100 anys de 'TBO' en 7 personatges

El pròxim 17 de març, però altres estudiosos asseguren que va ser el dia 11, farà 100 anys que el primer número del setmanari 'TBO' va sortir d’un petit taller litogràfic del carrer d’Enric Granados. El seu llegat cultural abraça tot el segle XX i arriba fins al nostre. En primer lloc, ha contribuït a un ofici, el de dibuixant, que en més d’una ocasió ha posat Barcelona a la cresta de l’onada. I, per descomptat, ha format i entretingut generacions de lectors. A més, ha nodrit l’imaginari col·lectiu amb personatges, com la família Ulises, i amb seccions, com 'Los grandes inventos del TBO' o 'De todo un poco', que van acabar sent part de la vida i del llenguatge quotidians, i van transcendir molt més enllà de la nostra ciutat, on havia començat tot això.

Fins i tot el mateix nom de TBO es va acabar implantant com la paraula que designaria qualsevol publicació infantil il·lustrada, incloses les de la competència. Van aparèixer moltes sèries a les seves pàgines durant tot aquest temps. Molt poques, dibuixades per dones; amb prou feines dues, que van ser 'Maribel es así', de M. Ángeles, i 'Ana Emilia y su familia', d’Isabel Bas. Altres com 'Melitón Pérez', de Benejam (entre les primeríssimes), i 'Casimiro Noteví agente del TBI', de Sabatés (entre les últimes), reflecteixen l’època en què havien nascut. A continuació, en comentem set de les més recordades. 

---

LA FAMILIA ULISES

---

Benejam 

(1890-1975). Nascut a Ciutadella (Menorca), es va traslladar a Barcelona als 7 anys. Va fer dibuix i va ser un dels historietistes més prolífics de ‘TBO’.

---

No hi ha hagut ningú més semblant al pare de la família Ulises que Jordi Pujol, i potser això ajuda a comprendre l'èxit de tots dos. Quan 'La familia Ulises' es va començar a publicar com a sèrie, l'any en què va acabar la segona guerra mundial, Pujol encara era un xavalet que acabava el batxillerat. Llavors estava més a prop de Policarpito, el fill, que de Don Ulises Higueruelo. Després de llargs anys d'afanys, Pujol serà elegit per primera vegada president de la Generalitat, i 'La familia Ulises' encara seguia sortint al 'TBO' com si el temps no hagués passat, o sí, però més modestament.

A 'La familia Ulises' hi ha una idealització dels valors de la classe mitjana, de la mateixa manera que a la família Pujol-Ferrusola hi ha la praxi. Així s'aprèn als tebeos que el realisme burgès no és més que pur idealisme. Al realisme quotidià dels Ulises, que tan bé va representar gràficament Marino Benejam, va respondre de seguida la seva competència, l'editorial Bruguera, amb l'astracanada populatxera, 'La familia Pepe', d'Iranzo (seguirien les famílies Cebolleta, Trapisonda, Churumbel...), i d'aquesta manera també es veu que la caricatura és sovint el més realista; però això ja ho va dir Valle-Inclán amb l'esperpent.

A la família Ulises no se l'anomena pel cognom, sinó pel nom de pila del pare; el mateix fa grollerament la seva paròdia, 'La familia Pepe'. Malgrat tot el seu realisme, La familia Ulises era una sèrie metafísica. En l'àmbit quotidià, corrent, en la lleugeresa de la trama, els Ulises més que a Homer pertanyen a James Joyce. 

---

EUSTAQUIO MORCILLÓN I BABALI

El 1946, l’any següent d’emprendre la sèrie 'La familia Ulises', Marino Benejam va crear aquesta altra, titulada 'Las aventuras de Eustaquio Morcillón y Babali'. ¿Podria ser el nostre equivalent de 'Tintín al Congo'? És cert que també es tracta de les aventures per l’Àfrica d’un blanc amb salacot que porta al seu servei un nen negre que, per acabar-ho d’adobar, sempre es dirigeix a ell dient-li amito. Però els dos racismes funcionen amb el seu propi motor.

Hergé té la visió històrica, cultural del colonialisme belga. A Benejam (o als seus guionistes, primer Joaquim Buigas, i després Carles Bech, és a dir, els mateixos de 'La familia Ulises'), la civilització no els interessa. Els autèntics protagonistes de la sèrie són els animals. Cocodrils, lleons, hienes, pitons, elefants, hipopòtams, estruços, grues, antílops, zebres, girafes... De la mateixa manera que cada novel·la de Jules Verne­ obeïa a l’explicació d’un país, d’una regió, d’un territori, aquí cada aventura és l’explicació d’un animal... que acaben arrossegant mort en la majoria dels episodis.

La descripció física d’Eustaquio Morcillón es correspon al mil·límetre amb la de Don Ulises Higueruelo. Perquè potser resulta que aquest caçador és el costat salvatge de l’altre bon barceloní envoltat de família per tot arreu menys per una que el lliga a l’oficina, i que somia viure sol, en una llibertat indòmita, i fumar-se una pipa pacíficament sobre un rinoceront acabat de caçar, o passar entre precipicis per ponts fets amb un tronc, o idear mil trampes per capturar feres. En una aventura, els autors es permeten mostrar un rinoceront esventrant amb la seva banya un lleó. 

