I, al principi, va ser el plàtan

¿Quin és l'àlbum més influent de tots els temps? Els experts poden discrepar -i discrepen- al respecte, però pocs negarien que el primer disc de The Velvet Underground, 'The Velvet Underground & Nico', és un dels candidats més ferms al títol. «Només va vendre 30.000 còpies en els primers cinc anys», va recordar una vegada sobre ell el gran Brian Eno. «Però crec que tots els que en van comprar una van muntar un grup». És més: les arrels del glam, el noise, el garage, el punk, el post-punk, l'art-punk i les de qualsevol forma de rock alternatiu li deuen bona part de la seva existència a aquesta gravació. Avui mateix es compleixen 50 anys des de la seva publicació, i la seva influència no mostra signes de minvar.

Per explicar-la cal remuntar-se al 1965. Mentre els Beatles cantaven que bonic que és anar agafats de la mà, a Nova York un estudiant de Literatura anomenat Lou Reed acabava de conèixer John Cale, un músic de formació clàssica apassionat dels experiments sonors de John Cage. Junts van començar a escriure cançons sobre l'addicció a les drogues ('Heroin') i el sadomasoquisme ('Venus in furs') embolcallades de dissonància i distorsió. Dir que estaven avançats al seu temps és quedar-se curt.

Greenwich Village

Convertit en quartet gràcies al guitarrista Sterling Morrison i la bateria Moe Tucker, el grup va començar a tocar regularment en un club de Greenwich Village. Va ser allà on els va descobrir Paul Morrissey, soci i confident d'Andy Warhol. Immediatament Warhol els va convertir tant en banda resident de The Factory, el seu quarter general i epicentre de la cultura i el famoseig més hip i el tràfec d'amfetamines de Nova York, com en protagonistes dels seus espectacles multimèdia.

Al llarg dels anys hi ha hagut molta especulació sobre el paper de Warhol en la creació de 'The Velvet Underground & Nico'. D'entrada va dissenyar la seva imatge, el plàtan que es podia pelar; una de les portades més famoses de tots els temps. També va rebre el crèdit de productor, però en sentit estricte no va exercir de tal. L'artista va proporcionar al grup visibilitat i fons, i va prendre la decisió de gravar el disc primer i tractar de vendre'l després a una discogràfica, en lloc de procedir a la inversa com era habitual. Així ningú interferiria en el resultat. Així mateix l'artista va aportar un últim element a la gravació: Christa Paffgen, model i aspirant a cantant més coneguda com Nico. Amb la seva imatge etèria i gèlida, l'alemanya aportaria, en paraules de Warhol, «una mica de bellesa per contrarestar la lletjor».

Drogues, sexe i sordidesa

Perquè l'univers que les lletres de Reed retraten és lleig: drogoaddictes buscant la seva dosi (''m waiting for the man'), joves que cauen en la prostitució ('There she goes'), passejades per sòrdides estacions de metro ('Run Run Run') i pel decadent ambient dels rics ('All tomorrow's parties'') i paranoiques ressaques després de nits d'excessos químics ('Sunday morning'), tot plegat descrit amb objectivitat periodística i, alhora, amb poètica capacitat evocadora. Per vehicular aquestes històries la banda va recórrer a instrumentacions i estructures sonores sense precedents, combinant remolins de violes, guitarres distorsionades i tambors tribals amb moments de calma, tendresa i melancolia i alternant rock cruíssim amb balades d'amor, R&B, cançons de bressol i sons mai sentits en la història de la música popular.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El disc va ser un fracàs comercial. El 1967 va ser l'any de l'estiu de la pau i l'amor i el 'flower power', res a veure amb el món que proposava la Velvet. Les emissores de ràdio ho van ignorar. La premsa només li va fer cas per parlar de Warhol i Nico, i Reed no ho va encaixar bé. L'aliança no va trigar a trencar-se. Tres anys després la banda hauria publicat tres discos més, i ni Reed ni Cale en formarien ja part.

Paradoxalment, els valors que als anys 60 convertien The Velvet Underground en empestats -el so 'amateur', el desdeny per les tendències, l'actitud escèptica- són els mateixos que definirien la música de les dècades següents. Gairebé qualsevol grup alternatiu posterior i alguns dels que van arribar a dominar el 'mainstream' han reconegut el seu deute amb Reed i Cale. Sex Pistols. Patty Smith. Joy Division. Sonic Youth. Jesus and Mary Chain. My Bloody Valentine. Yo La Tengo. Nick Cave. PJ Harvey. Roxy Music. U2. R.E.M. Talking Heads. The Strokes. Tots. 'The Velvet Underground & Nico' va ser i segueix sent visionari. I, més encara que això, continuen sent 50 minuts de rock fascinant i punyent.