El dissabte sant roig de la legalizació del PCE

El 27 de febrer de 1977, el president del Govern, Adolfo Suárez, es va reunir en secret amb el secretari general del PCE, Santiago Carrillo, a casa de José Mario Armero, president d'Europa Press, als afores de Madrid. «Vostè i jo -li va dir el president al líder comunista- hem estat jugant aquest any una partida d'escacs i el seu avanç de peons ha condicionat el meu joc». Va ser, segons explica Carrillo en les seves memòries, la manera de trencar el gel en una reunió que passarà a la història perquè d'allà va sortir la ferma decisió de Suárez de legalitzar el Partit Comunista d'Espanya, l'ogre del franquisme, un règim que seguia fent espeternecs fins i tot després de morir Franco.

La imatge de la partida d'escacs no era gens desencertada. Era la metàfora de la Transició. En el tauler es plantejava el conflicte entre legalitat i legitimitat. Perquè l'evolució del règim cap a la democràcia fos legítima abans s'havien de legalitzar totes les forces de l'oposició. I el PCE, el partit que havia sigut el pilar de la lluita antifranquista, la formació que va jugar un paper decisiu en la guerra civil, no en podia ser una excepció. Si els comunistes no es podien presentar a les primeres eleccions després de la mort del dictador, no hi havia democràcia presentable. Així de senzill.

GUERRA CONTRA ELS ROJOS

Suárez, naturalment, ho sabia. Però també sabia que la seva reforma política tenia uns límits. Els que li fixava l'Exèrcit, guardià de les essències del franquisme. «Els exèrcits s'hi oposaven d'una manera radical: havien fet una guerra contra els rojos, l'havien guanyat, eren els seus enemics naturals i no podien admetre'ls en la legalitat. Els rojos representaven la subversió, i els exèrcits estaven per aplacar les subversions», assenyala al seu llibre Puedo prometer y prometo Fernando Ónega, que en aquells temps treballava al gabinet de premsa de la Moncloa.

Vista amb la perspectiva d'avui, la legalització del PCE ofereix algunes lliçons. La primera, que els tribunals no poden suplir la política. Suárez va decidir portar al Tribunal Suprem la patata calenta de la legalització del PCE. Es tractava de dilucidar si els estatuts del partit de la falç i el martell no vulneraven l'article 172 del Codi Penal. Però els magistrats de la Sala Quarta, després de morir de sobte el seu president, procliu a l'autorització, es van enfrontar a l'Executiu. Les pressions del president i del seu ministre de Justícia, Landelino Lavilla, van aconseguir al final que el Suprem es declarés incompetent. El Govern, en un altre moviment d'escacs, va passar llavors l'assumpte a la Junta de Fiscals, que, en plena Setmana Santa, decideix que «no es desprèn cap dada que determini (…) la incriminació del PCE en qualsevol de les formes d'associació il·lícita que defineix i castiga l'article 172 del Codi Penal». L'històric partit de la Pasionaria, Líster i el Campesino, quedava legalitzat.

'SABADAZO'

Els mexicans van encunyar el terme sabadazo per referir-se a les decisions polítiques o administratives que es prenen en dissabte, quan les oficines públiques estan tancades, de manera que els efectes d'aquestes resolucions queden temperats el dilluns. La legalització del PCE va ser un sabadazo amb premeditació i traïdoria. Es va produir el Dissabte Sant (Dissabte de Glòria, per als catòlics, i des d'aleshores Dissabte Sant roig per a historiadors i comentaristes), amb més de mig Espanya de vacances i ministeris i casernes a mig pal.

