Eutanàsia, ¿estem preparats?

El 12 de gener del 2018 es compliran 20 anys de la mort de Ramón Sampedro, el marí gallec que tenia tetraplegia i que va posar veu i cara en aquest país al debat de l'eutanàsia. Al llarg d'aquestes dues dècades, el dret a morir dignament ha seguit sent un assumpte de discussió tan incòmode i inevitable -al capdavall, tots ens morirem algun dia, i ningú pot garantir en quines condicions ho farà- com difícil de resoldre. Una patata calenta que els polítics s'han anat passant de mà en mà, legislatura rere legislatura, sense atrevir-se a afrontar. Un objecte de controvèrsia en què els grans discursos i les converses de saló emmudeixen davant el testimoni d'algú que afronta l'etapa final d'una malaltia mortal o pateix un mal incurable amb dolors insuportables i afirma que no vol seguir vivint.

En aquests 20 anys, la societat ha anat recordant el debat de l'eutanàsia gràcies als nous Ramón Sampedro que saltaven als mitjans per oblidar-se de l'assumpte així que es desfeia l'impacte que aquestes històries causaven en la població. No han sigut notícia, en canvi, els incomptables casos de ciutadans anònims, desnonats per la medicina, que van voler escollir entre la incertesa d'una agonia llarga i plena de patiment i la seguretat d'una mort ràpida i indolora, i no ho van poder fer.

CASCADA D'INICIATIVES

A aquesta demanda social pendent de ser atesa li pot haver arribat la seva hora. O no: dependrà de la voluntat dels polítics. L'última notícia en el debat públic de l'eutanàsia no té a veure amb el testimoni de cap malalt terminal que hagi demanat ajuda per morir, sinó amb una cascada d'iniciatives parlamentàries que han posat novament sobre la taula aquesta qüestió, ara amb una especial empenta. El 18 de gener, Units Podem va presentar al Congrés una proposició de llei per legalitzar l'eutanàsia. Deu dies més tard, el Parlament de Catalunya aprovava per majoria -amb l'únic vot en contra del PP i l'abstenció de Ciutadans- una proposta per instar el Congrés a despenalitzar aquesta pràctica.

PATIMENT SEVER

Aquestes dues iniciatives han coincidit en el temps amb la presentació per part de Ciutadans -el desembre de l'any passat- i el PSOE -el 7 de febrer- de dos projectes de llei per regular el dret a la mort digna i universalitzar les cures pal·liatives. Encara que aquestes dues proposicions no parlen en cap moment d'eutanàsia ni de suïcidi assistit, se sumen al debat públic que intenta resoldre la difícil qüestió del trànsit de la vida a la mort quan aquest es dona en una situació de patiment sever i evitable. ¿Li ha arribat l'hora a l'eutanàsia en aquest país? ¿Estem preparats per afrontar-la?

És evident que respondre a aquesta pregunta és tan complicat com intentar taxar una demanda social que s'acostuma a viure en l'àmbit privat i que només d'esmentar-la provoca haver-se d'aclarir la veui sospirar. A ningú li agrada parlar de la mort. L’única pista que hi ha per saber el grau d’acceptació popular de l’eutanàsia és l’enquesta que va elaborar el CIS el 2009, segons la qual el 73% de la població estaria a favor de legalitzar-la. Més recentment, el 2015, un estudi europeu d’Ipsos per a la revista The Economist elevava aquest percentatge al 79%.

Sembla un suport més que significatiu, però contra els que adverteixen que els governs no poden legislar a cop d’enquesta, els que estan habituats a tractar amb sol·licitants d’aquesta pràctica introdueixen matisos de realitat. «La percepció de l’eutanàsia canvia quan et toca de prop. El dia que veus un ésser estimat patint una agonia dolorosa i prolongada abans de morir, entens que no tens dret a obligar-lo a passar per aquest patiment si ell no ho vol», explica Isabel Alonso, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament. 

Aquest col·lectiu abandera la lluita per la despenalització de l’eutanàsia des de fa més de 30 anys i ha sigut testimoni de l’evolució que ha experimentat la societat davant aquest debat. «Les consultes no han parat de créixer. Últimament, molta gent ens pregunta com pot anar a Suïssa per  treure’s la vida legalment i amb garanties. És escandalós que avui hi hagi ciutadans viatjant a Suïssa per suïcidar-se igual que les embarassades anaven a Londres els anys 60 per avortar», destaca Alonso. 

DRET, NO OBLIGACIÓ

¿Què ha canviat perquè una cosa que abans era gairebé un tabú avui es converteixi en matèria de debat parlamentari? En opinió de l’experta en bioètica Núria Terribas, el que ha canviat és la societat. «La gent ha madurat i ha entès que les persones, en determinades circumstàncies, tenen dret a demanar el final de la seva vida, i que una llei d’eutanàsia no obligaria a ningú, només donaria seguretat jurídica a qui esculli aquest camí», diu la presidenta de la Fundació Grifols, membre del comitè d’assessors que ha orientat Units Podem en l’elaboració del seu projecte de llei. 

Terribas defineix la proposta de la formació de Pablo Iglesias com a «garantista i prudent». Si s’aprovés tal com ha arribat al Congrés, només podrien sol·licitar l’eutanàsia els més grans de 18 anys, o menors emancipats, que patissin una malaltia terminal incurable o fossin víctimes de dolors físics i psíquics intolerables. La petició s’hauria de fer en dues ocasions, es deixaria pel mig un marge de 15 dies, i serien els metges i psicòlegs els encarregats d’aprovar-la o denegar-la. La norma contempla l’objecció de consciència per a aquells facultatius que no vulguin participar-hi. 

