El viatge de Mahtab

És el novembre del 2015, i el mar Egeu, una autopista. Estem en el pic de la crisi migratòria: milers de persones arriben en pastera a territori grec cada dia, procedents de la pròxima Turquia. Les arribades són tan nombroses en aquests moments que no hi ha ni prou cooperants per atendre totes les necessitats de dones, avis, nens, homes i adolescents que salten de les llanxes cada pocs minuts per desembarassar-se de les armilles i celebrar, a vegades fotografiant-se a la platja, que han arribat a Europa.

Marzieh i Mahtab, mare i filla, de 37 i 10 anys, procedents de la ciutat iraniana de Shiraz, es mullen els peus i avancen fins a la platja, igual que 3.977 sol·licitants d'asil més aquell mateix dia. El desembarcament és tranquil, sense gaires plors o traumes. L'ensurt el dona un home gran que viatja des de l'Afganistan amb tota la seva família i que s'ha d'estirar damunt de les pedres de la platja. Un metge voluntari l'ausculta i dona l'informe: «Va tenir una cirurgia del cor fa molts anys i té una lleugera tos, però amb els instruments de què disposo ara mateix, no puc dir gaire més. Crec que ha tingut una baixada per fatiga, estrès i diverses emocions juntes». Marzieh i Mahtab, no obstant, estan bé.

CAMÍ A SUÈCIA

lles viatgen soles, però s'han unit a un grup de tres homes, tres dones i dos nens més. Volen anar a Suècia, un dels millors destins per a un refugiat. A Mahtab li agrada fer esport i estudiar. Marzieh era esteticista a Shiraz. ¿I el pare? No hi ha pare o no en vol parlar. «Ser dona a l'Iran és molt difícil, i encara més, mare soltera. Per això me'n vaig anar. ¿A Suècia tracten bé les dones?».

Mare i filla col·loquen la roba mullada durant la travessia sobre el cotxe que uns periodistes han aparcat a la mateixa platja. Hi ha molts periodistes. Fins i tot hi ha periodistes que hi són per fer seguiment d'altres periodistes que documenten l'onada migratòria. Però a aquestes altures, a l'escena hi queden poc més que armilles rebutjades a la platja i els anomenats voltors: els lladregots de rigor, que esperen que refugiats i comitiva humanitarioinformativa s'hagi dissipat per desballestar la pastera i apropiar-se de les parts aprofitables.

FERRI CAP A ATENES

Elles són de les afortunades, perquè aconsegueixen registrar-se ràpidament com a migrants a Grècia i l'endemà són al ferri que surt cap a Atenes. Marzieh és a la coberta del segon pis. El grup dels seus acompanyants ha variat, i ara són cinc homes iranians que juguen a cartes a prop seu. Està asseguda sola, mentre la seva filla juga amb la gossa d'un viatger. A Shiraz tenien set gossos que no li agradaven gens a la seva àvia. No se n'han pogut emportar cap i els troben molt a faltar. Marzieh se'n recorda dels gossos mentre l'enorme vaixell s'allunya de Lesbos. «Ara viatgem amb aquests homes, però, ¿i quan arribem a Suècia? ¡Estarem soles!». Li tremolen els llavis i aconsegueix contenir les llàgrimes quan se'n recorda de la seva família. Al seu mòbil hi té fotos, moltes, de les seves dues germanes: una de 40 anys i una altra de 44. La de 40 té dos fills, un és un nadó que torna boges Mahtab i Marzieh. Una de les ties de Mah­tab és escultora i Mar­zieh ensenya una foto de talla de fusta de la passió de Crist. Aquest és un dels motius de la seva fugida: són cristianes, objecte de represàlies a l'Iran. Marzieh mostra imatges de Shiraz i del seu exmarit i pare de la seva filla. Aquesta és una altra de les raons de la fugida: dona, mare soltera i divorciada.

