Roger Vinton: "Ens ha manat una màfia"

Què tenen en comú l’excalde de Barcelona Xavier Trias amb la que va ser una de les veus més crítiquesdel periodisme barceloní, Margarita Rivière, i amb qui va ser un dels seus principals pensadors, Eugenio Trias? Doncs que molta gent es pensa que són família i ara sabem que no ho són. Aquesta mena de joc del trivial és habitual en determinats cenacles de la Catalunya política, econòmica i periodística. La major part de les respostes provenen de referències, basades en meres suposicions o en rumors especulatius. ¿Quina relació té el periodista Xavier Vidal-Folch amb el desfalc de Diagonal Mar als anys 90? Doncs que un dels solars que es van comprar en aquesta fallida operació immobiliària era precisament de la seva família.

Els aficionats a aquesta mena de jocs i també els que vulguin saber qui mana a Barcelona des del segle XVIII disposen des d’ara d’una guia exhaustiva, rica i documentada: 'La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya' (Periscopi, 2017). Ho sabran gairebé tot, excepte el nom de l’autor al DNI. Hauran de conformar-se amb el seu avatar digital: Roger Vinton, un home com cal. «Observo el poder des de fora del poder –explica el sòsies de Vinton–, però en un determinat moment vaig renunciar a una vida professional convencional, no em pagaven d’acord amb les meves capacitats, de manera que vaig decidir invertir... en mi mateix».

Registres i esqueles

¿Té algun vincle l’exdiputada, membre de la FAES i cronista del judici del 9-N, Cayetana Álvarez de Toledo, amb la poderosíssima família Güell de Barcelona? Doncs ni més ni menys que és la dona de l’hereu de la saga i avui conseller del grup Godó de comunicació.

¿Quin és el mètode que utilitza Vinton per traçar aquestes connexions? «Bàsicament consulto els registres [mercantil, de la propietat i civil], l’hemeroteca i el que m’han explicat alguns amics. Però el més decisiu són les esqueles de 'La Vanguardia' perquè hi surten tots: pares, fills, germans, cunyats... I també he consultat bibliografia que té molta informació, com les obres del periodista d’EL PERIÓDICO Andreu Farràs». 

La minuciositat de Vinton permet llegir el seu llibre de dues maneres diferents: una d’una tirada, seguint el seu amè dibuix de la trama que condueix el lector per quatre, cinc i fins a sis generacions de dirigents catalans saltant de cognom en cognom i de sector econòmic en sector econòmic.

Algunes famílies tenen documentat el seu primer pròcer a finals del segle XVIII i demostren una gran capacitat adaptativa: «Van recolzar la dictadura de Primo de Rivera, com va explicar Joan Sales l’extrema esquerra els va arraconar en el franquisme i ara alguns –pocs– es declaren independentistes i altres –pocs també– coquetegen amb Colau perquè pensen que acabarà amb el procés, genèticament són el contrari del que representa l’alcaldessa però pensen que no podrà contra ells, que no farà la revolució». Però també ve de gust llegir-lo començant pel completíssim índex onomàstic.

¿Què tenen en comú els periodistes Lorenzo i Mercedes Milà amb l’assassinada Anna Permanyer, veïna de l’edifici Atalaya de la Diagonal? Doncs que les dues famílies van compartir la propietat de la cèlebre marca de motos Montesa. Aquesta classe de relacions són les que exemplifiquen per a Vinton l’avantatge competitiu que té pertànyer a aquestes famílies: «Acumulen capital, tenen informació del que passarà perquè ho decideixen els seus companys de classe social, s’intercanvien favors».

Compres i construccions

A més a més el mapa que dibuixa aquesta gran teranyina inclou totes les fases del negoci: des de la compra de terrenys en notaries de confiança fins a la construcció dels edificis a càrrec d’arquitectes de prestigi, tots de la família. Algú pot pensar que l’anonimat de Vinton amaga alguna mena de venjança que l’autor nega rotundament: «Vull saber si la gent amb qui em creuo al passeig de Gràcia pren decisions, no em guia la venjança però entenc que és un llibre que pot agradar a cupaires com David Fernàndez i a liberals com Sala i Martín, però no pretenc res més que la gent se situï, encara que sé que més d’un, al llegir-lo, ha estat a punt de sortir al carrer i muntar-ne una de grossa. Ho faig per obsessió, vull tenir el poder etiquetat». Amb tot, Vinton assegura que no està fet amb mala llet. «No difamo, ni parlo malament de ningú, ni tiro merda». 