Però tot això només són les fantasies d’un modest empleat. La seva vida real no és tan heroica. Hi ha una entrega de 'La familia Ulises' on se’ls cola a la casa d’estiueig (a San Agapito del Rabanal) un tigre que s’ha escapat d’un circ, i surten tots corrent morts de por, des de l’àvia Doña Filomena fins al gosset Treski. 

---

ALTAMIRO DE LA CUEVA

---

Bernet Toledano 

(1924-2009) Pertanyent a una família d’historietistes (el seu germà, ‘Jorge’, va crear 'Doña Urraca', i el seu nebot, Jordi, la sèrie 'Torpedo'), la seva estrella és Altamiro.

---

En Bernet Toledano hi ha un interès creatiu cap al que a vegades s’ha anomenat essències, i que ho són però en la manera lleugera en què un perfum també és una essència. El nom d’Altamiro de la Cueva constitueix, salta a la vista, un homenatge a les coves d’Altamira. El seu protagonista és pintor, com aquells homes (o potser dones) de la prehistòria, i per tant és dibuixant igual que el seu creador. Un ofici que neix amb l’origen de la humanitat.

La sèrie es va començar a publicar el 1965, i a principis de la dècada següent Bernet Toledano entregaria a la revista Trinca les aventures de 'Los guerrilleros', ambientades en la guerra de la Independència durant la invasió napoleònica. Però el que fa en els dos casos l’autor és donar gràcia a tota aquesta imatgeria i alliberar-la de les urpes del règim dictatorial, que la usurpa per fer d’ella la seva essència.

Tant a 'Los guerrilleros' (pel que tenen aquests d’irreductibles gals que resisteixen els invasors), com a 'Altamiro de la Cueva', es percep a més una presència d’Uderzo i Goscinny, és a dir, d’Astèrix. No només perquè el vell Cantalapiedra, el gran company d’Altamiro, tingui una retirada amb el druida Panoràmix, sinó també pel que el món on passen aquestes gestes té de poblet, de comuna al marge de la realitat (i el mateix passa amb 'Los Tebeítos', que era com es deien al TBO 'Los Pitufos', de Peyo). En les dues sèries, a 'Altamiro' i a 'Los guerrilleros', s’entreveu el que hi ha a Astèrix d’essencial i, per descomptat, d’essencialista.

A finals de l’any en què va aparèixer Altamiro de la Cueva a 'TBO', l’almanac anual de la revista 'Tío Vivo' presentaria com a rèplica Hug el Troglodita. El primer tenia barba d’antic beatnik, el segon avançava com serien els 'hippies'.

---

LA GENT DE COLL

---

Josep Coll 

(1923-1984) Va ser un dels puntals de ‘TBO’, fins al 1964, quan decideix deixar els llapis i es reincorpora a l’empresa familiar dedicada a la construcció. 

---

Coll 

no ens va deixar una sèrie, però ens va deixar un estil. El més elegant, el més brillant, el més gran. Ningú ha gosat imitar-lo. La seva història és la d’un paleta de Barcelona, que des de ben petit ha somiat dibuixar al 'TBO', i no només ho aconsegueix sinó que es converteix en qui salvarà la revista de quedar atrapada en el pas del temps. Quan, en ple segle XX, 'TBO' comença a semblar una revista del XIX, irrompen els personatges de Coll amb un llenguatge i un grafisme tan natural i tan inesperat que només es podrà deure a si mateix, i serà inútil comparar-lo amb cap altre corrent del seu moment. Com els genis, és clàssic i modern a la vegada.

Coll no observa la vida per prendre apunts, sinó que la intueix, l’assimila, i tot això li sortirà quan s’assegui a dibuixar aquells gags que l’han fet el millor. Coll pensa amb el llapis. Però llavors veu que no pot tirar la seva família endavant amb la tinta i torna a la paleta. Ha deixat entregat un munt de material inèdit, i la redacció el va publicant com si Coll no hagués desaparegut, com si mai hagués hagut d’anar-se’n de l’ofici.

Anys després els joves el reclamaran i tornarà per la porta gran. Arribaran els homenatges, el reconeixement. Llavors el dibuixant cau en una depressió i posa fi a la seva vida. Del seu estil s’ha destacat sempre el dinamisme, el moviment, és a dir, la seva vitalitat.

---

LOBITO CAN

---

Sirvent

 (1949) va començar retocant les lletres d’altres dibuixants del ‘TBO’ i va acabar firmant una de les sèries de més èxit als 80, ‘Lobito can’.

---

Sirvent 

(Josep M. Ferrer Sirvent) era l’home que estava allà per fer que tot passés. ¿Què va passar? Que hi va haver una revolució. Però abans s’havia emboscat com un llop pacifista (corrien els 70 i encara es protestava contra les guerres i les nuclears). Mentre tot segueix per arribar, el personatge que ha començat a dibuixar Sirvent el 1973 (primer en una tira; després a mitja pàgina, i a partir del 76 a tota pàgina) és un llop vegetarià. El bosc li parla. No només els altres animals (Tinieblas, el mussol; l’ocell Plumitas, el conill Orejitas...), sinó sobretot els fenòmens meteorològics: els núvols, la pluja, els flocs de neu. L’ecologisme de Lobito Can és pur panteisme líric.

