«La meva dona no sabia res de lluita clandestina»

A l'Agustín, fill de comunistes exiliats a l'URSS, enrolar-se al PSUC li va costar tres mesos de calculades plantades. «Cada setmana em citaven en un lloc diferent i no apareixia ningú. Al final, un dia vaig veure un conegut i, quan el vaig saludar, em va dir que ell era el camarada». Era el 1969 i, un cop testat el seu compromís, aquest treballador de Telefónica a qui deien el Ruski -per ser rus de naixement-es va integrar a cèl·lules laborals, va organitzar vagues, va repartir octavilles i va córrer molt quan, cada 1 de maig, «a penes 20 o 40 persones» es reunien per treure les banderes abans de la càrrega dels grisos. Es diu aviat, però l'Agustín vivia en clandestinitat a la seva pròpia casa. «Ni la meva dona, a qui vaig conèixer en una processó, sabia que jo era del partit. No m'ho va retreure perquè així la vaig protegir: eren anys en què ens hi jugàvem la feina i la vida».

Deixats a l'Uzbekistan

Notícies relacionades

Alberto Garzón: "El PCE de la transició es va autoenganyar i va enganyar els militants"

La cultura del PCE: d'Alberti a Paco Rabal

Comprimir la vida de l'Agustín en una pastilla de 90 línies té la seva dificultat, però s'intentarà. Va néixer en un kolkhoz de l'Uzbekistan el 1941, on la seva mare havia sigut evacuada davant l'avanç nazi a Moscou. El seu pare, enrolat a l'Exèrcit soviètic, va ser capturat i cremat en una foguera. «Allà vam ser abandonats, dels 10 nens que érem, només en vam sobreviure tres. Un dia va venir Líster a visitar-nos, es va escandalitzar per la situació i, després d'enviar un informe al Comitè Central, ens van treure d'aquell lloc en què, de tanta fam, els exiliats vam menjar gats, granotes i rates». Mare i fill es van instal·lar a Crimea, però després d'un accident de la dona, arran del qual es va posar greument malalta, l'Agustín, amb 4 anys, va ser traslladat a una Casa de Nens pròxima a Moscou en què hi havia els fills de Palmiro Togliatti i Mao Zedong. «Va venir una vegada Dolores Ibárruri i em va dir que el meu pare havia mort com un heroi, però que la meva mare vindria a buscar-me. ¡Que sol que em vaig sentir aquells quatre anys d'espera!». Finalment, la dona, ja recuperada, i el seu nou marit, íntim de Líster, van anar a recollir-lo i es van instal·lar a Kíev. El 1957, «de pura nostàlgia», van tornar a Barcelona.

Fem ara una gambada de 20 anys, fins a la veu entretallada d'Agustín García aquell dissabte roig. «Com ens vam abraçar amb la meva mare i el meu padrastre. Ens vam treure una llosa de sobre. La lluita era un orgull, però et feia viure en la desconfiança, acabaves sent esquerp. ¿S'imaginen l'alegria de sortir al carrer sense amagar qui eres i descobrir centenars de camarades al teu barri?». L'Agustín, però, és molt crític amb el després. Amb l'eurocomunisme («pura socialdemocràcia»), amb Carrillo («no era comunista, sinó carrillista») i amb la forma en què va aixafar «l'oposició interna». «A més, els grans lideratges van acabar amb el debat a les bases». I encara que va deixar el partit, però no les idees, no creu que tot siguin cendres. «Si bufes, hi ha brases. Les classes populars han descobert que, en realitat, el Mur de Berlín va caure sobre els seus caps. Jo soc optimista amb els joves que es van polititzar en els casals okupes i juvenils, alguns dels quals estan ara en les institucions. Sí, jo noto les ganes de canvi».