«Aquestes garanties pretenen reflectir l’ampli consens que hi ha en la societat sobre aquest tema. La gent no surt a manifestar-se al carrer demanant l’eutanàsia, perquè és un assumpte molt íntim i privat, i del qual costa parlar, de totes maneres aquesta demanda existeix», raona Eva García Sempere, diputada d’Units Podem que ha participat en l’elaboració de la llei.

El destí final d’aquesta iniciativa, així com la del Parlament de Catalunya, dependrà de l’acord a què arribin els grups polítics, i aquesta qüestió, a aquestes hores, no és clara. «No ens neguem a parlar d’eutanàsia, però abans s’ha d’obrir el debat en la societat. Ara mateix, el que és urgent és regular els tractaments pal·liatius. Són temes diferents», assenyala Pepe Martínez Olmos, senador socialista que ha participat en l’elaboració de la proposició de llei sobre «el procés final de la vida» presentada pel PSOE.

VOT EN CONSCIÈNCIA

De manera semblant pensa Francisco Igea, el diputat de Ciutadans que va presentar la proposta d’aquesta formació. «El suïcidi assistit no és un assumpte mèdic, sinó de drets. Una llei d’eutanàsia seguiria deixant desatesa la gent que mor als hospitals sense tractaments pal·liatius adequats, sense respecte a la seva voluntat i sense intimitat», subratlla. El seu grup encara no ha decidit quina postura adoptarà quan es discuteixin al Congrés les propostes de Podem i del Parlament, però si es permet el vot en consciència, Igea, metge de professió, té el seu molt clar: «Hi votaria en contra. Sé per experiència que els diagnòstics a vegades fallen, i l’eutanàsia no pot ser mai una solució, perquè és irreversible», opina.

AL CALAIX DEL PP

Al PP tampoc volen avançar quins arguments defensaran quan es produeixi el debat. En l’últim congrés del partit, la qüestió de l’eutanàsia es va guardar al calaix dels assumptes que necessiten una reflexió més profunda. «Que es parli d’eutanàsia en seu parlamentària ja és un èxit per als que fa anys que reclamem aquest dret. Ara els toca als polítics exposar les seves raons i retratar-se», destaca el doctor Luis Montes, president federal de l’associació Dret a Morir Dignament.

Davant els que s’oposen a la legalització per temor que tingui un efecte crida i faci que es disparin els suïcidis, Montes sosté que la seva conseqüència seria la contrària: «Aquesta llei serviria per regular les eutanàsies que avui es practiquen de manera clandestina i perquè molts dels suïcidis que cada dia es cometen de mala manera, es facin de forma adequada», valora el facultatiu.

Lluny dels parlaments i els fòrums polítics, a les unitats de pal·liatius i les consultes mèdiques, la de l’eutanàsia no és una qüestió teòrica, sinó pràctica i urgent. Tan urgent com la decisió que va haver de prendre el doctor Marcos Ariel Hourmann aquell dia del 2005 en què va aparèixer per la seva consulta de l’hospital comarcal de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) Carmen Cortiella, una dona de 82 anys que va arribar en estat terminal. A més del tractament pal·liatiu que li va aplicar el metge, també li va administrar clorur potàssic, cosa que li va provocar la mort. 

CALVARI LABORAL I PERSONAL

L’honestedat amb què el doctor Hourmann va reflectir en el comunicat mèdic aquella decisió li va costar la feina. «Vaig fer el que era  correcte, humà, però avui no ho tornaria a fer, perquè m’ha arruïnat la vida. He pagat un preu massa alt per aquella decisió», reconeix el primer metge condemnat per aplicar l’eutanàsia a Espanya, que des d’aquell dia ha estat suportant un verdader calvari laboral i personal.

La llei, en el cas que s’aprovi, arriba tard per a Andrés Iniesta, un barceloní de 95 anys que, a aquestes altures de la seva vida i després d’assistir a la mort de la seva dona, havia decidit que ja ho havia vist tot i era hora de marxar. «L’any passat, després de dos intents frustrats de suïcidi, va morir just com ell volia evitar: al llit, després d’una agonia de tres dies i patint», diu la seva neta. 

A Fernando Sánchez li queda encara molta vida al davant. Té 48 anys, és psicòleg i forma part d’un grup de dansa integral de Barcelona. Igual que Ramón Sampedro, també pateix una tetraplegia des de fa 30 anys i està a favor que es legalitzi l’eutanàsia, però no la reclama per a ell. De fet, és un activista de la dignificació de les persones amb diversitat funcional i distingeix entre la seva situació física i la seva demanda. 

LA FRAGILITAT DE LA VIDA

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«El meu suport a l’eutanàsia no té a veure amb la cadira de rodes, sinó amb l’exigència d’un dret que considero fonamental», afirma Fernando Sánchez. I afegeix: «La meva experiència m’ha portat a ser conscient de la fragilitat de la vida i això em fa valorar-la més. Per això, vull ser jo, i no altres, qui en disposi».

Lluny del debat polític, al carrer i als hospitals, la qüestió de l’eutanàsia l’encarnen testimonis i reflexions crus com la mort de què ningú desitja parlar.