La reacció va ser moderada. Suárez havia insistit molt a Carrillo que no convenia una resposta entusiasta, amb profusió de banderes i desfilades. Els militars, probablement, no ho suportarien. I el PCE, com havia fet uns mesos abans en l'enterrament dels advocats assassinats al despatx del carrer d'Atocha, va donar una lliçó de disciplina i contenció. «No s'havia d'insistir que no sortíssim al carrer amb les banderes desplegades -assenyala Andreu Claret, membre llavors del comitè central del PSUC-, l'actitud de moderació era bastant natural, sabent la fortalesa del règim». Les fotos de premsa de l'època, en rigorós blanc i negre, donen idea de celebracions de mida familiar.

JOC DEMOCRÀTIC

Les conseqüències de la legalització del PCE van ser enormes: Suárez aconseguia, finalment, la legitimitat interior i, en bona mesura, internacional de la seva reforma política; Espanya feia el pas decisiu per equiparar-se amb les democràcies europees; els comunistes acceptaven participar en el joc democràtic d'una monarquia constitucional, bandera bicolor inclosa, i amb economia de mercat, i les forces armades espanyoles ho acceptaven, encara que es desfogaven amb una intolerable nota en què es criticava la «unilateralitat» de la mesura. Això dona idea de fins a quin punt els militars se sentien en aquells anys amos de les decisions polítiques, al mateix nivell que el Govern. De fet el ministre de Marina, Pita da Veiga, va presentar la dimissió i va maniobrar perquè ningú d'uniforme es prestés a substituir-lo.

«A molts de nosaltres ens va canviar la vida», assenyala Andreu Claret, que treballava com a periodista a Cambio 16, una revista de referència en l’època, però portava una doble vida com a militant del PSUC. «Ara tocava sortir de l’armari i dedicar-se més a la feina política», afegeix.

¿Va jugar bé les seves cartes Santiago Carrillo en aquelles hores decisives? L’opinió general és que sí. El PCE, malgrat la seva llegenda, tenia una força relativa en aquell moment davant l’aparell de l’Estat. I si uns anys abans els seus dirigents somiaven amb una ruptura democràtica similar a la de Portugal en la Revolució dels Clavells (l’abril del 1974), en forma de Vaga Nacional Pacífica (HNP), quan va morir el dictador van veure clar que la via era la consolidació de la democràcia i que el partit estigués en la línia de sortida en les primeres eleccions democràtiques. No hi hauria ruptura, sinó reforma. I pactada.

L’historiador Paul Preston assenyala en la seva biografia de Carrillo El zorro rojo que «el preu que va pagar havia sigut alt, però no tenia cap altra opció. El seu pacte amb Suárez pretenia impedir la marginació del PCE i que fos eclipsat pel PSOE en les eleccions».

SUPORT DE WILLY BRANDT AL PSOE

En aquella crucial cita amb les urnes els comunistes van haver de competir amb la formació de Felipe González, que va rebre un tracte molt diferent dels de la falç i el martell en aquells dies, entre altres coses, pel suport dels poderosos partits socialdemòcrates europeus, amb l’alemany Willy Brandt al capdavant. Un dels debats que van quedar per a la història és fins a quin punt el PSOE estava interessat que el PCE no pogués participar en les eleccions del juny i deixar així el terreny franc als del puny i la rosa. 

Ramón Tamames, un dels homes forts del comunisme de llavors, explica que Suárez li va dir anys després que els socialistes li havien comentat que «podia deixar això del PCE per a més endavant per les dificultats que plantejava l’Exèrcit».

DERROTA SIMBÒLICA

Antonio Gómez Villar, professor de teoria política a la Universitat de Girona i activista dintre de Podem de Catalunya, assenyala que «el PSOE va ser capaç de construir la imatge més poderosa d’Espanya, en termes hegemònics, des de l’any 1978. Algú va dir que el seu discurs tenia èxit perquè era un retrat fidedigne de la societat espanyola. El PCE és derrotat en termes simbòlics, no disposava d’unes poètiques on expressar-se».

