Sensual als 70

Somriu i el món somriurà amb tu, plora i ploraràs tu sola». Una premissa que ha marcat la vida de la cantant, actriu i, sobretot icona Jane Birkin. Nascuda el desembre del 1946 a Londres, filla d'un comandant de la Royal Navy i de l'actriu Judy Campbell, la britànica es convertiria en una de les emblemàtiques del cine i la música als 60 i 70. No obstant, la seva vida està lluny de ser un camí de roses.

Amb només 18 anys, la jove d'ulls sortints i llarga melena va debutar al cine a les ordres de Richard Lester a El knack... i com aconseguir-lo. Un any més tard, seria la pel·lícula Blow up, dirigida per Michelangelo Antonioni, la que la llançaria a la fama. Aleshores, Birkin es va convertir en la protagonista d'un dels grans escàndols del swinging London, l'escena cultural dels 60, al mostrar en pantalla el pèl púbic.

Va ser tan precoç en el món del cine com en la seva vida sentimental: el mateix any del seu debut a la pantalla, Birkin va contraure matrimoni amb el compositor anglès John Barry, pare de la seva primera filla, Kate. L'idil·li va durar tres anys, fins que Birkin va decidir temptar la sort a França. Als 22 anys va encarnar, sota la direcció de Pierre Grimblat, Evelyn, la jove amant de Serge Fabergé, interpretat per Serge Gainsbourg (1928-1991), 20 anys més gran que ella. La seva història d'amor marcaria la seva vida.

'Je t'aime...'

Birkin va irrompre en el pop amb el títol Je t'aime… Moi non plus, escrit per Gainsbourg per a Brigitte Bardot i, finalment, interpretat per la parella, que va ser censurat en diversos països per la seva lletra explícita (i els panteixos). Des d'aleshores, Birkin va compaginar cine i música, arribant a atresorar dos discos d'or per Baby Alone in Babylone i Arabesque. Al llarg dels 70 va multiplicar els seus àlbums, però no va fer ni un concert fins al 1987, als seus 40 anys, a la tristament cèlebre sala Bataclan de París.

Durant una productiva dotzena d'anys, la seva història d'amor amb Gainsbourg va donar per a un treball musical a duo, una filla, Charlotte, i el salt al cel·luloide de Je t'aime... Moi non plus (1975), que va proporcionar a Birkin una nominació com a millor actriu als premis César.

Però l'eterna Lolita del compositor parisenc el va deixar (avui ho admet: «Gainsbourg m'ho va donar tot... i el vaig deixar»). I va apostar pel cine d'autor, protagonitzant La fille prodigue (1981), dirigida per Jacques Doillon, que es convertiria en la seva parella fins al 1992 i amb qui tindria una filla, Lou. Aquell mateix any, el 1982, després de la trobada de Birkin amb el director executiu d'Hermès, Jean-Louis Dumas, en un vol París-Londres, la firma de luxe va dissenyar una bossa batejada amb el seu nom que es va convertir en una de les principals insígnies de la marca.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Va treballar amb Godard, Varda i Rivette, però el 2012 l'artista va patir una malaltia autoimmune que la va obligar a cancel·lar tots els seus concerts. Quan semblava que començava a recuperar-se, es va topar amb un altre drama: el suïcidi de la seva primogènita, la fotògrafa Kate Barry. La britànica va desaparèixer del focus. «Durant dos anys no he tingut ganes de res», reconeixia en una entrevista a Paris Match aquest mes de març.

El renaixement de la llegenda ve de la mà d'un àlbum: Birkin-Gainsbourg, le Symphonique, una recopilació de 21 de les cançons estrella que ell va escriure per a Birkin i altres intèrprets com Juliette Gréco, Isabelle Adjani o France Gall. «Estar a l'escenari és una forma formidable d'escapar-se», relatava al setmanari Le Point. El mite dels 60 torna a l'escena amb el seu inimitable accent british i amb la poesia d'un dels artistes més memorables del pop francès.