¿Què vincula l’enfonsament dels pisos del Turó de la Peira per aluminosi amb la fallida de Metrovacesa? Doncs que en els dos escàndols està implicada la família de Román Sanahuja, un promotor que es va fer igualment ric a la Barcelona desenvolupista de Porcioles i a la Barcelona olímpica de Maragall: va construir els pisos per a obrers a Nou Barris i les oficines de luxe a l’Illa Diagonal.

La crisi ha posat en el punt de mira tots els que manen, vinguin de la política, dels negocis o de l’aristocràcia. Resulta curiós que pocs, molt pocs membres d’aquestes grans famílies hagin acabat als jutjats malgrat estar movent els fils en moltes de les operacions que van donar peu a les bombolles immobiliàries o als enfonsaments de bancs i entitats financeres. «Aquestes famílies no cometien delictes ni cobraven comissions com els Pujol, s’han beneficiat d’altres coses. Ja el pare de l’expresident es va voler emparentar amb ells, però no han tingut mai èxit en aquesta empresa. Només tenen vincles amb els Sumarroca o els Rosell. No han tingut mai empresa i per tant no compten. A més, el pujolisme es veurà com un període en què el país va estar en mans d’una màfia en connivència amb Espanya».  

Endogàmia

La fascinació pels mapes del poder no és una peculiaritat catalana encara que resulta curiós que entre els 10 llibres més venuts de no-ficció en català en les setmanes prèvies a Sant Jordi tres es dediquin a aquests temes: 'La gran teranyina de Vinton', 'El cavaller Floïd de Genís Sinca' i 'Els Güell' d’Andreu Farrás. ¿Això vol dir que l’endogàmia familiar és un mal català? «Una part molt substantiva de la gent poderosa ho és perquè la seva família, el seu pare o el seu avi ja ho eren. He escollit la metàfora de la teranyina (en lloc de casta o trama) perquè des de diferents fils arribes als mateixos nusos. La teranyina t’envolta i t’enganxa sense que te n’adonis, és una estructura matricial. Reflecteix l’endogàmia que tenim. L’ascensor social és un mite, no existeix». A més a més, no considera que hi hagi una especial intensitat a Catalunya: «Som mediterranis –assegura–, aquí hi ha més endogàmia que a Dinamarca o a Suècia encara que no hi ha indicadors per sustentar aquesta teoria; l’únic és la quantitat persones que aconsegueixen la  primera feina per família o per amics, aquí és molt més elevada». 

Notícies relacionades

Drenant l'oasi

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

La lectura de 'La gran teranyina' et deixa un sabor agredolç. Malgrat la constant demostració de força i de poder que trasllueix l’observació al microscopi, el cert és que «no sempre guanyen» i, sovint, aquestes famílies es vigilen entre elles, I, sobretot, perquè és un poder minvant: «El poder de les elits va a menys, la densitat disminueix perquè tot es democratitza, el seu poder és molt menor que fa 200 anys». A més, si es volgués enriquir, Vinton s’emparentaria amb els Daurella o els Andik i per donar brillantor amb els Güell, o els Sagnier. 

Vinton és un personatge amb aire venerable que es conserva bastant jove, gairebé tant com el seu àlter ego. La seva identitat seguirà sent un secret perquè, segons li agrada dir, «l’important és l’obra i no l’autor». El seu àlies ens dona poques pistes, «Roger perquè genera dubtes sobre si és francès, català o anglosaxó i Vinton perquè és un cantant que m’agrada molt». L’obra val prou la pena perquè no necessiti l’aval d’un autor que podria tornar a la càrrega amb el Barça.