«Turquia va ser un horror», explica Mahtab. La van creuar d'est a oest per carretera, fins a Istanbul, i després a la costa occidental, on els traficants es van encarregar de col·locar-les a la pastera en què van arribar un dia abans. El viatge va ser arriscat, però el pitjor per a elles va ser el trajecte en minibús: 52 hores arrupides en un minibús durant més de 3.500 quilòmetres. Per il·lustrar la incomoditat del vehicle, Mahtab s'encongeix a la gatzoneta al mateix temps que aixeca la veu per exclamar: «¡Mini, mini, minibús!». Marzieh ofereix alguns detalls: «Ens va retenir la policia un temps. Viatjaven amb nos­altres només homes afganesos i iraquians. I el conductor no feia més que maleir».

Es fa de dia i mare i filla arriben al port atenès del Pireu destrossades del cansament, i opten per anar a un hotel a descansar fins que arribi la nit, quan agafaran un autobús cap a Idomeni, el campament humanitari fronterer amb Macedònia, un coll d'ampolla en què els sol·licitants d'asil passen amb comptagotes. Encara no és de matinada quan Mar­zieh i Mahtab hi arriben. Hi ha nombrosos autobusos que volen entrar al campament i toca esperar-se diverses hores.

CANVIS DE NOM

Després de preguntar pel procés per passar a Macedònia (anar al campament, rebre menjar, aigua, atenció mèdica i esperar el seu torn per caminar per la via del tren fins a l'exrepública iugoslava), Marzieh s'aparta una mica del xivarri i treu un paper. És el document que les autoritza a estar a Grècia mentre tramiten la seva sol·licitud d'asil, lapse que tots els migrants utilitzen per dirigir-se sense traves al nord d'Europa. «Mira», diu assenyalant el foli. «El meu nom real és Marzieh, però ara em dic Fatma. I Mahtab, Noor [tots els noms han sigut canviats per protegir les seves identitats]». Són noms àrabs. ¿Us agraden? «¡No! Sonen a noms de pobres a l'Iran. Marzieh significa 'la més bonica' en farsi, i Mahtab, 'llum de lluna'».

S'han fet passar per sirianes perquè la UE agilitzi els tràmits de la seva acollida. Per això han adoptat aquests noms a suggeriment dels seus acompanyants. Com molts altres, viatgen indocumentades o amb documents falsos. Alguns els estripen pel camí i les restes són visibles a les platges gregues de l'Egeu, o al punt fronterer on són ara. Quan surt el sol, és visible la quantitat de plàstics que hi ha escampats per terra. «¡Que brut! Sembla l'Iran...», comenta la mare.

Marzieh es queixa del turmell esquerre. Va tenir un accident fa anys i li va afectar aquesta articulació, així com quatre discos vertebrals. Carrega una motxilla gran amb roba per a ella i per a la seva filla. «Em fa molt mal l'esquena, però ho faig per Mahtab». Més tard, aconseguirà que Metges sense Fronteres li donin un bloc de gel per col·locar-se al turmell, uns analgèsics i també una bena que li alleugen els dolors a Idomeni. En aquest punt no s'hi pot fer gaire més.

A ALEMANYA

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Prossegueixen el viatge pels Balcans. En tren, en autobús, a peu. «El pitjor és caminar de nit», es queixa Mah­tab. Com en els 10 quilòmetres foscos i plens de fang que toca recórrer en el pas il·legal entre Macedònia i Sèrbia. Quan els seus companys de viatge arriben a Alemanya, a la mare l'assalten els dubtes: ¿seguir soles fins a Suè­cia? ¿Com és la situació a Espanya? Fonts del procés de sol·licitud d'asil a Madrid assenyalen que a Espanya no ho aconseguiran, ja que la Constitució de l'Iran reconeix els cristians com a minoria, encara que la realitat és menys encoratjadora.

Mahtab i la seva mare opten per quedar-se a Alemanya, on les ubiquen en una residència. Una habitació per a totes dues, amb bany i cuina compartides. Mahtab comença l'escola i totes dues s'inicien en l'alemany, idioma en què la nena destaca aviat. El fred de l'hivern les descol·loca i Marzieh s'avorreix moltíssim: no li resulta tan fàcil com a la seva filla fer amics i troba a faltar la seva família i la seva ciutat, però la paciència al llarg de 15 mesos dona els seus fruits. El febrer d'aquest any reben un permís de 3 anys d'asil al país teutó. Ara toca el següent pas: trobar una casa on puguin crear alguna cosa semblant a una llar.