¿Qui li donava el pit a Adam Smith?

Sembla un acudit, un acudit enverinat, però la veritat és que el conflicte que suposa reconciliar el món laboral amb el familiar, o amb la vida en general, se sol descriure com un assumpte que afecta la dona. O sigui, que és responsabilitat seva resoldre'l. «Sigues més ferma i enèrgica en la teva feina -canta una tornada global-, redueix jornada, troba la parella adequada, organitza't més bé, simplifica la teva vida, buida i ordena la teva bossa, practica més ioga. ¡I no t'oblidis de fer un cop d'ull al ­rellotge!».

Qui entra així, clavant l'ullal, és la periodista i escriptora sueca Katrine Marçal, que en el seu poderós artefacte '¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? Una historia de las mujeres y la economía', ­viatja fins a un dels pecats originals del que avui coneixem com a conciliació. La qüestió, es remunta Marçal, és que quan el pare del capitalisme s'asseia a taula a sopar, es pensava que el menjar que l'esperava era fruit de l'interès propi. De l'interès propi del carnisser, del cerveser i del forner, que feien bé la seva feina no perquè fossin gent maca i responsable, sinó per tenir els ­clients satisfets i així guanyar diners. Tants com fossin possibles. I ja se sap que Smith mantenia que si tots actuàvem de forma egoista arribaríem, per art de màgia -ell va preferir usar l'esoterisme de «mà invisible»-, a obtenir el millor per al conjunt.

Lamentablement, no va ser la seva única follia. En les seves disquisicions, a l'economista, solter, li va passar per alt que perquè ell pogués dedicar-se a comprendre el funcionament de l'economia, la seva mare, la senyora Margaret Douglas, s'encarregava de preparar-li el dinar, d'anar a comprar, de netejar la casa i de rentar la roba. També, és clar, l'havia ­criat quan era un lactant dependent i ­vulnerable.

UNS S'EMPORTEN ELS DINERS, LES ALTRES LES ATENCIONS 

Ja des del moment fundacional de la modernitat, doncs, totes aquestes tasques que són necessàries per sostenir la vida han quedat relegades a la cambra fosca de les polítiques públiques i de la majoria de teories econòmiques, que les ignoren i que, tradicionalment, han anat a càrrec de les dones, que les han fet per amor, per abnegació, per incompareixença de l'home o per salaris infraremunerats. ¿Voleu una tercera guilladura? Freud, a qui li agradava tenir explicacions per a tot, va arribar a dir que si les dones netegen més i millor és per compensar, atenció, «la brutícia inherent de la vagina». ¿Impactats? ¿Sí? Doncs després de les rialles, reprenguem el fil. La renda i l'estatus, dèiem, són patrimoni del treball remunerat, el que socialment compta i que tradicionalment ha sigut exercit pels homes. L'altre treball, que cadascú -sobretot cada dona, partint del fet que encara dediquen a la casa dues hores més diàries que les seves parelles- s'apanyi com pugui. «Es miri com es miri, el mercat es basa sempre en una altra classe d'economia. Una economia que gairebé no tenim mai en compte, però si es vol tenir una visió de conjunt, no es pot ignorar el que la meitat de la població fa la meitat del temps -assegura Marçal-. Intentem encaixar les ­dues peces del trencaclosques [família i feina] en lloc de crear unna cosa nova, una millor forma de ­vida».

INDIVIDUALISME I VULNERABILITAT

Marçal, com la filòsofa Carolina del Olmo, autora del llibre de capçalera Dónde está mi tribu, mantené que la cura, com la maternitat, suposa un privilegiat observatori del que som com a societat. I el reflex, coincideixen, és bastant lamentable: la dictadura del mercat, assenyalen, suposa un xoc frontal contra la vida humana. Guarderies i geriàtrics perquè puguem treballar de vuit del matí a deu de la nit. «És urgent -subratlla Del Olmo- trencar aquesta ficció neoliberal tan interioritzada» que ens fa pensar que som éssers adults, independents i autònoms que escollim, en més o menys mesura, relacionar-nos amb els altres. «Vivim d’esquena a la nostra pròpia fragilitat i a les estructures de criança que la pal·lien –assegura–, quan la realitat és que som animals extremadament vulnerables i dependents des del naixement i que necessitem un entorn de cooperació i un munt de compromisos que sustenten la vida i que s’han de visibilitzar i valorar».

