«Jo vaig sobreviure a Alep»

Les últimes setmanes del setge a Alep, abans de l'evacuació, van ser les dels bombardejos més forts que he vist en la meva vida. Fa només unes setmanes que vaig veure per primera vegada els vídeos del setge i vaig pensar: '¿Jo era allà dins?'». La cara de Hamza Alka­teab, un dels últims metges a resistir i sortir de l'Alep rebel quan les tropes sirianes van guanyar la batalla, és una barreja de temor i sorpresa. «Estàvem segurs que mori­ríem allà». La seva dona, la periodista Waad Alkateab, en dona fe: «Senties bombes tota l'estona. Ara no em crec que fóssim allà».

No obstant, ser-hi va ser una decisió meditada i conscient: «Quan estava a punt de tancar-se el setge a Alep, érem a Turquia visitant els meus pares (el pare de Hamza està malalt i resideix al sud del país eura­siàtic). Waad i jo vam parlar sobre si tornar-hi o no. En realitat, va ser una conversa molt curta, perquè de seguida vam decidir tornar-hi. Hi te­níem els nostres amics i ells també tenen fills. És molt egoista anar-te'n quan pots ajudar». La seva actual inacció, a Turquia, el consumeix, però planeja tornar-hi així que acabi uns tràmits.

«¿Què els direm als nostres fills quan siguin grans? -comenta Waad,­ embarassada del seu segon fill-. Quan els expliquem el que va passar a Síria, no els podem dir que ens en vam anar. Ens hi vam quedar per seguir amb la revolució».

REPRESSIÓ

La revolució iniciada ara fa sis anys és, per a ells, l'expressió de centenars de milers de persones, de milions de sirians, de voler enderrocar un règim repressor i dèspota. «A Síria, qualsevol jove ha rebut els cops de la policia almenys un parell de vegades. De debò. Els europeus potser no ho enteneu, però és així. Fins i tot en situacions inofensives, com anar passejant amb la teva nòvia per la universitat», explica Hamza amb la seva filla, Sama, a coll. Waad explica que Síria és un país d'informes policials, on «hi ha un arxiu enorme al teu nom, i si et passa alguna cosa ja estàs marcat en un expe­dient». Per això, sosté el matrimoni, «s'ha d'aprofitar qualsevol oportunitat de canviar les coses». I el març del 2011, ara fa 6 anys, es va presentar l'oportunitat.

Com el de Waad, Hamza Alka­teab no és el seu nom real. El va triar com a pseudònim en record d'un adolescent que es deia així: una de les víctimes de la repressió del president sirià, Baixar al-Assad, en unes protestes prodemocràtiques i que, al final, desembocarien en una guerra que ha afectat d'una manera o una altra gran part de la comunitat internacional i que no sembla que s'hagi d'acabar ni a mitjà termini.

SUPERVIVENTS DE LA PITJOR BATALLA

Ells van resistir a Alep en la batalla més cruenta de la guerra fins ara. Un informe recent del Consell de Drets Humans de l'ONU sobre Síria va concloure que tant Damasc com els rebels van cometre crims de guerra. Hamza ho va patir en la seva pròpia pell i va intentar salvar milers de ferits per la guerra. La majoria de les vegades, civils. Moltes vegades, amb èxit, i sempre en condicions sanitàries pèssimes. Waad també va patir en primera persona el setge i l'escassetat que se'n va derivar, i ho va documentar per a la cadena televisiva britànica Channel 4, i per aquesta cobertura ha rebut diversos premis.

El 28 d'abril del 2016, l'hospital que Hamza dirigia a Alep, l'Al-Quds, recolzat per Metges sense Fronteres i altres organitzacions, va ser atacat directament per bombardejos. No era la primera vegada. L'atac portava el segell d'Assad o, més probablement, de l'aviació alia­da russa. Eren dos quarts de deu de la nit i el director ja no era a l'hospital. Una infermera va comunicar via telefònica l'atac i les pèrdues humanes i materials del centre: sis companys morts i vuit de ferits, a més d'equips completament inutilitzats i runa per tot arreu.

«Quan estàs en aquesta situació, no et pares gaire a pensar. Estar ocupat és el que et fa seguir endavant», indica el doctor Alkateab. Hi havia massa ferits, massa gent per atendre.

El seu objectiu ara és recaptar prou diners per construir un nou hospital al camp a l'oest d'Alep, controlada per l'amalgama opositora a Assad. Allà la situació no és tan límit -com en els pitjors moments del setge d'Alep, quan trobar fruita o verdura fresca era gairebé ciència-ficció- i hi ha diverses oenagés que cobreixen les necessitats més bàsiques dels evacuats d'Alep i els habitants de la regió. «Ara no hi ha bombardejos: només foc de morter. Ara mateix l'estem sentint», assegura a aquest diari l'antic cap dels Cascos Blancs [voluntaris organitzats en tasques de rescat] a Alep, Ammar al-Selmo, present allà. Però la situació és fràgil a la regió i tot pot canviar en un moment: «Fa dos dies, l'aviació [russa i si­riana] va destruir l'hospital ­Huar, el més gran de la zona, i va causar molts danys a la maquinària sanitària», afegeix Selmo. «Estabilitat i mantenir l'alto el foc: això és el que necessitem», diu.

CALEN MÉS HOSPITALS

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Hamza sap que es necessita una xarxa més àmplia d'hospitals a la zona, perquè els que hi ha no donen l'abast. «La majoria de la gent que va sortir d'Alep durant l'eva­cuació s'ha establert allà», explica el metge. La seva idea és muntar un hospital centrat en obstetrícia i pediatria, però que també compti amb unitats de radiologia, nefrologia, cardiologia, entre altres, i, evidentment, urgències i UCI. En un principi, voldria començar amb mig centenar de treballadors, que es podrien ampliar fins a 80 o 90, si trobés el finançament adequat, un dels principals obstacles. «Les màquines són molt cares, fins a 180.000 euros, i estem contactant amb oenagés per buscar finançament. I els costos de funcionament són d'entre 6.500 i 9.500 euros al mes per a aliments, combustible per als generadors d'electricitat». A part, els sous dels treballadors. L'organització alemanya Deustch-Syrischer Verein finança una part del projecte, però, per a un projecte d'aquestes dimensions, Hamza assenyala que qualsevol aportació serà benvinguda.

La filla de Waad i Hamza, la petita Sama, que té un any i mig, va passant per la falda de tots els presents durant la conversa. El que més li agrada és buidar les sucreres de la cafeteria d'Istanbul on té lloc la conversa. Quan la pobra ja no aguanta més, la seva mare reprodueix al mòbil uns dibuixos animats que la hipnotitzen a l'instant. «És cu­riós, ¿saps?», diu Waad, assenyalant una reacció al·lèrgica a la galta esquerra de la nena. «Quan érem a Alep, no va tenir mai cap problema».