Howard Brookner: el geni malaguanyat

P ràcticament segur que no deu conèixer Howard Brookner, i és normal. Als anys 80 va formar part de la intel·liguèntsia artística novaiorquesa amb amics com Jim Jarmusch, o Tom Dicillo, o Spike Lee, que anys després s'erigirien en padrins del cine indie americà. És més, Brookner va ser inicialment el que més va destacar entre ells. Però va morir de manera prematura, i va semblar que les seves pel·lícules morien amb ell. I hauria caigut de forma irremeiable en l'oblit si no hagués sigut pel seu nebot.

«Durant la meva infantesa, veia Howard com un heroi», explica Aaron Brookner. «Després va morir i es va convertir en un mite». I de fet el documental Uncle Howard, als cines a partir de divendres que ve, serveix per construir primer aquest mite «i després anar-lo desconstruint a través de la història del creador, l'amant, el fill, l'oncle, i l'home que hi ha al darrere».

El 1983, Brookner va dirigir el documental Burroughs: The movie, el retrat definitiu d'un dels grans escriptors del segle XX, William S. Burroughs. «Burroughs sempre va estar envoltat d'una aura fosca i intimidatòria, ningú havia estat abans tan a prop seu com ho va estar Howard». Tan a prop, assenyala la pel·lícula, que durant un temps va compartir el consum d'heroïna amb l'autor de Yonqui. «El meu oncle en tenia prou de mirar-te als ulls per fer-te sentir l'única persona del món, i sens dubte Burroughs es va sentir embruixat per aquest do».

Després d'aquella obra essencial va arribar a fer-ne dues més. El 1987 va posar el seu talent observador al servei de Robert Wilson and the civil wars, testimoni dels esforços -eventualment fallits- de l'artista d'avantguarda Robert Wilson per organitzar una òpera de 12 hores en el context dels Jocs Olímpics de Los Angeles. I posteriorment va convèncer Madonna i Matt Dillon perquè protagonitzessin la seva primera pel·lícula de ficció, Els perdiguers de Broadway, que va veure la llum al Festival de Cannes el maig de 1989. Brookner havia mort tres setmanes abans, als 34 anys, víctima de la sida.

Aaron Brookner tenia llavors set anys i, des de feia alguns mesos -després de visitar el rodatge d'aquella obra pòstuma-, sabia que de gran volia ser cineasta.

AL BÚNQUER

El punt de partida d'Uncle Howard és l'odissea empresa pel seu director per recuperar la pel·lícula de Burroughs, de la qual semblava no quedar cap còpia en cel·luloide en circulació. En el procés -que va culminar en la reestrena de la pel·lícula el 2014 i la seva luxosa edició en blu-ray- Brookner Júnior va fer un inestimable descobriment en el llegendari apartament que Burroughs ocupava a Manhattan, conegut com El Búnquer: un complet arxiu audiovisual que incloïa material descartat de les pel·lícules del seu oncle i gravacions domèstiques no només de familiars i amics sinó també de tota una vibrant comunitat artística.

Nodrit d'aquesta troballa, Uncle Howard és un apassionant mosaic de memòries personals, culturals i socials. Veiem Andy Warhol sopant al búnquer -punt de trobada per a autors, drogoaddictes, beatniks i fans-; Allen Ginsberg i Burroughs de xerrameca en un terrat; figures underground com Laurie Anderson, John Cage, Frank Zappa i Patti Smith, presències essencials d'una Nova York que la pel·lícula captura però que ja no existeix: una ciutat castigada per les tensions racials i la delinqüència, però també un epicentre creatiu. «Era un lloc únic en el qual dues generacions d'artistes es van solapar i van alimentar entre si», opina el director d'Uncle Howard. «Prenien les mateixes drogues, anaven als mateixos llocs, es ficaven al llit amb les mateixes persones. Les pel·lícules que van fer gent com Jarmusch o el meu oncle es basaven en el mateix desdeny per les normes que els textos de Burroughs i Ginsberg». Molts d'aquests artistes van morir de sida.

CARRERA CONTRA EL TEMPS

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Al documental Uncle Howard veiem el seu protagonista gravant-se a si mateix al descobrir que té un blau al peu i després, a poc a poc, mentre la seva salut empitjora. «Va deixar de prendre la medicació perquè sentia que l'esgotava i li ennuvolava el pensament, de manera que el rodatge d'Els perdiguers de Broadway es va convertir en una carrera contra el temps», explica Aaron Brookner.

Quan va morir, sobre la seva taula hi havia diversos guions que no podia llegir perquè la malaltia l'havia deixat cec. «Se'n va anar convençut que havia complert els seus somnis i havia viscut fent exactament el que volia fer», assegura el nebot. «Només sentia pena per la gent a qui la seva mort faria mal». En tot cas és inevitable preguntar-se per totes les pel·lícules que hauria dirigit després, si hagués format part del boom del cine independent americà. I això converteix Uncle Howard en una commovedora elegia per un talent al qual no érem conscients de trobar a faltar.