En aquest context, la ideologia neoliberal ha resolt la criança «o bé com una cosa privada o bé com un assumpte externalitzable susceptible de negoci, però mai com una etapa vulnerable que hagués de comptar amb la corresponsabilitat de la resta de la societat», critica l’escriptora Patricia Merino, que acaba de publicar Maternidad, Igualdad y Fraternidad, en que vindica la inclusió dels interessos de la infància i de les dones que crien en l’agenda política.

Per a Merino, una de les pedres a la sabata de les polítiques de protecció de la infància ha sigut el discurs «del feminisme oficial» que ha traspassat a les institucions, i per al qual «tots els problemes i aspiracions d’emancipació de les mares es resolen amb una sola  recepta: la seva completa inserció laboral», fórmula que també prescriu la corresponsabilitat dels pares i l’externalització de les atencions, extrem que només poden costejar-se, per cert, les famílies de classes mitjanes i altes. Perquè, ¿qui té cura dels nens de la mainadera?

La realitat, que és tossuda, escup que el mercat espanyol exclou més del 40% de les dones en edat laboral i que, entre les ocupades, només proporciona una «feina decent» a menys de la meitat. «L’efecte d’aquest discurs ha sigut nefast. El nostre Estat del benestar mai va desenvolupar la protecció de la infància i la criança: es va quedar coix i raquític, i amb unes taxes de pobresa infantil vergonyoses que haurien de preocupar els polítics, però que es toleren alegrement».

POLÍTIQUES FAMILIARISTES

¿Per on començar a frenar aquest fiasco? Merino advoca per unes llicències remunerades que cobreixin almenys el primer any de vida del nadó i unes prestacions universals per menor a càrrec que a Europa Occidental solen rondar els 100 euros per nen. Aquest import suposaria 9.400 milions, menys d’una dècima part de la despesa social en pensions, i la seva implementació reduiria la pobresa infantil en un 18%, i la general, en un 7%, segons Unicef. «Decidir que els grans i desocupats necessiten el suport col·lectiu en forma de prestacions i la infància no, ja determina una mena de societat, i és una decisió política amb enormes conseqüències». En efecte, en els estudis comparatius entre països que recull l’assaig, s’observa una cristal·lina correlació entre polítiques amb una sòlida inversió en la infància i més equitat social i igualtat de gènere. Només s’ha de veure, sinó, el tutorial nòrdic, amb permisos per naixement superiors a l’any, serveis públics robustos i transferències monetàries per a la criança.    

EL MÓN QUE VE  

Notícies relacionades

La guerra de las mares

La biblioteca de les mares

Merino, com Marçal i Del Olmo, defensen anar a un canvi d’envergadura. És urgent que els homes baixin d’una vegada del seu altar de privilegis i freguin més el vàter, sí. I que els horaris es racionalitzin. Però, més enllà de tot això, Merino manté que «hem de caminar cap a l’equiparació del valor de la criança i l’ocupació, i que tots dos es reconeguin com a contribucions socials i fonts de drets. Aquesta transformació no serà possible sense alterar el disseny del mercat laboral i l’estatus de l’ocupació, de manera que tots dos siguin complementaris, amigables i alterns, i no oposats, incompatibles i absolutistes».

Això pot sonar a bogeria o utopia, segons qui ho senti, en un món de desbocada precarització i desigualtat. No obstant, tenint en compte les crisis econòmiques, demogràfiques, culturals, socials i ecològiques que ens assetgen, l’escriptora considera que un feminisme renovat que integri i revaloritzi la maternitat i la criança pot donar moltes respostes als pròxims reptes. «L’ocupació i el mercat sens dubte mutaran. El capitalisme, com a producte de la història que és, donarà pas a una altra cosa. El sociòleg Immanuel Wallerstein li ha donat menys d’un segle de vida. La incògnita és cap on ens portaran aquests canvis, i si serem capaços de pilotar-los cap a un lloc habitable. M’agrada el que diu el filòsof John Holloway d’‘esquerdar el capitalisme’, anar descosint el teixit del sistema per ‘crear espais, moments o àrees d’activitat on ja es prefigura un món diferent’: la maternitat constitueix un d’aquests espais, una ‘esquerda’ privilegiada amb una capacitat transformadora enorme».