10 (o més) coses del 'TBO' que potser no saps

Va ser el bressol de  personatges com La familia Ulises, Altamiro de la Cueva i Eustaquio Morcillón i Babali gràcies a llegendaris autors com Opisso, Benejam, Urda, Muntañola, Blanco, Donaz, Raf, Tha o Coll. Aquest mes de març la revista que va donar nom als tebeos (1917-1998) seria centenària; un segle després encara continua viva en l’imaginari popular. «A més de patrimoni cultural i fita sociològica que retrata el que ha sigut Espanya al segle XX, el TBO és cultura popular i memòria sentimental de les diverses generacions que l’han llegit», resumeix el periodis-

ta, divulgador i assagista de còmic Antoni Guiral (Barcelona, 1959).  Amb la col·laboració de l’irredempt col·leccionista i «grafòpata» Lluís Giralt (Calaf, 1943), que va passar per la redacció de la publicació entre 1979 i 1983, Guiral n’ha orquestrat l’estudi definitiu: '100 años de TBO' (Ediciones B), un macrovolum que commemora l’efemèride amb un exhaustiu desplegament d’informació sobre les èpoques, les sèries i els autors, amb anècdotes i incomptables vinyetes i reproduccions d’originals. De les seves pàgines emergeixen històries com les que s’expliquen a continuació: 

¿QUI VA DIR HUMOR BLANCO?

Una senyora li diu a un nen en el cine davant una imatge de gratacels: «Mira Pepín, una calle de Nueva York, donde están las casas más altas del mundo». I ell li respon: «No señora; las casas más altas están aquí. Papá dice que le han subido el entresuelo tres veces… ¡Calcule usted dónde estarán ya los quintos pisos!». ¿Aquest, l’acudit que va il·lustrar la primera portada de la revista TBO, el març de 1917, sota l’epígraf de Semanario festivo infantil, és un gag per a nens? Tampoc ho seria una historieta de Benejam de l’any 1951 sobre una família famèlica en plena postguerra. El TBO gairebé sempre ha portat l’etiqueta de cultivar un humor blanc i innocent, una cosa que sí que és del tot certa a partir dels anys 60, per la pressió de la censura franquista, quan és considerat com una lectura per a joves. En realitat, comenta Guiral, «hi havia historietes d’aventures amb bastant violència i era una lectura per a nens i joves però també per a adults» i, com apunta Giralt, «el llegia tothom i, en les famílies riques, fins i tot el llegien les criades».   

EL PRIMER EDITORIAL

El primer número estava imprès en tinta blava, tenia un format de 17x24 cm., vuit pàgines i costava cinc cèntims. Ja a l’editorial advertia: «‘TBO’ no se propone cansar las jóvenes imaginaciones con arduos problemas ni serias doctrinas que, a veces, por una retorcida interpretación, llevan a la juventud por senderos perjudiciales… Un algo superficial, fácil, alegre y divertido, sin traspasar los justos límites ni llegar a lo chabacano. En una palabra, el chico necesita un juguete literario. ‘TBO’ es el  juguete que hemos confeccionado». 

¿QUÈ SIGNIFICA TBO? 

Encara que sobre l’origen del nom de la capçalera hi havia un parell de versions poc clares, no va ser fins al 2012 quan Rosa Segura (Barcelona, 1925), antiga secretària del 'TBO', va revelar en les seves memòries la hipòtesi més veraç. Veient el 1917 l’èxit de la revista infantil 'En Patufet', Joaquín Arques, administrador i guionista de l’impressor Arturo Suárez, li va suggerir a aquest llançar ells una publicació per a joves que a més a més els serviria per amortitzar la maquinària. Arques era també llibretista i autor de sarsueles i més que probablement va ser ell qui en va proposar el nom inspirant-se en el d’una revista lírica estrenada el 1909 anomenada 'T.B.O.', que tractava sobre la redacció d’un nou diari imaginari amb aquest mateix nom. Joaquim Buigas (1886-1963), alma mater del 'TBO' fins a la seva mort, va comprar per 3.000 pessetes la capçalera a Suárez, el seu futur gendre, que després d’uns quants números pensava tancar-la. Buigas, segons Guiral, «ho feia i ho decidia tot, maquetes, filosofia, aparença, contingut i gairebé tots els guions eren seus, encara que no en va firmar cap. Sense ell el TBO no hauria existit».    

CANTANT “YO QUIERO UN TBO”

Tan popular va ser el 'TBO' que la Real Academia Española va incloure el 1968 la paraula «tebeo» com a genèric de publicació infantil i d’historietes i l’expressió «estar más visto que el tebeo». Però no és l’única prova de fins a quin punt era famosa la revista. ¿Recorden la cançó de «Yo quiero un TBO / Yo quiero un TBO / si no me lo compras lloro y pataleo / Yo quiero un TBO / Yo quiero un TBO / y me estaré muy quieta mientras yo lo leo»? Va ser als anys 30 quan el matrimoni Codoñer –el músic Francisco, àlies Maestro Lito, i la lletrista Mercedes Belenguer– van compondre aquesta cançó després de veure i sentir els nens, davant el quiosc del carrer de Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla), on vivien, demanar contínuament als seus pares «¡Yo quiero un TBO!».   