El cas és que en les eleccions del 15 de juny de 1977, dos mesos després de la legalització i després d’una campanya en què el PCE va jugar la seva carta emocional amb el retorn d’il·lustres exiliats com la Pasionaria o Rafael Alberti, els resultats no van ser bons. El PSOE va obtenir 118 diputats, amb el 29% dels vots, i el PCE es va quedar en 20 escons, amb el 9%. La UCD va aconseguir la victòria amb 165 escons i el 34% dels vots. A Catalunya –fet diferencial molt rellevant– va guanyar l’esquerra i el PSUC va ser el segon partit més votat darrere del PSC. 

Alguns historiadors pensen que si el PCE no hagués concorregut en aquelles eleccions per ser il·legal, el PSOE podria fins i tot haver quedat davant de la UCD de Suárez. Però aquestes suposicions no deixen de ser divertiments. Era clar que unes eleccions sense els comunistes no haurien legitimat la naixent democràcia espanyola i el PCE hauria llançat llavors una campanya al carrer de conseqüències imprevisibles.

Un altre dels aspectes interessants en el capítol històric de la legalització del PCE és el del paper del rei Joan Carles. Al cap de pocs mesos de morir Franco, el monarca va enviar a Romania Manuel de Prado y Colón de Carvajal en una missió diplomàtica no oficial. Es tractava de reunir-se amb el president Nicolae Ceausescu per sondejar-lo a propòsit d’una futura legalització dels comunistes espanyols i de les possibilitats de suport a una monarquia imposada pel dictador. 

No obstant, en els dies previs al Dissabte Sant roig, el Rei es va mantenir al marge dels estira-i-arronses de Suárez i Carrillo. S’intentava no implicar a qui era el cap màxim de les Forces Armades en un assumpte polític que causava un enorme malestar entre els militars. Suárez va fer de fusible. El president del Govern va informar el Rei de cada pas que va fer, però va protegir el cap de l’Estat del malestar a les casernes.

DEMOCRÀCIA INJUSTA

La pregunta avui, després de totes les vicissituds que ja formen part de la història, és què en queda de l’esperit d’aquell PCE, representant de l’orgull de l’esquerra i de la República derrotada. Es pot afirmar que la democràcia va ser injusta amb la formació que va lluitar més contra la dictadura, però el cert és que el PCE va trobar un sostre electoral el 1977 i després es va consumir en un seguit de guerres internes que van arrasar amb tots els lideratges. «Des de la Transició, el PCE ha perdut totes les batalles simbòliques», assenyala  Antonio Gómez Villar, que afegeix que l’ha perjudicat l’actitud de ser sempre «vigilant de les seves essències, sense reconèixer la realitat que l’envoltava».

Notícies relacionades

«A totes les escales hi havia algú del PSUC»

Alberto Garzón: "El PCE de la transició es va autoenganyar i va enganyar els militants"

¿Podem, formació teòricament situada a l’esquerra del PSOE, és l’hereva d’aquell PCE de la Transició? I el politòleg Gómez Villar es remet a una imatge recent: «Passa a Còrdova, durant la campanya electoral del 26-J. Pablo Iglesias intervé en un acte i, per sorpresa, apareix Julio Anguita. Tots dos es fonen en una càlida abraçada. Pablo, visiblement emocionat, plorant, no pot continuar. Julio li diu a l’orella: ‘Pablo, t’estic esperant des del 77’». De fet, un dels punts de fricció en el dur debat intern de Podem va ser la tesi d’Errejón en el sentit que la formació morada no podia ser un PCE 2.0.

Però 40 anys després del Dissabte Sant roig el que queda és que els comunistes van donar una lliçó de contenció, disciplina i també de generositat. Suárez es va jugar el futur polític fent un salt arriscat per al qual la societat espanyola estava de sobres preparada. Les pors en les altes instàncies del poder als comunistes eren exagerades. Al final, els militants van repartir exemplars de Mundo Obrero anunciant que el PCE era legal, en un dels moments més emocionants de la recuperació de les llibertats a Espanya.