Jo soc Mejide

He seguit amb molt interès la polèmica al voltant de l'enfrontament entre la periodista i presentadora Mercedes Milá i el professor de Biotecnologia, llicenciat en Química i doctor en Bioquímica i Biologia Molecular José Miguel Mulet diumenge passat al programa que presento, Chester in Love.

L'he seguit pel que m'hi va, i en molts casos per al·lusions. A les xarxes socials, el corrent més actiu -o potser hauria de dir reactiu- s'ha organitzat a l'entorn d'un hashtag, #YoSoyMulet. L'he seguit atentament i en silenci per poder escoltar i recollir tots els punts de vista, i per així prendre perspectiva. Una cosa que m'agrada fer sempre que té a veure amb la meva feina, ja que crec que és l'única forma d'oferir sempre la millor versió d'un mateix. Preparar-se, actuar, escoltar, reflexionar, modificar i tornar a preparar-se una altra vegada.

Una setmana després, crec que hi puc dir la meva, que com tothom sap no significa necessàriament la veritat, sinó simplement això, la meva opinió. Serveixi com una aportació més d'algú que era allà quan Mercedes li va dir «gras» a José Miguel.

Comencem pel que és obvi. Jo no soc Mulet. Ni Milá. Jo soc Mejide. Un individu ni gras ni prim -bé, potser em sobren uns quilos- que presenta un programa de televisió anomenat Chester in Love. Em falta l'experiència de Milá i la savie­sa de Mulet. Per això jo presento i ells venen com a convidats. I sí, és evident que em faig responsable dels continguts que s'acaben emetent, només faltaria. Si una cosa no agrada, segurament, la culpa és meva. I si una cosa encanta, segurament, és gràcies a l'equip de més de 50 persones que ho donen tot darrere de la càmera perquè allò llueixi bonic i acabi sent agradable de veure.

El que no em puc fer, ni m'he fet, ni em faré mai és responsable de les opinions dels meus convidats. Per començar, perquè no sé mai el que diran. Aquí rau la riquesa d'un format en què la conversa és real. Crua. Descarnada. Sense guió. Sense pactes. Sense traves. Sense línies vermelles. Jo mateix em sorprenc més d'una vegada assistint al que passa quan ja és massa tard, quan ja ha passat.

Però és que a més, crec ferventment en la llibertat d'expressió. Crec que per això treballo en aquest programa. I crec que cadascú és esclau de les seves paraules i propietari dels seus silencis. Així que no em surtin dient que el meu silenci atorga a un o altre bàndol. El meu silenci -i en alguns casos les meves interrupcions- és precisament el que els porta a dir les coses que es diuen.

Jo soc Mejide. No soc Mulet. Ni Milá. Crec que el debat entre la ciència i les anomenades pseudociències o alternatives mereix ser portat a la tele. Per això el doctor Mulet va ser convidat pel programa. I per això li vaig treure el tema a Mercedes Milá. Perquè ho discutissin en prime time. Sincerament, encara no he tingut experiències personals al respecte, però m'interessava molt el tema, així que vaig considerar que, en aquest cas, el millor que podia fer era seure, escoltar i aprendre.

Si m'ho pregunten a mi, crec que tots dos es van equivocar. La Milá perquè no crec que tingués la seva millor nit, entre altres coses per agredir gratuïtament el ponent i recórrer a una fal·làcia ad hominem per defensar un presumpte enzim prodigiós. Això no la va ajudar ni a ella ni als partidaris d'aquesta teoria. I l'únic que va fer va ser donar-nos un moment televisiu, sí, però del qual ningú ha pogut aprendre res.

Però, atenció, perquè el doctor Mulet també es va equivocar, no tant al plató, sinó dies després, al declarar, entre altres floretes, que jo, Risto Mejide, «vaig participar en el seu linxament». Estimat doctor, a la tele -i ja no diguem al Chester- s'ha de venir grandet per defensar-se sol. Vostè va disposar del micròfon, de la càmera i del temps que va voler per fer-ho. Encara que el pitjor no ha sigut això, el pitjor ha sigut que el doctor Mulet s'hagi comparat amb les víctimes de bullying. «Després que no vagin fent programes sobre bullying», ha deixat anar pel seu compte de Twitter. Entenc que pretengui aprofitar el moment mediàtic, però si algú amb la seva carrera i els seus títols i la seva experiència s'està comparant amb nens que són assetjats en una escola, això ja se m'escapa. Si no és capaç de veure que el drama diari de l'assetjament escolar no té res a veure amb el fet que vostè estigui furiós per no haver dit el que volia en una discussió, jo li demanaria que almenys no intenti ara tuitejar allò que li hauria agradat dir. No intenti arreglar com a tuiter el que no va ser capaç de defensar com a convidat. Hi insisteixo, encara que soni a consell, no és més que un suggeriment amb forma d'opinió.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No obstant, i malgrat tot, en una cosa sí que coincideixo i és que com a presentador del programa és cert que no em puc quedar aquí. La vida és anar tancant carpetes. Però ben tancades.

Així que jo, que soc Mejide i no Mulet ni Milá, crec que els espectadors del Chester mereixen un debat de més altura, de més nivell. Crec que tots dos són persones intel·ligents que poden donar aquest nivell. I crec que la intel·ligència sempre mereix una segona oportunitat. Per això, m'agradaria convidar-los a tots dos perquè tinguessin el debat que ens va faltar, perquè es disculpessin públicament si volen, i perquè ens donessin els arguments d'una i altra banda que ens fessin créixer com a persones. Des d'aquí els convido a fer-ho en la següent temporada del Chester. Tenen la meva mà estesa i les portes del plató obertes. Un plató que, per ara, i per si no ho he dit, tanca precisament avui, a les 21.30 a Cuatro.