La culpa la té Larra

La culpa la té Larra. Mariano José de Larra, sí. Ni Pobrecito Hablador ni hòsties. La culpa la té Larra i tots els que pensen o han pensat alguna vegada com ell. Des de Goethe fins a Espronceda. Des de Rousseau fins a Bécquer. Des de Beethoven o Chopin fins a Luis Fonsi. Admetem-ho a-poc-a-poc, els romàntics ens han fotut a tots la vida. I encara ningú ni res hi ha posat remei. Al revés, els nostres referents culturals actuals només eixamplen la bretxa i tiren més sal a les ferides.

Fa poc es repetia l'escena en qüestió a First Dates. Ella, posant ullets de be degollat, li preguntava a ell: «¿Tu ets romàntic?». Pregunta trampa en què, o immediatament dius que sí, o estàs fotut. Ell, que es diria que l'últim llibre que havia llegit era el manual de la màquina de càrdio i l'última pel·lícula que havia vist hauria sigut protagonitzada, produïda i escrita per Van Damme, mirava cap a l'infinit buscant una resposta que sortís de la paret. I com que un mur no és mai la resposta, al final amb un filet de veu va contestar amb l'única síl·laba honesta en aquests casos. «N-no». Perquè ho va haver de transformar en dues síl·labes, com sempre que s'intenta dir la veritat i quedar bé a la vegada.

Bén dit, vaig pensar. Al final, no seran flors totes les violes de músculs. Els meus prejudicis, una altra vegada, al taller de revisió. I el meu cabreig, un cop més, contra els romàntics, també. Estic amb un llibre, Relationships, de The School of Life, que m'està obrint velles ferides i nous ulls contra aquesta gentussa que ens segueix adoctrinant des de les pel·lícules de Hollywood fins a enganxifosos best-sellers literaris amb tints pseudoeròtics que ens imposa perillosos dogmes de fe que, com tot dogma de fe, seria convenient derogar.

La culpa la té Larra. Per començar, per confiar-ho tot a la intuïció. Negaré que ho he escrit, però en temes sentimentals la nostra intuïció falla més que una escopeta de fira. Només s'ha de mirar la teva llista d'exs, sempre superior en nombre, en mentides i en error. Una intuïció que ens diu a primera vista que aquesta és la persona per a la resta dels nostres dies. Quan ni tan sols la coneixem de res. Quan, en realitat, noi no coneix noia. És precisament quan noi coneix noia que s'acostumen a deixar. L'enamorament és només la pregunta. I la resposta diària és el que, algun dia i amb sort, podrem anomenar amor.

Però és que a més, la culpa la té Larra per ajuntar per sempre sexe i amor. Dos conceptes que fins al segle XVIII havien estat necessàriament separats. Dos conceptes que poden arribar a ser fins i tot antagònics. Perquè si ja és difícil enamorar-te d'algú, imagina't com n'és de difícil tenir a més bon sexe amb aquest algú pels segles dels segles. Perquè així ens va, que quan s'avorreixen del sexe, les parelles es veuen empeses a deixar-se. Monogàmia sexualitzada i claustrofòbica que esdevenen necessàriament en promiscuïtat seqüencial.

La culpa la té Larra. Per fer-nos creure que on no hi ha passió no hi ha alegria. La passió, aquest desajust cerebral de desproporcions èpiques que tantes tonteries ha firmat. Una tempesta perfecta en la qual oxitocina i endorfina ens preparen un còctel molotov d'hormones per esmorzar, dinar i sopar. Mantenir viva la flama. Quina estupidesa. Si la teva relació és tan feble i fràgil com una flama, mereixes la foscor total quan bufi la primera brisa. Tota relació que es preï no comença per una flama sinó per un incendi. El que arrasa fins a les més baixes passions. Si després d'aquest holocaust nuclear queda algun supervivent, llavors parlem d'alguna cosa seriosa.

La culpa la té Larra. Per crear-nos el maleït mite de la mitja taronja. Un ésser -i només un en la història i al món- que m'entengui sense ni tan sols obrir la boca. I això sí, que a més ho faci des del principi. No al cap d'anys de relació, no. Que des del minut u li agradin les mateixes coses que a mi, que pensi el mateix que jo sobre els mateixos temes i que endevini el que vaig a dir abans fins i tot que m'atreveixi a pensar-ho. Estar fets l'un per a l'altre, una altra bestiesa. I no deu ser que una relació precisament consisteix en això, a fer-se l'un per a l'altre. És que si no, discutim. I és clar, si discutim, això és que no és la meva mitja taronja, entrem en crisi, m'asfixio d'estar sempre enfadat i al final per no discutir més, ens donem un temps.

La culpa la té Larra. Per fer-nos creure en coses que ens encantaria que fossin certes. Coses que, tot i saber que són ben falses, preferim creure que han de ser així. Jo mateix ho he fet i encara a vegades em descobreixo fent-ho. I m'intento corregir.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Ja n'hi ha prou de dir-nos que les relacions es fabriquen soles. Ja n'hi ha prou de dir-nos que la felicitat no és una cosa que un hagi de treballar-se. Ja n'hi ha prou de confondre escalfament genital amb companyia de vida. Ja n'hi ha prou d'associar lleialtat a fidelitat. Ja n'hi ha prou de fugir de la discussió com si no se'n pogués aprendre res. Ja n'hi ha prou de creure que repassar en veu alta l'agenda és comunicar-se de veritat. Ja n'hi ha prou d'imposar-nos les regles conjugals, com si tots haguéssim de ser feliços de la mateixa manera i fent les mateixes coses. Ja n'hi ha prou de creure que totes les parelles, per ser felices, han de ser parelles. I sobretot, ja n'hi ha prou d'identificar el final d'una relació amb un fracàs.

Si el que té final fos per definició un fracàs, tot en aquesta vida, començant per la vida mateixa i acabant per aquest article, estaria destinat a fracassar. Oh, wait.