haver compartit la meva arribada al món amb un festival que detesto i un personatge que disposa d'una incomparable astúcia política que tant ha contribuït a donar forma a la Catalunya que ara mateix disfrutem. Una vida compartida amb el festival d'Eurovisió és una vida llastada per una celebració absurda, anacrònica, esqueixada de la realitat musical dels països que participen i seguida amb entusiasme per una gent que disfruta per uns motius que se m'escapen, ja que el festival aquest ni tan sols respon a aquell so bad it's good que redimeix certes pel·lícules entre els connaiseurs del cutrerío cinematogràfic (i que en el món de la música ha comptat amb titans com Gary Glitter, María Jesús i el seu acordió o el difunt Mister Trololó, aquell rus amb pinta de figura de cera que tan bé ens ho va fer passar fa alguns anys).

Reconec que hi va haver una època en què em vaig prendre seriosament el festival d'Eurovisió, però addueixo en la meva defensa que era un nen i que la televisió franquista presentava l'assumpte com un combat internacional en què es jugava l'honor de la pàtria i en què el més important era imposar-se a la pèrfida Albión. Parlo dels temps en què hi enviàvem Raphael, Massiel o Julio Iglesias, i en què José Luis Uribarri comentava la cosa amb una serietat i una erudició dignes de millor causa.

DESPRÉS D'URIBARRI

Crec que TVE hauria d'haver deixat de participar en el festival després de la mort del senyor Uribarri, perquè molts teníem la impressió -equivocada- que era l'única persona a Espanya a la qual el festival li semblava una proposta d'importància fonamental, però no va ser així i aquí seguim, aquest any a través d'un tal Manel Navarro, natural de Sabadell, i de la seva cançó Do it for your lover, que l'home interpretarà a Kíev el dia 13 de maig.

El festival d'Eurovisió se'l va inventar el 1955 un suís anomenat Marcel Bezençon, que llavors presidia la UER (Unió Europea de Radiodifusió), i es va celebrar per primera vegada l'any següent a Lugano. Imagino el senyor Bezençon carregat de bona intenció i intentant crear un nou nexe d'unió entre els europeus, però veient com ha evolucionat la cosa, no estic gaire segur de voler felicitar-lo per la seva magna idea. De totes maneres, durant els anys 60 i 70, el festival encara tenia alguna cosa a veure amb la realitat en general i la realitat musical en particular. Els citats Raphael, Massiel i Julio Iglesias eren estrelles al seu país.

I des de l'estranger s'enviaven a la ciutat de torn cantants que també existien fora de l'espai mental del festival: els anglesos hi enviaven Cliff Richard o Sandie Shaw (que va guanyar en l'edició de 1967 amb la seva encomanadissa Puppets on a string, beneïda per una psicotrònica versió de Los Tres Sudamericanos amb el títol de Marionetas en la cuerda). Els suecs hi van enviar Abba, que van guanyar el 1974 amb el seu Waterloo. L'última presència del món real que un recorda es remunta a 1997, amb la banda britànica Katrina & The Waves, una d'aquelles one hit wonders de la qual només es recorda la cançó Walking on sunshine, que segueix present en totes les radiofórmules.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El pitjor va arribar quan es va obrir el festival als països de l'Est, que ja eren pràcticament els únics a qui els feia il·lusió el festival aquest, que es prenien -equivocadament- com una prova que la gran comunitat democràtica europea els acollia amb els braços oberts. Encara més, jo diria que van ser aquests països de l'Est els que van insuflar nova, encara que ridícula, vida a la cosa, enviant-hi el més dolent, més grotesc i més absurd de la producció local.

No m'estranyaria que el deliri postsoviètic incidís en l'interès de certa part del col·lectiu gai pel festival: em diuen que hi ha alguns talibans d'Eurovisió que es reuneixen en domicilis privats la nit que l'emeten per cultivar la seva insània de manera discreta. En un més difícil encara, han aconseguit trobar alguna cosa més horrorosa i ridícula que els musicals de Broadway. I gràcies a ells, un festival que s'hauria d'haver anat morint de fàstic després de la desaparició de José Luis Uribarri, està més viu que mai. El locutor Xavi Martínez, que va rebre una bufetada per l'elecció de Manel Navarro, pot certificar la passió que suscita Eurovisió entre els seus seguidors.