I de sobte arriben els xavals: Paco Mir, Esegé, els germans Tharrats. I Sirvent és allà per entregar-los les claus del 'TBO'. S’alien i el converteixen en la revista més moderna. En l’última revista moderna. Primer Sirvent li ha començat a escriure a Tha els guions d’'Historias del Fort-Baby'. Això ja no hi ha qui ho pari. Entre tots creen una pàgina boja que anomenen 'La Habichuela', i aquest humor absurd i delirant es comença a desbordar per tota la publicació.

És el mateix humor que Fraquin i Yvan Delporte fan al setmanari belga Spirou amb el suplement 'Le Trombone illustré'. També en el mensual francès Fluide Glacial, que dirigeix Gotlib. I també és l’humor, aparentment infantil, que en aquell moment estan fent a TVE Comediants, amb el programa 'Terra d’escudella', i el Teatro Experimental Independiente, amb el programa 'Jueves locos'. Mai no havia sigut tot tan divertit. 

---

EL PROFESSOR FRANZ DE COPENHAGUEN

---

Ramón Sabatés 

(1915-2003) Va estar vinculat a ‘TBO’ durant 50 anys. A partir dels 60 va ser el principal artífex de la secció ‘Los grandes inventos del TBO’. En va dibuixar més de 1.000.

---

 Va ser la cara, i després fins i tot el pretext, d’una secció que ha encunyat lèxic, que ha donat lloc a una expressió popular ("un invent del TBO") i per tant una manera de veure el món. Però el nom de la secció era més altisonant que l’expressió: 'Los grandes inventos de TBO'. Creada el 1922, acabaria sent l’apartat més antic i longeu de la revista; encara que la figura del professor Franz, que amb prou feines va canviar d’aspecte durant dècades, no va aparèixer fins al 1935, de la ploma de Serra Massana. Van ser molts els dibuixants encarregats d’aquesta secció, entre ells Opisso fill, Urda, Tur, Benejam, Blanco i Sabatés.

El professor Franz no és un professor guillat, ni un científic boig com els que en aquells anys surten a les pel·lícules i a les novel·les pulp, sinó un personatge molt més modest: un inventor casolà, un home amb enginy que vol que la vida resulti més pràctica i més còmoda per a tothom. És molt difícil passar per la vida sense ser una mica inventor.

Hi ha hagut inventors en tots els camps artístics. Els dibuixants ho saben bé des dels temps de Leonardo da Vinci, i de fet aquesta secció del TBO era pura imaginació gràfica. I des de Silverio Lanza fins a Vázquez Figueroa (passant per l’argentí Roberto Arlt), també hi ha en tot el segle XX un rastre d’escriptors que han ideat un munt d’aparells i artefactes. L’inventor és el relleu del descobridor, que ha quedat obsolet una vegada trepitjats tots els racons del planeta. Per això Unamuno, com a noranta-vuit, com a antimodern i com a testimoni de l’enfonsament d’un país que s’enorgullia dels seus descobridors, es tanca davant l’arribada d’una nova època i diu: "Que inventin ells". 

---

JOSECHU 'EL VASCO'

---

Joaquim Muntañola

 (1914-2012) Va començar a ‘Be negre’ i ‘En Patufet’, i als 40 va crear per a ‘TBO’ alguns personatges, entre ells Josechu ‘El vasco’.

---

Oferir una doble pàgina central de 'La familia Ulises' i crear un nou personatge, Josechu el Vasco, és la manera que té 'TBO' de celebrar a bombo i platerets el seu retorn a la periodicitat setmanal. Des que es va acabar la guerra civil, a la revista li han negat la seva condició de setmanari; però per fi, el 21 de juny de 1963, passats més de 20 anys de postguerra, torna a ser el 'TBO' que va ser.

Notícies relacionades

Will Eisner, 100 anys d'una llegenda del còmic

10 (o més) coses del 'TBO' que potser no saps

Serà la setmana següent quan es publicarà la primera tira de Josechu. Un tipus molt fort i d’ordre, que en la seva historieta de presentació puja a un campanar perquè s’ha trencat la corda de la campana i el sagristà no pot tocar a missa. «Això mai», és el que diu aquest basc de poques paraules.

El seu creador, Joaquim Muntañola, llavors era el dibuixant més cèlebre de la premsa de Barcelona. Publicava diàriament en diversos rotatius a la vegada, i la premsa esportiva l’adorava. S’havia iniciat en l’ofici com a dibuixant d’agència quan de sobte, encara era el 1943, es va fer famós per l’acudit gegant que, per anunciar els caldos Potax, durant tot aquell any va anar publicant diàriament en una tanca de la plaça de Catalunya. Ara ja ningú posa acudits pel carrer.