La guerra de las mares

A més de fer-ho amb un manual d’instruccions, els nens haurien de venir al món amb una advertència: «Mama, sé que ho faràs tan bé com puguis, però facis el que facis et criticaran». Les crítiques, que consti, afecten també els pares. Però majoritàriament les que han de lidiar amb els retrets són les mares. La trinxera va molt més enllà de la lliga de la teta davant la lliga del biberó. I comença des del moment que dones a llum.

Si optes per un part més natural, et diran 'hippy'. Si la teva decisió és seguir al peu de la lletra el que et diguin els metges, et qualificaran d’infantilitzada. Si no et separes del teu nadó, seràs una mare sobreprotectora. Si no l’agafes cada que vegada plora, seràs una insensible. Si al parc no li treus els ulls del damunt, et diran mare helicòpter. Seràs una passota en cas que facis el contrari. Si tu mateixa fas croquetes a casa per sopar, és que ets una antiga. I si les compres congelades, una postmoderna. Si sol·licites una excedència laboral, hi haurà qui dirà que no ets una bona treballadora i l’empresa potser no et tindrà gaire estima. Si treballes a l’oficina totes les hores del món, seràs una mala mare. Si et queixes que no dorms i confesses que la maternitat no et fa tan feliç com t’havien promès, t’acusaran que, a aquestes altures, ja hauries de saber el que implica una criatura. Si desplegues una passió boja pel teu fill, pensaran que no saps fer res més a la vida que ser mare. Si parles en anglès als teus nens, ets una 'pija'. I si ho fas en el teu idioma, li estàs robant oportunitats laborals. Facis el que facis, et clavaran banderilles. I el més preocupant és que aquests dards no només te’ls llançaran sogres convençudes que en la seva època tot era millor, sinó altres mares, altres dones de la teva generació que estan passant pel mateix que tu però que tenen una opinió diferent. ¿Per què l’ofici d’una mare és criticar-ne una altra?

INSTINT DE COMPETITIVITAT

Lea Vélez és escriptora, guionista i mare de dos nens d’altes capacitats (superdotats). Està convençuda que les mares tenen un instint natural de competitivitat que els fa pensar que elles són millors que la resta. I això és una cosa que es pot demostrar en qualsevol parc. ¿Hi ha alguna mare que no compari el seu fill amb altres nens? El meu és més alt, més bo, parla i camina millor. 

Vélez ha hagut de suportar gestos de «menyspreu absolut» quan ha comentat que els seus fills són superdotats. «Em miren i pensen que què m’he cregut». «La criança dels fills es converteix en un monotema, una obsessió. La maternitat és un escenari de poca relaxació. Ens obsessionem amb el fet que els nostres nens compleixin determinats requisits, des del percentil [sistema utilitzat per mesurar l’altura i el pes] fins als passos que ha d’anar fent: caminar, interactuar, dormir, menjar», assegura l’escriptora, que al mes de març publicarà la novel·la 'Nuestra casa en el árbol'.

ELS NENS, PROTAGONISTES

«Atacar altres mares és una manera de defensar la teva manera de criar», afirma Vélez. En la seva opinió, es parla molt de la maternitat quan, en realitat, els verdaders protagonistes haurien de ser els nens. «Parlem de com són ells, com es comporten. Perquè en funció d’això així hauria de ser la nostra criança. La revolució que està per venir hauria de ser la dels nens», acaba dient. 

La societat pressiona les mares perquè compleixin bé el seu paper. I aquesta pressió fa que se sentin criticades quan veuen una altra mare que està criant el seu fill de manera diferent. Així ho afirma Armando Bastida, infermer de Pediatria, pare de tres fills i editor de la revista digital 'Bebés y más'. La seva experiència, com a pare i com a professional, el fa estar convençut que les espurnes entre mares (i entre pares) són inevitables. Quan va néixer el seu primer fill (un nen d’alta demanda al qual calia tenir sempre als braços) va crear un grup a Facebook anomenat 'Jo també cago amb el meu fill'. Se suposa que tots els membres (unes 6.000 persones) devien estar en la mateixa línia de criança, però van acabar llançant-se els plats al cap.

Conclusió:  la guerra de la paternitat és inevitable i la nostra generació no acabarà amb ella, encara que Bastida confia que la següent sí que ho farà. De moment, l’infermer –una de les veus més assenyades en la canilla de la criança– ofereix una solució per acabar amb les crítiques: «Que les mares deixin de tenir complex de culpa per tot. També és necessari conèixer altres realitats, altres famílies i veure que els seus fills són normals».

NI INNOCENT NI GRATUÏT

El 'boom' de llibres sobre maternitat (inclòs el de 'Madres arrepentidas') no és «innocent ni gratuït», segons l’artista Ana Álvarez Errecalde, per qui les etiquetes que defineixen les mares (sobreprotectora, dolenta, bona, helicòpter, antiga, lligada, insensible) «només beneficia el mercat, que així sap què vendre’ns». Errecalde –a qui alguns van criticar per haver-se fotografiat al costat de la seva filla acabada de néixer, amb el cordó, la placenta i la sang pel mig–creu que la maternitat està poc valorada en la societat i això provoca que les mares se sentin molt soles i molt insegures. «Com més insegura estàs, més necessitat tens de reafirmar-te criticant els altres», analitza l’artista argentina.

Errecalde  va parir els seus tres fills a casa. En col·laboració amb l’associació El Parto es Nuestro va fotografiar 30 dones que van passar per la cesària (inclosa la seva mare). «Veure els cossos i les seves cicatrius i contemplar els testimonis d’aquestes dones és transformador. Les experiències, quan es comparteixen lliures de judici, són enormement enriquidores», analitza l’artista, per qui els grups de suport a la criança resulten fonamentals.

MATERNITAT A CEGUES

De fet, si a Occident hi hagués famílies més grans, on els germans grans s’ocupessin dels petits, la paternitat no seria aquell escenari on un aterra sense tenir-ne ni idea. No obstant, la societat actual imposa només conèixer els nadons durant els pocs minuts que dura una visita, encara que siguin els nostres nebots.

Notícies relacionades

La biblioteca de les mares

¿Qui li donava el pit a Adam Smith?

La trinxera de la maternitat té molt a veure amb el segle en què vivim. Per Sergio del Molino, pare, periodista i escriptor, les crítiques a les mares s’han donat sempre. «El nostre sentit tribal ens fa preocupar-nos no només pels nostres fills sinó pels fills dels altres i per això opinem de tot», destaca. El problema és que, amb les xarxes socials, aquest retret que abans era domèstic ara és públic. Del Molino va tenir una excel·lent acollida amb 'La hora violeta', l’apassionada carta d’amor que va escriure al seu segon fill, que va morir a causa de la leucèmia. Però també hi va haver veus (marginals) que el van acusar de lucrar-se amb la mort del nen.

Per a l’escriptor i periodista (autor de 'La España vacía'), la trinxera de la maternitat amaga l’autèntic problema: la impossibilitat de conciliar la vida familiar amb la laboral, una cosa amb la qual està totalment d’acord Armando Bastida: «Parlem del que importa de debò. Parlem de per què hem assumit com a normal uns horaris que no ho són en absolut. Aquesta hauria de ser l’única trinxera».