.

600.000 LECTORS 

El 'TBO' va començar amb tirades de 9.000 exemplars el 1917 i va anar creixent progressivament fins als 350.000 dels anys 50. Buigas fins i tot va oferir un banquet als redactors i impressors per celebrar que el 1931, amb el número 757, havien superat els 100.000 exemplars. Eren altres temps. També per a la difusió. El 1972 presumien en anuncis a les seves pàgines que tenien 600.000 lectors. «Aquell any tiraven 150.000 exemplars i segons les lleis de la difusió podien atribuir quatre lectors a cada un», aclareix Guiral.

NOMÉS SIS DONES

Només sis autores van publicar en el 'TBO'. La primera, Rosa Segura, secretària de redacció entre 1956 i 1959, que va tornar a la revista el 1975 per portar la secció Correo del lector i ajudar en l’oficina, però també va col·laborar en la secció De todo un poco i va escriure alguns dels guions de La familia Ulises el 1978 i 1979, dibuixats per Blanco. Teresa Maria Pons, també secretària, va escriure a la secció 'Visiones de Hollywood' firmant com a Liza, igual que va fer María Urda, filla del dibuixant Manuel Urda, amb el pseudònim de Mary. María  Ángeles Sabatés, filla de l’autor Ramón Sabatés, va col·laborar en Maribel es así; i Isabel Bas, l’única amb una llarga experiència en la professió, a Toray i Bruguera, va arribar al TBO el 1967, sent l’autora de la sèrie 'Ana-Emilia y su familia'. 

'

EL NEN DELS INVENTS

El professor Franz de Copenhaguen no va ser el primer artífex dels invents que van acabar portant el seu nom i que s’ha dit que es van inspirar en la sèrie del nord-americà Rube Goldgerg Los inventos del profesor Lucifer G. Butts (1914-1964). Segons Giralt, el 1920 ja hi apareixia el niño TBO, la mascota de la capçalera de la revista, vestit de mariner, dibuixat per Urda, amb un artefacte estrafolari i sota l’epígraf Los inventos de TBO. Hi va haver diversos enginys més del xaval, de la mà d’altres dibuixants com Tínez, Bejenam i Sabatés, i, el 1925, il·lustrada per Nit, la secció es va anomenar 'Los grandes inventos de TBO'. Va ser una de les més seguides, fins al punt que l’expressió «és com un invent del TBO» es va colar en el llenguatge del carrer. El professor danès va néixer com a personatge amb les seves idees el 1935, encara que anava en una secció a part que acompanyava la dels invents. La seva cara no va aparèixer al costat dels invents fins a 1980.

EL 'MINISTRO DE LES CHULETAS'

Com totes les publicacions «no afectes al règim», durant el franquisme 'TBO' havia de presentar una maqueta prèvia a la Direcció General de Premsa on el retolador vermell dels censors era el rei. La revista de Buigas només va tenir una topada greu amb la censura per una vinyeta de 1951 del dibuixant Manuel Díaz en la secció 'El ojo electrónico', de bromes i curiositats, on deia: «Blas Pérez ha descubierto un poderoso reconstituyente a base de chuletas, longaniza, jamón, pollo asado y lagosta. ¡Qué eminencias tenemos!». El problema era que el ministre de Governació també es deia Blas Pérez... Allò va acabar amb una multa de 12.000 pessetes, però quan van arribar a la redacció «dos inspectors de policia amb barret, gavardina amb cinturó, bigotet i fumant Chester (de contraban)», amb una ordre de segrest del número, el llavors director, Albert Viña, estava tremolant perquè temia que li tanquessin la revista, recorda Giralt que aquest li va explicar. 

LES ALTRES CENSURES

El grafòpata també evoca que les «senyores grasses, rodonetes i de culs grossos que dibuixava Urda» no agradaven als censors, als quals tampoc se’ls va passar una historieta de Josep Maria Blanco, de 1970, que formarà part de l’exposició dedicada al dibuixant, que completarà la dels 100 anys del TBO al pròxim Saló del Còmic de Barcelona (del 30 de març al 2 d’abril), comissariada per Guiral. «Un senyor intenta matricular el seu fill a l’escola, presentar-se a unes oposicions però no ho aconsegueix perquè no té cap recomanació del règim», explica.

SORPRESES 

Notícies relacionades

"En el 'TBO' he tingut uns amics únics"

100 anys de 'TBO' en 7 personatges

Investigant i bussejant en els centenars d’exemplars i material que atresora en la seva col·lecció, Giralt va descobrir que un dibuixant que als anys 50 firmava com a Sacha era en realitat Juan Blancafort; que un tal Carles, que va desaparèixer als anys 30, va ser el cartellista Carles Fontseré, i que la primera historieta dibuixada, no pas publicada, de La familia Ulises, no va ser 'La posada de los asnos veloces' sinó 'El gran petardo terremoto', ambientada en la revetlla de Sant Joan.