«A totes les escales hi havia algú del PSUC»

Segurament la recordaran perquè Maruja va rebutjar la Medalla de la Ciutat que l'alcalde Xavier Trias, el 2011, es disposava a penjar-li. L'estrepitós rebuig que aquesta dona nascuda a Guadix (Granada, 1936), criada en les barraques de la Diagonal i traslladada després a Nou Barris, li va fer a Trias en temps de retallades no va ser res més que el punch mediàtic de 50 anys de lluites que, en el seu cas, van començar al barri, on els veïns van arrencar a mossegades des d'escoles fins a semàfors -«aquí no hi ha res que no hagi costat feina, nena»-; van seguir després teixint la teranyina clandestina del PSUC, i han continuat fins avui musculant les batalles veïnals.

La Maruja -que va veure com empresonaven el seu pare per anarquista i la seva mare per ser la seva dona, després d'haver-la rapat i passejat pel poble com a escarni- va ser durant anys una de les mans invisibles del partit al barri. «La gent creia que era prostituta: em veien a les cantonades quedar amb homes, quan, en realitat, eren camarades a qui portava a reunions clandestines», explica, sense desbaratar en cap moment un enorme som­riure.

El seu full de serveis prova que a Nou Barris mai han estat per a tonteries: la van detenir diverses vegades -«però mai vaig passar de comissaria»-; va participar en el segrest de dos autobusos, un d'ells per desmentir la companyia i demostrar que els vehicles sí que podien pujar fins a Torre Baró; i a la nit va desmuntar grues perquè no es construïssin pisos on avui hi ha el Casal de Prosperitat.

Tancada a Motor Ibérica

Però, potser, la seva gesta més sonada, de manual suffragette, va ser el 1976. Havien fet fora el seu marit i 1.800 treballadors més de Motor Ibérica i, després d'una vaga amb poca repercussió, va liderar una tancada de 300 dones i fills d'obrers a l'església de Sant Andreu de Palomar que va acabar, als 28 dies, amb un assalt policial. «La batalla es va perdre, però moltes dones es van polititzar».

Notícies relacionades

«La meva dona no sabia res de lluita clandestina»

Alberto Garzón: "El PCE de la transició es va autoenganyar i va enganyar els militants"

Un dia, el seu marit i també camarada Nando Medialdea va dir que un dels dos havia de deixar el partit, que requeria moltes fatigues i perills, i tenien una filla. «'Molt bé, vés-te'n tu', li vaig contestar. Gregorio López Raimundo i 'el Guti' em van repeti com n'era de necessari el meu marit i la lluita. 'Sí, en soc conscient -els vaig contestar-, per això no la deixaré'. Un mes va trigar el meu marit a tornar».

LaMaruja, que feia ciclostils al soterrani d'una cotilleria, conserva un fitxer que recorda que, abans de legalitzar-se, a «totes les escales del barri vivia algú del PSUC». ¿I què va passar després? La lluita es va desactivar, «van cedir» amb la monarquia i els socialistes, en temps rècord, els van guanyar la partida. Però també, afegeix, va començar a propagar-se el «virus neoliberal». «A les vagues de llavors, jo deixava el meu 600 en una cantonada i, a la tornada, estava ple de menjar. Ara, en canvi, domina el conformisme. ¿Com acceptem treballar per hores? ¡Els joves mai s'emanciparan! Les batalles costa molt guanyar-les, i hem lluitat i sofert massa perquè ara ens ho estiguem deixant perdre».